El Govern de Salvador Illa ha escollit per a la seva cinquena reunió fora del Palau de la Generalitat un escenari carregat de simbolisme: el monestir de Santa Maria de Bellpuig de les Avellanes, a Os de Balaguer. La trobada de treball se celebra aquest divendres i dissabte en un conjunt monàstic estretament vinculat a la història del comtat d’Urgell, un dels grans poders territorials de la Catalunya medieval. L’elecció del lloc permet al Govern situar la seva reunió en un territori que, durant segles, va ser un dels centres polítics de la Catalunya occidental.
Segons el president català, la trobada ha de servir per «traçar l’estratègia del nou curs polític» i donar un nou impuls a l’acció de l’Executiu. Però el lloc escollit aporta una dimensió que va més enllà de l’agenda política immediata.
Panteó dels comtes d’Urgell
La història del monestir de les Avellanes està íntimament lligada a la casa comtal d’Urgell. La comunitat premonstratenca es va consolidar el 1166 en aquest indret, sota la protecció d’Ermengol VII d’Urgell i la seva esposa, Dolça de Foix.
La vinculació amb els Urgell va anar molt més enllà de la protecció religiosa. El monestir va ser escollit com a lloc d’enterrament de la dinastia i es va transformar en un autèntic espai de memòria comtal. Ermengol VII ja havia deixat establert en el seu testament que volia ser enterrat a Bellpuig, i dècades després Ermengol X va impulsar un ambiciós projecte de panteó per a ell mateix i els seus avantpassats. Els sepulcres gòtics de la família comtal, bastits entre finals del segle XIII i començaments del XIV, van convertir el monestir en un dels grans monuments de la memòria dinàstica catalana.
El panteó tenia, per tant, una funció que avui es pot llegir també en termes polítics: conservar la memòria d’una casa governant i vincular-la físicament al territori que havia governat. Els Urgell no només havien exercit el poder sobre castells, viles i terres; havien construït també una geografia de la memòria. I Bellpuig de les Avellanes n’era un dels principals punts de referència.
La venda del panteó
Però el panteó comtal ja no está a les Avellanes (només n’hi ha una recent còpia parcial). Després de la desamortització de 1835, el monestir va passar a mans privades i el seu patrimoni es va anar dispersant. El 1906, el propietari del monestir, Agustí Santesmases, va vendre els quatre sepulcres. Van sortir de les Avellanes i, després de passar per Europa, van acabar als Estats Units.
El sepulcre monumental d’Ermengol X va arribar al Metropolitan Museum de Nova York el 1928. Les altres tres tombes van ser adquirides pel mateix museu el 1948. Des de 1950, el conjunt es mostra reunit a The Cloisters, la secció d’art medieval del Metropolitan Museum of Art.
Quan les tombes van ser desmuntades el 1906, les restes dels difunts van quedar al monestir. Posteriorment van ser traslladades a l’església de Vilanova de la Sal, on van romandre durant dècades. El 1967 van ser retornades a Bellpuig de les Avellanes i enterrades de nou a l’església del monestir, en unes senzilles arquetes de pedra. Des de l’any 1910, el monestir está gestionat pels Germans Maristes.
Expansió cap al sud
Durant els segles XI i XII, els comtes d’Urgell van avançar des del seu nucli pirinenc cap a les terres de la Noguera. Van consolidar el domini sobre les valls de Meià i Àger, Santa Linya i altres territoris, fins que la conquesta de Balaguer el 1105 va transformar profundament el comtat. Balaguer es va convertir en la seva nova capital i en el principal centre polític de la dinastia.
Aquella expansió va fer de l’Urgell un dels grans comtats de la Catalunya medieval. El seu territori no coincidia amb l’actual comarca de l’Urgell, sinó que s’estenia per una geografia molt més àmplia: tenia el seu origen a la Seu d’Urgell i les valls pirinenques, però progressivament va incorporar territoris de l’actual Noguera i zones de la plana de Lleida. Balaguer, Àger, Ponts, Artesa de Segre, Guissona i Agramunt van formar part, en diferents moments i sota diferents règims de domini, d’aquesta àrea d’expansió urgellenca.
El desplaçament de la capital cap a Balaguer és especialment significatiu. El comtat va néixer amb un fort component pirinenc, però la conquesta i repoblació de les terres meridionals va desplaçar progressivament el seu centre polític cap al sud. Així, el territori que avui ocupa la Noguera es troba precisament al cor d’aquella transformació medieval. El mateix Os de Balaguer va quedar inserit en aquesta geografia d’expansió, frontera, conquesta i posterior consolidació del poder urgellenc.
La derrota de Jaume II d’Urgell
Les Avellanes se situen, doncs, en un punt de contacte entre dues dimensions de la història d’Urgell: la del poder territorial i la de la seva memòria. El monestir va ser protegit i enriquit pels comtes, va acumular patrimoni i, finalment, va acollir les sepultures de membres de la dinastia.
La història d’aquesta nissaga acabaria, però, d’una manera tràgica. El comtat va quedar anorreat l’any 1413, amb la derrota de Jaume II d’Urgell, el Dissortat. El fracàs de la seva revolta contra Ferran d’Antequera, després del conflicte successori obert per la mort de Martí l’Humà, va comportar la confiscació dels seus dominis i la fi del comtat com a senyoria independent. El comte va morir l’any 1433 a la presó de Xàtiva, on va estar tancat durant 20 anys.
El territori, però, no va desaparèixer. El que va desaparèixer va ser la institució política i la dinastia que l’havia governat. El nom d’Urgell, en canvi, va sobreviure en la geografia, en els topònims i en la memòria històrica de Catalunya. I les Avellanes n’és un dels testimonis més poderosos.
Espai simbòlic
Per això, la presència d’Illa i dels seus consellers al monestir té una lectura que va més enllà de la trobada de treball. El Govern de la Generalitat del segle XXI es reuneix en un edifici que va ser protegit per una dinastia que, vuit segles enrere, exercia el poder sobre bona part de la Catalunya occidental.
Si el vell comtat va fer de Balaguer el seu centre polític i de Bellpuig de les Avellanes un dels seus grans espais de memòria, el Govern actual ha triat precisament aquest monestir per definir les prioritats del nou curs polític. És una manera de recordar que el territori que avui forma Catalunya també es va construir a partir de centres de poder diversos, de frontera, d’expansió, de guerres i de pactes, molt abans de l’existència de les institucions contemporànies.
I és precisament aquesta superposició de temps la que dona força simbòlica a la trobada: al mateix lloc on els comtes d’Urgell van buscar la perpetuació de la seva memòria, l’Executiu català es reuneix ara per projectar el futur de Catalunya.
