2023 acaba i, com cada any, toca fer balanç. Aquest any que deixem enrere està clarament marcat pels moviments socials, per la lluita feminista i per fer visible el tipus de govern covard que tenim. Per a Stop Violències, el 2023 ha estat marcat pel judici que s’havia de celebrar. A principis d’any ens van notificar que no se m’absoldria i que el litigi tindria lloc en una data a determinar. L’angoixa i el neguit que hem passat només el sabem nosaltres. La vida d’una entitat es veu afectada per la persecució política d’un govern totalitari com el que tenim. No va ser fins a l’octubre que ens van notificar la data del que vam anomenar “el judici de la vergonya”.
No ens ho podíem creure, ja teníem data. Jo, personalment, vaig caure uns dies malalta, una mica per l’alleujament de la tensió acumulada des del 2019 i una mica perquè em sembla surrealista haver-me d’enfrontar a això per anar a l’ONU a parlar dels drets de les dones i la seva situació, i que em denunciés un govern que diu (però no es veu enlloc) que és feminista i que advoca pels drets de les dones… JA.
A 35 dies del judici i a petició d’algunes persones del meu voltant, vaig començar a fer un diari al canal de YouTube de l’associació Stop Violències, anomenat: Diario de una represaliada. Fins a aquest moment, no he mediatitzat ni he explicat públicament com em sento ni què he viscut aquests anys. La veritat és que ho vaig fer més per mi que per la gent, no pensava que ningú se’l miraria, però d’alguna forma màgica vaig explicar moltes coses que tenia guardades al cor i a la memòria, i a molta gent li ha interessat. Encara que tenia força por, vaig decidir obri el cor.
Aquests anys, amb el linxament d’alguns mitjans d’incomunicació d’Andorra, la meva seguretat i autoestima havien minvat una micona. Qui pot aguantar que li facin una campanya de desprestigi personal i professional durant més de 4 anys? Doncs mira… Jo he pogut, i segur que hi ha moltes persones més que han pogut. Per què? Perquè amb tot sé qui sóc. Sóc una persona de fortes conviccions, que creu en un món més just i humà, i això m’ha salvat la integritat física i psicològica.
El dia del judici va arribar. Creiem que va ser històric a Andorra, no s’hi cabia a la sala, estava ple de gom a gom, hi havia un centenar de persones: companyes feministes dels països catalans, companyes d’Irlanda i dels Estats Units… Però sobretot, el que més em va emocionar va ser veure tanta gent del país a la sala. Va ser un judici, crec, llarg. No vull deixar passar que la Fiscalia estava neguitosa i insegura.
Vull recalcar un detall que per a nosaltres és molt important: nosaltres hem dit que es prenen fills i filles a mares en situació de violències masclistes; la Fiscalia li va preguntar al metge que va testificar a petició de la nostra defensa si ell havia assistit a aquest acte per part de l’administració pública, i ell va dir que SÍ. Un sí contundent que va deixar la sala sense paraules. Amb aquella declaració, el meu cor es va sentir reparat. Jo mai he mentit; la meva entitat mai ha faltat a la veritat.
Avui dia, amb les companyes estem encara assumint tota la tasca que hem fet i les conseqüències d’aquest judici de la vergonya. Esperem amb candeletes el 17 de gener del 2024, a les 13 hores, perquè se’ns llegeixi públicament si se’m condemna o s’arxiva la meva causa. Per a nosaltres, els anys, des que ens està perseguint aquest govern, estan marcats per posar a l’agenda social i feminista del món el que passa a Andorra, i ara podem dir que ho hem aconseguit.
El nostre propòsit pel 2024 és continuar treballant pels drets de les dones a casa nostra, fent ús de la nostra recent acreditació de l’ECOSOC, atorgada per aquest òrgan de l’ONU el juny d’aquest any. Ja ho vam dir el 2017: volem tots els nostres drets. L’avortament és el primer, després ja exigirem els altres que ens falten.
