Hi ha inversions públiques que, per la seva quantia i pel seu origen, no admeten frivolitat. Els gairebé 300.000 euros de fons europeus destinats al centre d’escalada de Peramola no eren un regal: eren un compromís. I un compromís exigeix alguna cosa més que tallar una cinta i fer-se una fotografia. Exigeix garantir que l’equipament funcioni, que tingui vida i que generi el retorn social pel qual va ser finançat. Perquè Europa no paga façanes: paga resultats.
I a Peramola, els resultats eren possibles. La comunitat hi era. Un grup d’escaladors de prestigi internacional –Jorg Verhoeven, Svana Bjarnason, Arnau Terribas…- va apostar pel projecte, fins al punt d’aportar-hi, de manera completament altruista, una Kilter Board valorada en uns 30.000 euros.
Aquest gest no és anecdòtic: és exactament el que qualsevol administració amb visió sap protegir. Capital humà, talent, xarxes globals. Tot allò que converteix un equipament local en un projecte amb futur.Però aquesta oportunitat s’ha deixat escapar de la manera més greu: per inacció.
La manca de resposta municipal davant els danys provocats intencionadament a la instal·lació elèctrica de la sala —incloent-hi elements que afectaven directament la seguretat— va trencar la confiança dels impulsors del projecte. Davant la percepció de risc i la sensació que l’Ajuntament no reaccionava, van retirar la Kilter Board. I amb aquesta retirada no només desapareix un equipament: es desfà el vincle amb la comunititat que li donava sentit. Es perd el motor del projecte.
Això no és un problema tècnic. És un fracàs de governança. Quan una administració no actua davant incidències que comprometen l’ús i la seguretat d’un equipament finançat amb diners públics, està vulnerant la finalitat mateixa de la subvenció. Sense manteniment, sense interlocució i sense capacitat de resposta, qualsevol projecte —per ben finançat que estigui— queda buit. I un projecte buit és, senzillament, una mala gestió.
La pregunta és inevitable: es poden justificar 300.000 euros de fons europeus quan l’equipament queda inoperatiu per manca d’actuació municipal? Es compleixen els criteris d’impacte, sostenibilitat i retorn exigits per Europa? La resposta és incòmoda, però clara.
El cas de Peramola és un avís. Massa sovint, la política pública es concentra en aconseguir subvencions i massa poc en garantir-ne els resultats. Però el veritable indicador d’èxit no és la foto de la inauguració: és l’activitat sostinguda, la comunitat implicada i el servei efectiu. Sense comunitat, un centre d’escalada és només una sala. I una sala buida no justifica 300.000 euros.
La responsabilitat aquí no és abstracta. Té noms, decisions i omissions concretes. I té conseqüències: la pèrdua d’una oportunitat que difícilment es repetirà. Encara hi ha marge per rectificar, però només si es fa el que fins ara no s’ha fet: assumir responsabilitats, restablir les condicions de seguretat, recuperar la confiança dels usuaris i garantir que els recursos públics compleixin, finalment, la seva funció.
4 comentaris a “Atac intencionat contra el centre d’escalada de Peramola, subvencionat amb 300.000 euros per la UE”
La sala torna a estar operativa, es normal que si un energúmen trenca algo que pugui afectar a la seguretat es tanqui durant uns dies. I la comunitat hi és, no és perquè algú no escali vies de novè grau que no sigui escalador, s’ha de tindre en compte a tothom.
Aquest article ha estat redactat només per crear polèmica, no té res de constructiu.
La comunitat d’escalada és inclusiva i valora tothom, independentment del grau de les vies que es pugui fer; l’objectiu comú és gaudir d’un espai segur i accessible per a tots els nivells.
L’article pretén debatre millores constructives, com millorar protocols de seguretat i inclusió, no generar polèmica gratuïta. Què canvis concrets proposes tu per evitar incidents futurs?
Carles, ningú discuteix que la sala pugui reobrir puntualment després d’un incident. El problema no és aquest.
El que s’ha explicat és una altra cosa: un atac intencionat a la instal·lació elèctrica d’un equipament finançat amb fons europeus exigeix una resposta institucional immediata, clara i documentada, perquè afecta seguretat, responsabilitat i compliment de la subvenció.
La comunitat d’escaladors hi era i hi és, però també és cert que la Kilter Board —cedida altruistament per escaladors de primer nivell— es va retirar per manca de garanties i de resposta municipal. Això no és una opinió: és un fet. I és un fet rellevant, perquè era l’element que donava projecció, activitat i retorn al projecte.
L’article no busca polèmica; posa sobre la taula una qüestió de fons:
com es gestiona un equipament públic de 300.000 € quan hi ha danys, riscos i pèrdua de confiança dels promotors?
Això sí és constructiu, perquè parla de responsabilitats, manteniment, governança i futur.
Cal diferenciar una comunitat real d’una via de fet. Una comunitat és estable, organitzada i amb responsabilitats compartides. Un grup creat a Instagram i esborrat al cap de poc no és una comunitat: és una iniciativa puntual sense estructura ni continuïtat.