Pallassos

Hi ha els pallassos de circ amb els que riem alegrement. Hi ha els pallassos que identifiquem en logos de grans cadenes de menjar ràpid americanes. I després hi ha els pallassos que ens governen, els pallassos que manipulen la informació i els pallassos femillestos, aquestes tres últimes categories no tenen per què ser mútuament excloents.

En un país que brilla per l’absència de drets, en atrevir-me a demanar-los per al col·lectiu més gran, menystingut i oprimit que som nosaltres, les dones, els pallassos han vist tremolar el seu tron de cristall i per a castigar-me i per si alguna dona se sentia interpel·lada han orquestrat una campanya de desprestigi i de linxament públic.

El que és personal és polític i queda exemplificat quan nosaltres anem a llocs internacionals a parlar de com la falta de voluntat política ens travessa, ens mata, ens viola i ens porta a les portes del suïcidi. També parlem dels problemes estructurals, de la violència enquistada en les estructures públiques amb la voluntat que sigui revisada, reparada i canviada. Però el més perillós és fer pensar a les persones; s’ha vist en tots els règims totalitaris i aquest no n’és una excepció. Així que han pres aquesta màxima feminista i l’han transformat en “el que és polític és personal”, per tal d’utilitzar el poder i els diners que li dona el poble per a governar contra el propi poble i contra els civils que s’atreveixin a pensar diferent, a defensar-ho i a buscar justícia social.

Els pallassos que manen en el quart poder s’amaguen a les ombres i no tenen per què tenir estudis de periodisme finalitzats. Per a què serveix una carrera universitària si fent-li la pilota i el joc al poderós s’aconsegueix més que estudiant? És sabut per totes i tots que alguns d’aquests pallassos són posats a dit en la roda dels diaris del país, i que militen activament en els partits polítics que governen. A banda de ser psicòpates, cínics i cruels, són un perill públic que tenen a les seves mans a l’opinió pública.

Els pallassos que veiem clarament són els polítics. Aquests tenen una masculinitat fràgil que intenten dissimular vestint tratges cars, parlant molt alt i silenciant o ridiculitzant les dones que no els segueixen la veta. Acostuma a semblar que els hem triat, perquè tenim una espècie de parlament, però en realitat és mentida perquè el cap d’aquests pallassos és un ministre d’un tal Déu. Aquests pallassos es coordinen amb els pallassos del quart poder per a manipular l’atenció i l’opinió, i decideixen els qui són els i les enemigues públiques.

I ara m’ha tocat a mi. Parlen de mi cada dia, amb o sense que m’hagin preguntat. Mentre se m’odia a mi i se’m qüestiona a mi, no es parlen dels temes importants ni de la falta de drets al país. Mentre a mi em tiren pedres a la plaça major, es mostra en aquest mateix lloc al nostre incompetent Govern amb fotos costumistes en els seus diaris ballant Paquito el chocolatero. Són tan propers i humils aquests polítics!

Sembla que posant-me com l’enemiga del poble volen mostrar-se com a pallassos justiciers, però són pallassos decadents que governen les vides de totes les gents d’un país. I això sí que és perillós i aterridor.

Agrairia als pallassos que conformen l’estela pública del país, que deixin de parlar de mi per a tenir més likes i visualitzacions en els seus mitjans per cridar l’atenció quan a ningú li interessin les bretolades que diuen.

Atentament: una pallassa més d’aquest circ que heu creat.