Ja fa tres Sant Jordis que publiquem un llibre. Mai m’hagués imaginat que seria un dia tant important de reparació per a la meva associació i per a mi mateixa.
He de confessar que sempre mirava amb desig i certa enveja a les escriptores i escriptors que seien a signar llibres per aquest dia tan especial. Per a mi és un somni fet realitat amb un gust agre-dolç difícil d’explicar. Dolç perquè els llibres tenen molt bona acollida, perquè la gent s’apropa i em mira als ulls dient un “Bravo! Quina lluita heu donat”; i agre perquè vaig començar a escriure com a resposta a la persecució del govern, com a una necessitat de deixar una impronta bonica i trobable, més enllà del discurs contra la meva persona, dominant als mitjans de (in)comunicació afins al “règim despotià”, és a dir, gairebé tots.
Rondava el febrer del 2022. Jo estava a casa amb la Beatriz, mig moixa i endinsada en els meus pensaments. Acabava de llegir un seguit de notícies contra la meva persona seguit d’uns comentaris que farien plorar a qualsevol… “Què penses?”, em va preguntar ella. No sé quanta estona portava aguantant la ràbia i les ganes de plorar per tot plegat. No sabia com expressar-li el que sentia… Amb tot, vaig dir-li tímidament, mentre assenyalava una muntanya de llibretes: “Davant de tanta ira i de tanta foscor, m’agradaria fer un poemari ple de Llum”.
Vaig mirar a terra, sentia el pes del món i la tristor per tot plegat i per la mort de la tieta que més m’havia acompanyat aquests anys. De cop, vaig escoltar com la Beatriz em deia: “Si ja tens els poemes pensats, jo et faig les il·lustracions”. Se’m va omplir d’amor i alegria el cor. I així, per aquell Sant Jordi, va néixer gairebé sense que ningú s’ho esperés Libre y salvaje. Poemario de lucha y resistencia en el Principado de Andorra. Aquest llibre sense pressa, però sense pausa, ha donat la volta al món. El tenen inclús en llibreries de parla hispana a Nova York.
El 2023, com molta gent sap, el Govern d’Andorra em va fer enfrontar un judici contra la meva persona, el feminisme i els drets de les dones a Andorra. Recordaré tota la vida la lectura de sentència que es donà el 17 de gener. Jo havia passat un Nadal ple d’inseguretat. Vaig entrar a la sala de Batllia preparada per no trencar-me a plorar quan em diguessin que se’m condemnava, jo pensava que això duraria uns anys més. El Miquel Bellera i jo vam entrar a la sala, ens vam apropar a la batlle i allà, dempeus, vaig començar a escoltar alguna cosa semblant a: “En el judici de l’Estat contra Vanessa Mendoza Cortés s’ha resolt que aquest tribunal (silenci infinit en el meu cap) la considera absolta de tots els càrrecs”.
No m’ho podia creure, jo tenia la mirada clavada a terra, vaig aixecar el cap i vaig trobar-me amb la mirada del Miquel, estava content… Així que era cert… Vaig sortir de la sala, hi havia molta premsa, jo m’havia preparat tant per continuar batallant que no podia baixar l’energia de lluita, estava en xoc. La sentència es tornà ferma el 7 de febrer del 2024. La veritat, no m’ho esperava. I un cop més, vaig tenir la necessitat d’escriure un llibre per aquell Sant Jordi: Absolta. Amb les companyes el vam escriure, corregir i maquetar en menys d’un mes. Fou el primer llibre en què vaig ser conscient de com repara explicar la pròpia veritat, en donar legitimitat al que s’ha viscut. Fou un èxit. No ha deixat indiferent a ningú que l’hagi llegit.
Per últim, vull explicar que, tan bon punt va acabar el meu judici, el Sr. Cap de Govern va fer unes declaracions que em van semblar bastant humiliants cap a la meva persona. Fou alguna cosa així com que ha estat un error polític denunciar-me i que era normal que el món m’hagués fet cas si he anat donant pena per la vida. Allò se’m va quedar clavat a l’ànima. El que s’ha fet contra la meva persona és violència d’Estat, està descrit i validat per multitud de tractats internacionals.
Així que, aquest any, per aquest Sant Jordi, em podreu trobar signant el segon poemari feminista de lluita i resistència al Principat d’Andorra com a un últim acte d’autoreparació. On exposo els poemes més crus i el dolor més punyent que he patit a causa d’aquest linxament públic i persecució institucional. Perquè el meu únic delicte ha estat assenyalar la injustícia i ha sigut tan efectiu que el 2014 semblava impossible que el 2025 s’estigui parlant de despenalitzar l’avortament.
La lluita ha valgut cada llàgrima que ha relliscat per les nostres galtes, fruit del circ mediàtic i de l’intent d’esclafar a un grup de dones ciutadanes que somiem en un món millor per a totes nosaltres, també a casa nostra, Andorra.
