Hi ha setmanes que despullen un país amb una precisió que cap discurs institucional no pot dissimular. El 28 d’octubre, Andorra coneixia la mort violenta d’una dona de 51 anys a la carretera de la Comella. Aquell mateix dia, el Govern presentava un projecte de llei per deixar de castigar penalment la dona que interrompi voluntàriament l’embaràs. L’endemà, el Consell General acollia una conferència sobre la situació jurídica de la dona a càrrec del magistrat constitucional Joan Manel Abril Campoy. Un crim, una reforma i una lliçó d’història jurídica. La coincidència és colpidora. Però la pregunta important no és què van dir les institucions, sinó què són capaces de garantir quan una dona necessita protecció.
La víctima de la Comella mereix alguna cosa més que convertir-se en una dada estadística, un titular de successos o el centre d’un minut de silenci. La Policia va detenir un home de 34 anys després que es presentés a les seves dependències i manifestés que havia apunyalat la seva parella. La investigació continua judicialitzada i correspon als tribunals determinar les responsabilitats penals. Això no impedeix exigir una resposta política sobre la prevenció. Al contrari: és precisament perquè els fets són tan greus que la societat andorrana té dret a saber si tots els instruments de protecció funcionen, qui els avalua i com es corregeixen les deficiències.
Les dades conegudes afegeixen un element inquietant. Segons les explicacions públiques de les responsables d’Igualtat i Interior, la dona havia declinat l’atenció oferta pels serveis especialitzats, no constaven denúncies prèvies i l’home participava des del 2025 en un programa de relacions no violentes adreçat a agressors. Que una víctima rebutgi ajuda no elimina la responsabilitat pública d’analitzar els riscos i els límits dels dispositius disponibles. Que un presumpte agressor participi en un programa no prova que aquest fracassés ni que el crim fos evitable. Però obliga a preguntar qui supervisa els resultats, quins indicadors d’alerta s’utilitzen i de quina manera circula la informació entre serveis socials, policia i òrgans judicials.
I aquí apareix la qüestió que Andorra fa massa anys que no acaba de resoldre: el país no disposa d’una Batllia especialitzada en violència masclista. Des de la seva creació, el 2014, Stop Violències ha denunciat mancances de protecció i ha reclamat una resposta més eficaç per a les dones i els infants. La demanda d’una justícia especialitzada no s’hauria de despatxar com una extravagància associativa ni com una amenaça al prestigi dels tribunals. És una proposta institucional concreta, que mereix una discussió pública fundada en dades, resultats i necessitats reals.
La ministra Ester Molné ha defensat la formació dels professionals i els protocols existents, sense tancar la porta a estudiar l’especialització. És legítim recordar que Andorra ja disposa de mecanismes de coordinació i de mesures de protecció. També és legítim preguntar per què això hauria de ser suficient. Un protocol pot estar ben redactat i, tanmateix, perdre eficàcia quan un mateix historial es reparteix entre procediments civils, penals i de família. Un operador judicial pot tenir formació i no disposar del temps, dels recursos o de l’especialització continuada que reclama la complexitat de determinats casos. La qüestió no és repartir diplomes de sensibilitat, sinó assegurar decisions coherents, rapidesa i seguiment.
Una Batllia especialitzada no evitaria automàticament totes les agressions. Ningú seriós no ho pot prometre. Tampoc no existeix una única arquitectura judicial obligatòria dictada per Europa. El que sí exigeix el Conveni d’Istanbul, i el que el GREVIO ha subratllat en la seva avaluació d’Andorra del 2025, és que el risc de violència es prengui seriosament, que les ordres de protecció siguin eficaces i que la custòdia i les visites no es decideixin com si els antecedents de violència fossin un assumpte secundari. El mateix informe reclama una valoració rigorosa del perill que la violència es repeteixi contra la mare. Aquest és el debat que hauria de marcar l’agenda judicial, no l’autocomplaença.
La protecció dels menors
Hi ha un punt especialment delicat: els infants. Quan la violència entra en una família, les causes judicials no sempre segueixen una sola trajectòria. Pot haver-hi una investigació penal, una disputa sobre la guarda, una petició de protecció i decisions urgents sobre visites. La fragmentació no demostra per si mateixa una injustícia, però pot convertir-se en un problema si la informació decisiva no arriba a qui ha de valorar el risc. La protecció dels menors no pot dependre d’una cursa d’obstacles burocràtica ni quedar suspesa fins que tots els procediments hagin arribat a sentència ferma. Exigeix una valoració individualitzada, rigorosa i immediata, amb totes les garanties processals.
Per això val la pena rellegir resolucions com la sentència 35/2014 del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, de la qual Joan Manel Abril Campoy va ser ponent. En aquell assumpte es va mantenir una custòdia compartida malgrat les al·legacions de violència plantejades per la mare i l’existència d’una ordre de protecció ja caducada. El tribunal va considerar determinant la valoració de la prova i l’interès del menor tal com havia estat apreciat en instàncies anteriors. La decisió no acredita cap conducta il·lícita del magistrat. Però sí permet discutir críticament quina força han de tenir els indicis de violència, quin valor s’atorga a les proves i com s’interpreta la protecció dels fills quan no hi ha una condemna penal ferma. Aquesta és una discussió jurídica de primer ordre, no un atac personal.
L’endemà de la mort de la Comella, Abril Campoy intervenia al Consell General per explicar la història de la situació jurídica de les dones a Andorra. Va recordar, entre altres coses, que durant segles les dones van passar de la tutela del pare a la del marit. És una constatació històrica pertinent. Però resulta inevitable preguntar-se què n’hem après. Si el progrés jurídic es limita a mirar enrere, la conferència es converteix en un exercici confortable: condemnar les discriminacions antigues és molt més fàcil que sotmetre a escrutini les decisions, les estructures i les insuficiències del present.
La despenalització de les dones
El mateix 28 d’octubre, el Govern anunciava un projecte de reforma de l’article 117 del Codi penal per eliminar el càstig penal a la dona que avorta. Cal reconèixer la importància del canvi proposat, però també els seus límits. Un projecte de llei encara no és una llei vigent. I deixar de perseguir la dona no equival a garantir una interrupció voluntària de l’embaràs practicable, segura i accessible dins del país si es mantenen obstacles penals per als professionals. El Govern invoca la necessitat de preservar l’equilibri institucional del Coprincipat. La pregunta que queda pendent és fins a quin punt aquest equilibri pesa més que l’exercici efectiu dels drets reproductius.
La dona assassinada a la Comella no pot respondre cap d’aquestes preguntes. Les han de respondre els responsables polítics, judicials i administratius, amb documents, dades i decisions verificables. El debat sobre una Batllia especialitzada mereix més que un sí o un no improvisats: exigeix explicar quin model garantiria millor la continuïtat de la informació, l’avaluació del risc, la protecció de les víctimes i els drets de defensa. I exigeix deixar de tractar les reivindicacions feministes com una molèstia que desapareix després de cada comunicat oficial.
Els drets no es mesuren pel nombre de conferències, ni per la bellesa dels discursos, ni pels minuts de silenci. Es mesuren quan una dona demana ajuda, quan un infant necessita protecció, quan un jutge decideix una custòdia i quan l’Estat ha d’escollir entre defensar la seva aparença o revisar el que no funciona. Andorra ja ha parlat prou de la dignitat de les dones. Ara li toca demostrar, amb una justícia preparada i una protecció efectiva, que aquesta dignitat no és negociable.
