Els efectes del canvi climàtic no es manifesten de la mateixa manera a totes les cotes del Pirineu. Un estudi del Servei Meteorològic de Catalunya (Meteocat), elaborat amb dades del període 2002-2025, ha detectat que la franja situada entre els 1.500 i els 2.200 metres d’altitud és la que registra l’escalfament més intens de la serralada. En aquest interval, la temperatura màxima ha augmentat aproximadament 1,8 graus en 24 anys, mentre que la mínima ho ha fet en 2,1 graus.
L’increment és encara més marcat durant els mesos d’hivern. En aquesta estació, l’augment acumulat arriba als 2,9 graus en les temperatures màximes i als 3,1 graus en les mínimes. Els resultats mostren així que l’escalfament és generalitzat a les diferents altituds del Pirineu, però que no avança al mateix ritme.
L’estudi, que forma part del projecte europeu Life Pyrenees4Clima, ha comparat tres grans franges: les zones situades per sota dels 1.500 metres, l’interval comprès entre els 1.500 i els 2.200 metres i les àrees que superen els 2.200 metres. Per fer-ho, el Meteocat ha analitzat una vintena de sèries meteorològiques amb més de vint anys de dades, procedents tant de les seves estacions com dels serveis meteorològics d’Andorra, França i Espanya.
Increments més moderats a les valls i als cims
Els registres indiquen que les zones situades per sota dels 1.500 metres i les cotes culminants també s’han escalfat, però amb increments més moderats. Les dades preliminars apunten a augments d’uns 1,6 graus en les temperatures màximes i d’1,3 graus en les mínimes en aquestes dues franges.
El patró detectat, conegut com a escalfament diferencial segons l’altitud, ja s’havia observat en altres grans massissos muntanyosos, però fins ara no s’havia pogut demostrar amb aquest nivell de detall al Pirineu. Els resultats presentats pel Meteocat mostren que les cotes intermèdies de l’alta muntanya estan concentrant una part especialment important de l’increment tèrmic.
La reducció del mantell nival
Una de les principals hipòtesis dels investigadors per explicar aquest comportament és la reducció del mantell nival. Precisament entre els 1.500 i els 2.200 metres és on la disminució de la neu pot tenir un efecte més important. A les cotes més baixes, la neu ja és menys abundant i persistent, mentre que per sobre dels 2.200 metres el mantell nival encara pot mantenir-se durant més temps, sobretot a l’hivern.
Pere Esteban, tècnic del projecte, explica que la neu actua com una mena de “congelador”, perquè contribueix a moderar l’escalfament provocat per la radiació solar. Quan la cobertura nival es redueix, aquest efecte regulador disminueix i les temperatures poden augmentar més ràpidament. Es produeix així un procés de retroalimentació: l’escalfament redueix la neu i la menor presència de neu, al seu torn, afavoreix més escalfament.
Aquesta relació és especialment visible a l’hivern, que és l’estació en què les diferències entre altituds són més acusades. Durant l’estiu, quan la neu deixa de tenir un paper tan determinant, els increments de temperatura tendeixen a assemblar-se més entre les diferents cotes.
El desplaçament de l’anticicló de les Açores
El Meteocat, però, també vol estudiar altres factors que podrien contribuir a explicar aquest comportament. Entre les hipòtesis que s’analitzaran hi ha els possibles canvis en la circulació atmosfèrica i el desplaçament cap al nord de l’anticicló de les Açores. Aquest fenomen podria afavorir situacions d’inversió tèrmica, en què l’aire fred queda retingut a les valls mentre les temperatures són més elevades a les zones culminants.
Per aprofundir en els resultats, els tècnics del Meteocat han desplegat una xarxa específica de sensors a Bonabé-Moredo, al Pallars Sobirà. Els aparells mesuren la temperatura i la humitat relativa cada 200 metres, des dels 1.500 fins als 3.000 metres d’altitud. L’objectiu és obtenir un perfil vertical que permeti observar amb més precisió com evolucionen les condicions atmosfèriques a mesura que augmenta l’altitud.
L’Institut Pirinenc d’Ecologia (IPE-CSIC) ha reproduït un sistema similar a la zona de Panticosa. La comparació entre els dos transsectes permetrà ampliar el coneixement sobre el comportament climàtic de diferents sectors de la serralada.
Menys dies de glaçada
Els resultats de l’estudi sobre l’escalfament diferencial se sumen a altres indicadors que evidencien la transformació del clima pirinenc. Un altre treball presentat pel Meteocat assenyala que el massís perd aproximadament tres dies de glaçada per dècada i guanya gairebé cinc dies d’estiu en el mateix període. En comparació amb la situació de mitjan segle XX, el Pirineu acumula ara una vintena de dies menys amb temperatures mínimes per sota de zero i més d’un mes addicional de jornades amb màximes superiors als 25 graus.
Les dades, presentades en el marc de les jornades tècniques del projecte Life Pyrenees4Clima a la Vall de Núria, aporten una nova radiografia de l’impacte del canvi climàtic a l’alta muntanya. Més enllà de l’augment general de les temperatures, l’estudi posa el focus en una franja concreta —entre els 1.500 i els 2.200 metres— on l’escalfament avança amb especial intensitat i on els canvis en la cobertura de neu poden estar accelerant encara més la transformació del clima pirinenc.
