Acabo de tornar d’un viatge a la Xina, on els avenços tecnològics que s’hi estan assolint són vertiginosos i impactants per a un català com jo. La clau d’aquest extraordinari desenvolupament és l’esforç colossal que ha fet el règim comunista fundat per Mao Zedong l’any 1949 en la producció d’energia elèctrica autòctona, davant l’escassa presència de petroli i de gas al seu subsol.
Les autoritats xineses van comprendre molt profundament i ràpida que l’electricitat és la sang que permet viure i fer prosperar una societat moderna i avançada. Aquesta pulsió és present en tots els estadistes, governants i emprenedors dels països d’arreu del món, però no tots aconsegueixen reeixir com ho ha fet la Xina en la tasca estratègica i prioritària de produir kilowatts en massa i de manera sostenible per fer funcionar les indústries i proporcionar benestar als seus habitants.
Davant la manca de petroli i de gas -que ha d’importar-, la Xina ha utilitzat les seves grans reserves de carbó per encendre les centrals termoelèctriques per a la producció d’energia. Encara avui, el carbó és la principal font del mix elèctric xinès. Però, d’un cantó, cada any redueix la seva aportació i, de l’altre, ha aconseguit minorar dràsticament la pol·lució que genera la ignició del carbó amb processos de dessulfuració, filtres i sistemes de reducció catalítica.
La implantació massiva de camps eòlics i plantes fotovoltaiques, juntament amb la puixança de les centrals hidroelèctriques -amb el colossal embassament de les Tres Gorges, el més gran del món-, ja aporten el 33% de l’energia que fa funcionar aquest immens país de 1.412 milions d’habitants. A més, el 15è Pla Quinquennal, que s’acaba de posar en marxa, fixa, en les seves prioritats estratègiques, donar un fort impuls a les energies renovables i avançar decididament en la descarbonització de l’economia.
En aquest sentit, podem dir que el president Xi Jinping és el primer i més conseqüent ecologista que hi ha al planeta, A la Xina es veuen cada cop més cotxes que funcionen amb electricitat. Les motos ja han fet, gairebé completament, la transició cap a l’energia verda. Aquest canvi històric s’explica per una obvietat: la producció i la distribució d’energia elèctrica són considerats sectors estratègics vitals i, per tant, la seva titularitat i la seva gestió són 100% públiques.
En el món occidental, en nom d’una liberalització mal entesa, fa dècades que vam desmantellar les empreses públiques de producció i distribució energètica, que van deixar de ser un servei fonamental de l’Estat per esdevenir un negoci especulatiu dominat pel capital financer. Ara, quan la nova civilització de la IA requereix més electricitat que mai per poder créixer ens adonem de la bestiesa que va suposar la privatització d’aquest sector.
Contrasta la situació de la Xina amb la que vivim a Catalunya, on el negoci elèctric se’l reparteixen grans corporacions privades, encapçalades per la italiana Endesa. La Generalitat, conscient d’aquest desequilibri estructural, ha creat l’empresa pública L’Energètica, que, tot i les bones intencions del seu equip directiu, encara està a les beceroles .
Segons l’últim informe de l’OBERCat, l’any 2025 el pes de les energies renovables en el mix elèctric de Catalunya va caure fins al 15,3% de la demanda, nou dècimes menys que el 2024 i molt lluny de l’objectiu del 50% fixat per la Unió Europea pel 2030. La generació renovable va disminuir un 3,1%, fins als 6.940,68 GWh, mentre que la demanda elèctrica va créixer un 2,7%, fins als 45.250,58 GWh.
A més, l’informe destaca que Catalunya va haver d’importar 7.144,97 GWh d’electricitat, més de la que va generar amb fonts renovables. La nostra dependència de les tres plantes nuclears d’Ascó i Vandellòs , que cobreixen el 50,4% de la demanda, és una droga que ens obnubila i que frena la imprescindible expansió de les energies renovables.
Les plantes nuclears de Catalunya -herència del franquisme i del pujolisme- haurien de quedar tancades entre els anys 2030-35, segons l’acord signat l’any 2019 entre el Govern i les empreses elèctriques. En el rerefons d’aquesta decisió hi ha el gran problema de les perilloses deixalles atòmiques, que s’apilen en l’exterior de les instal·lacions d’Ascó i Vandellòs, en espera que es construeixi a Espanya el Gran Magatzem Profund per a residus nuclears, previst per l’any 2073 (!).
L’informe de l’OBERCat també assenyala que hi ha aturats als despatxos 231 projectes eòlics amb una potència de 8.181,96 MW i 1.107 projectes solars fotovoltaics sobre terreny amb 10.913,88 MW, unes xifres que, si es fessin realitat, serien superiors a les previstes en la planificació energètica. Els nimbys tenen segrestada Catalunya i ens estem quedant a la cua de les renovables a Espanya i Europa.
La paradoxa és cruel i denota l’enrevessat caràcter de la societat catalana: tothom està a favor de les energies renovables, però ningú no vol camps solars ni molins eòlics a la seva comarca. El resultat és que el Govern de la Generalitat ha hagut de “congelar” el PLATER fins després de les eleccions municipals, per no esvalotar el galliner. Com va dir el rei Jaume I: “Vergonya, cavallers, vergonya!”.
Catalunya ha incrementat el seu PIB interanual el 3%. L’ocupació bat rècords i ja supera els 4 milions de treballadors. L’economia va com un coet, però tenim els peus de fang. Aconseguir la sobirania energètica, sense dependre de l’urani enriquit que hem d’importar per les nuclears, és una prioritat estratègica inajornable.
Per responsabilitat patriòtica, per consciència de país, és absolutament imperatiu que deixem els tacticismes polítics i el “nimbysme” imperant i despleguem sense més subterfugis les renovables (solar, eòlica, hidràulica reversible, biomassa, geotèrmica….) a Catalunya. Les plantes fotovoltaiques i les eòliques tenen l’avantatge que són estructures lleugeres que es poden desmuntar fàcilment si, finalment, la humanitat troba la “pedra filosofal” que ens permeti tenir energia elèctrica en abundància, neta i no contaminant. A la Xina, també a la Xina, estan a prop d’aconseguir-ho. Tot arriba.
