Aliança Catalana ja governa a Andorra

Hi ha una antiga dita que és “fer l’andorrà” i que defineix algú que fa veure que no entén una cosa, que es desentén d’una situació o fingeix ignorància per evitar donar explicacions o assumir responsabilitats. Des de fa molts anys, els polítics de dretes que han governat el Principat s’han dedicat, sistemàticament, a “fer l’andorrà”.

Neguen una evidència geopolítica que, a hores d’ara, és innegable i irreversible: Andorra és Europa i el seu destí històric és formar part de la Unió Europea (UE). Resulta paradoxal que mentre hi ha un munt de països que fan cua i sospiren per poder entrar algun dia a la UE –com ara Albània, Montenegro, Moldàvia, Macedònia del Nord, Bòsnia i Hercegovina, Kosovo o Ucraïna– la classe política andorrana s’hagi limitat a negociar un acord d’associació que, de moment, està aturat a les portes del Consell Europeu i que, en tot cas, encara trigarà anys a entrar plenament en vigor.

A més, la nefasta política de comunicació del Govern de Xavier Espot ha convertit aquest projecte d’acord d’associació amb la UE en un tema “emboirat” que escapa al coneixement precís de la població i que provoca un rebuig epidèrmic en bona part de la gent del carrer. La promesa de fer un referèndum de validació queda supeditada a l’aprovació prèvia del Consell Europeu i del Parlament Europeu i s’encavalca amb el procés electoral que ja s’ha engegat al país, amb els comicis generals previstos per a la primavera de l’any vinent. Per tant, la seva celebració és ara mateix una incògnita. 

Després de set anys de Govern, Xavier Espot i el partit DA estan “socarrimats” davant l’opinió pública. En aquest context, la celebració d’un referèndum sobre l’acord d’associació amb la UE pot ser aprofitat pels andorrans per expressar el malestar social existent i convertir-se en una esmena a la totalitat a la tasca governamental, més que no un rebuig explícit al necessari encaix del Principat amb Europa. 

Andorra és un país de tabús. Ho són l’avortament i l’eutanàsia, que estan prohibits i penalitzats per pressió directa del Vaticà, que exerceix la potestat sobre l’Estat a través del copríncep episcopal de la Seu d’Urgell. La República de San Marino, amb qui Andorra comparteix el tortuós procés d’associació amb la UE, va aprovar en referèndum el dret de les dones a l’avortament i ara està tramitant una llei per protegir el dret a la mort digna de les persones.

Però també és un tabú l’adhesió d’Andorra a la UE. No hi ha cap partit polític que s’atreveixi a verbalitzar i a impulsar aquesta opció, d’altra banda, totalment òbvia. A causa del seu aïllacionisme, el Principat no forma part del Tractat de Schengen i això fa que les fronteres amb França i Espanya siguin, en realitat, un mur que separa Andorra de la resta del continent. 

La negativa a entrar a la UE comporta que les duanes que hi ha a la Farga de Moles i al Pas de la Casa siguin els únics obstacles per transitar lliurement d’una punta a l’altra d’Europa. Els temps han canviat i avui el “comerç de contraban” (de mercaderies o de diners) ha deixat de ser el motor econòmic d’Andorra, que viu fonamentalment del turisme i de l’esquí. Per posar un exemple: la benzina és més cara al Principat que a Espanya.

Els catalans de dretes sempre han vist en Andorra el seu “Shangri La” somniat. Sílvia Orriols no ho sap, però Aliança Catalana ja governa, de fa anys, en aquestes valls de la Valira: el català és l’idioma oficial, hi ha un règim fiscal molt avantatjós pels rics, la immigració està controlada i restringida amb mà de ferro, el reagrupament familiar està prohibit, la classe treballadora és obligatòriament submisa davant la manca de drets laborals (“si no estàs content, marxa”) i sense subsidi d’atur, l’especulació immobiliària devora el territori… Per això, els Pujol hi tenien amagat el “tresor” de la seva rapinya.

En la pràctica, existeix un règim d’apartheid polític, que impedeix la gran majoria de la població poder participar en les eleccions. Només la minoria que té la nacionalitat andorrana -el seu accés és molt restringit i la doble nacionalitat està prohibida- pot escollir els seus representants i ocupar càrrecs a l’administració pública. L’ideari d’Aliança Catalana té la seva plasmació en l’Andorra d’avui, encara que els seus ciutadans no siguin conscients que viuen sota un règim d’extrema dreta.  

Per això, les llibertats i els drets que impliquen formar part de la Unió Europea provoquen urticària als andorrans “pota negra” que controlen, des de fa segles, el país i que tracten la majoria treballadors i immigrant com a carn de canó. No volen ni sentir parlar de l’adhesió al projecte comunitari i s’agafen amb pinces i molt recel l’acord d’associació.

Andorra és independent -té seient a les Nacions Unides-, però totalment dependent de l’exterior. Ha d’importar l’energia elèctrica, ha d’importar els aliments, ha d’exportar les deixalles a Catalunya, ha d’importar mà d’obra per construir pisos i cases que després compraran fugitius fiscals d’altres països i resa cada any a la Mare de Déu de Meritxell perquè nevi a l’hivern (ai, el canvi climàtic!) per poder atraure els esquiadors europeus i fer caixa.

Diu la tradició que el rei Carlemany va alliberar aquestes valls pirinenques del domini musulmà i ell és el protagonista a qui està dedicat l’himne nacional andorrà. No hi ha ningú més europeu que Carlemany, però els seus fills andorrans es neguen a participar en el projecte comú de construcció de la UE. A hores d’ara, i en espera que algun dia s’acabi aprovant i aplicant l’acord d’associació, l’únic vincle d’Andorra amb les institucions europees és un vell acord duaner de l’any 1991. Esborronador.

Andorra ha de deixar de “fer l’andorrà” i integrar-se plenament en la gran família europea. Amb els seus 90.000 habitants, el país exerceix, per pes demogràfic i econòmic, la capitalitat del Pirineu. Quin líder polític tindrà la valentia de “sortir de l’armari” i guiar el Principat al segle XXI, sense tabús ni coprínceps?