La incomprensible renúncia d’Andorra a entrar a l’Espai Schengen deixa en mans de França i Espanya el control dels residents estrangers

L’acord assolit entre Andorra i la Unió Europea per adaptar l’aplicació del sistema d’Entrada/Sortida (EES) s’ha presentat com una solució pragmàtica i beneficiosa per al país. El cap de Govern, Xavier Espot, ha defensat que el text permet preservar el model actual de fronteres, evitant controls sistemàtics i mantenint la fluïdesa en el pas de persones. Tanmateix, més enllà del relat oficial, l’acord posa en evidència una realitat política de fons: Andorra ha tornat a evitar l’adhesió a l’Espai Schengen tot i tenir-la a l’abast des de fa anys.

La negociació amb Brussel·les s’emmarca en el desplegament del reglament europeu aprovat el 2017, que introdueix controls biomètrics rigorosos a totes les fronteres externes de Schengen per als ciutadans de països tercers. Com que Andorra no en forma part, les seves fronteres amb Espanya i França són considerades externes, fet que obligava, en principi, a aplicar controls sistemàtics amb un fort impacte sobre la mobilitat i el turisme. Davant aquest escenari, la Unió Europea va plantejar tres opcions: aplicar el reglament en la seva totalitat, assumint-ne les conseqüències logístiques i econòmiques; adherir-se a Schengen i eliminar la condició de frontera exterior; o bé negociar una solució específica. Andorra ha escollit aquesta tercera via, una decisió que permet evitar els efectes més immediats del sistema, però que alhora consolida una posició de no integració.

Fronteres “poroses”

El cap de Govern, Xavier Espot, ha celebrat haver aconseguit mantenir l’statu quo, amb fronteres “poroses” i controls aleatoris, i ha subratllat que ni els ciutadans andorrans ni els residents hauran de registrar-se al sistema EES ni obtenir autoritzacions electròniques de viatge. A més, els turistes de països tercers tampoc hauran de sotmetre’s a aquests controls, ja que el temps que passin a Andorra computarà com si no haguessin sortit de l’espai Schengen. Aquesta solució, presentada com un equilibri entre seguretat i fluïdesa, evita escenes de congestió a les fronteres i protegeix un model econòmic basat en l’arribada massiva de visitants.

No obstant això, aquesta solució posa de manifest una contradicció estructural. Andorra és un país que viu, en gran part, del turisme de curta durada, precisament el tipus de mobilitat que Schengen facilita. A més, compleix —o podria complir amb relativa facilitat— els requisits per formar-ne part: és un estat europeu, ja aplica de facto la lliure circulació de persones en estades inferiors a 90 dies, coopera en matèria de seguretat i podria integrar-se en els sistemes d’informació europeus. Per tant, el fet de no haver impulsat l’adhesió durant tots aquests anys no sembla respondre a limitacions tècniques, sinó a una decisió política sostinguda.

Control de França i Espanya

Aquesta negativa es fa encara més evident si es té en compte que, en la pràctica, el nou acord implica adoptar elements clau del sistema Schengen sense formar-ne part. Per exemple, França i Espanya assumiran un paper determinant en l’avaluació de seguretat dels residents de països tercers, consultant bases de dades internacionals i decidint, en última instància, si una persona pot obtenir o mantenir un permís de residència a Andorra. Això introdueix un nivell addicional de control extern i una dependència operativa que contrasta amb la voluntat de preservar un model propi.

Per ser membre de l’Espai Schengen no cal formar part de la Unió Europea. Hi ha països com Suïssa, Noruega, Islàndia o Liechtenstein que no estan integrats en el marc comunitari però que, en canvi, sí que han subscrit el control fronterer únic de l’Espai Schengen.

El cas de Suïssa

Andorra ha descartat una opció que, segons nombrosos analistes, seria més directa i coherent amb el seu model econòmic: integrar-se plenament a Schengen i convertir les seves fronteres en fronteres interiors. Aquesta via no implicaria renunciar al control duaner ni al model fiscal, com demostra el cas de Suïssa, que forma part de Schengen sense ser membre de la Unió Europea ni haver subscrit un acord d’associació similar al que negocia Andorra.

Precisament, el contrast amb l’acord d’associació és un altre element clau. Brussel·les ha deixat clar que aquest acord és independent de Schengen. Malgrat això, el Principat ha dedicat recursos significatius a aquesta via mentre deixava en segon pla la possible adhesió a l’espai de lliure circulació, una decisió que ara pren més rellevància en veure’s obligat a negociar solucions específiques per evitar-ne les conseqüències.

L’acord assolit amb Brussel·les permet guanyar temps i evitar un impacte immediat sobre la mobilitat i el turisme, però no resol la qüestió de fons. Andorra continua situada fora de Schengen per decisió pròpia, tot i complir els requisits i tot i els beneficis evidents que podria comportar la integració. En lloc d’això, opta per una fórmula intermèdia que li permet adaptar-se parcialment al sistema europeu sense assumir-ne plenament les regles. Aquesta estratègia, que prioritza el manteniment de l’equilibri actual, reforça la idea que el país no només no ha fet el pas cap a Schengen, sinó que, de moment, ha decidit no fer-lo.