Massa sovint, oblidem d’on venim. Pels catalans contemporanis, hi va haver un abans i un després amb la mort del dictador Francisco Franco, fa 49 anys! La transició política, actualment tan blasmada, ha significat, en realitat, una ruptura radical amb el passat, amb l’excepció de la institució monàrquica que ens va llegar el “Generalísimo” i que continua vigent, si bé sotmesa a l’ordre constitucional democràtic. La signatura del rei Felip VI a la controvertida llei d’amnistia pels independentistes catalans immersos en causes judicials, aprovada pel Congrés dels Diputats, n’és una prova fefaent.
Aquests gairebé 50 anys no han passat debades. Com es queixen a tot arreu, la nostra democràcia també és imperfecta, però està sòlidament afermada. Res a veure amb la manca de llibertats, l’ofec centralista i la repressió ferotge que vam patir durant la dictadura!
El camí es fa caminant: la societat evoluciona i sempre sorgeixen nous problemes i conflictes que cal abordar i resoldre, des de la base del diàleg i de la negociació, que és l’essència de la democràcia. Una de les maneres que han trobat les administracions a l’hora d’afrontar situacions complexes que desborden les seves competències o les seves capacitats és la col·laboració, en forma de consorci.
De consorcis, n’hi ha de moltes menes. Des dels que apleguen només ajuntaments, fins als que reuneixen en una mateixa estructura diversos nivells de l’administració. Així, tenim consorcis ajuntaments-Generalitat, ajuntaments-Estat, diputacions-Generalitat, Generalitat-Estat, etc .
El consorci és una manera intel·ligent i assenyada d’abordar projectes i de resoldre trencacolls, sempre amb economia de costos i pensant en el benefici de la població. Per exemple, la gestió de les Rodalies, incorporant-hi la xarxa dels FGC, només es pot solucionar racionalment amb la fórmula del consorci.
Quelcom semblant passa amb la recaptació i distribució dels impostos a Catalunya, on intervenen diverses instàncies administratives (ajuntaments, Àrea Metropolitana de Barcelona, consells comarcals, diputacions, Generalitat i Estat). Un consorci tributari que les aplegui i coordini és la manera més eficaç per simplificar i fer més transparent la seva gestió.
La creació d’aquest consorci ja estava prevista en la reforma de l’Estatut del 2006 i va passar el filtre del Tribunal Constitucional. Es van encetar negociacions per posar-lo en marxa, però van quedar aparcades pel cicló del procés. Per tant, la seva implementació només depèn de la bona voluntat i de la capacitat dels actors polítics directament concernits per arribar a acords: el Govern de Pedro Sánchez, el PSC i ERC.
Totes les comunitats autònomes tenen els seus organismes tributaris propis. Si es perfila i concreta el consorci tributari de Catalunya, entre l’Agència Estatal d’Administració Tributària (AEAT) i l’Agència Tributària de Catalunya (ATC), es crearia un nou model de gestió dels impostos que podria ser aplicat en altres territoris, avançant, d’aquesta manera, per la via de la reforma de l’Estat, en clau federal.
En l’actualitat, la Generalitat recapta el 100% dels impostos de transmissions patrimonials, successions i donacions i patrimoni; el 50% de l’IRPF; el 50% de l’IVA i el 58% dels impostos especials (hidrocarburs, tabac i alcohol). D’aquest capítol només en queda exclòs l’impost de societats, que assumeix, en exclusiva, l’AEAT. A més, el Govern català ha implementat 15 impostos propis, d’abast autonòmic, que gestiona l’ATC.
Des de la voluntat de diàleg i la lleialtat institucional, és factible i és positiu que les administracions col·laborin i interactuïn, sempre que sigui per optimitzar els recursos humans i tecnològics i cercant la màxima eficàcia. Per què no s’activa una plataforma de “finestreta única”, a través de la qual el ciutadà pugui gestionar i liquidar totes les seves obligacions fiscals i les taxes (locals, metropolitanes, autonòmiques i estatals)?
Per tant, amb una mirada moderna i pràctica, en aquest futur consorci tributari de Catalunya, a més de l’AEAT i l’ATC, també s’hi podrien acoblar les altres administracions que tenen assignades funcions recaptatòries, com són els ajuntaments, l’Àrea Metropolitana de Barcelona, els consells comarcals o les diputacions.
Si les normes són clares -que ho han de ser- què més dona que la distribució dels recursos fiscals es faci des de Catalunya o des de Madrid? Tant hi fa si els diners recaptats són reassignats aquí o allà: si primer viatgen a Madrid i després retornen aquí els que pertoquen o se segreguen aquí els que pertoquen i s’envia a Madrid la part acordada, destinada a subvenir el funcionament de l’Estat i la lògica quota de solidaritat amb les comunitats autònomes que necessiten impulsar el seu creixement.
Abans, els diners es traslladaven de lloc amb diligències o amb furgons blindats. Ara, amb les tecles d’un ordinador o d’un telèfon mòbil, les transferències són instantànies. Per tant, el debat sobre el “concert econòmic” o el “cupo català” ha esdevingut estèril. Legislació clara sobre la recaptació dels impostos, legislació clara sobre la seva distribució, sobre la base de la justicia social i l’equitat: és tot el que necessitem.
Cal tenir present que la realitat de la Unió Europea (UE) fa que, per agilitat i coherència, els Estats siguin els interlocutors quotidians de Brussel·les. De la mateixa manera que ha passat amb la moneda única i amb totes les resolucions que emanen de les institucions comunitàries, la nostra vida està cada cop més condicionada i determinada per la UE.
En aquest sentit, assistirem, tard o d’hora, a una progressiva harmonització fiscal entre els Estats membres que acabi, per exemple, amb el “dúmping” que practiquen països com Luxemburg, Irlanda o els Països Baixos. Per tant, fórmules atípiques com el “finançament singular” o ”finançament a la carta” que reclama l’independentisme català -o el concert econòmic d’Euskadi i Navarra- van a contracorrent de la tendència uniformitzadora que és a la base de la UE i de la seva futura conversió en els Estats Units d’Europa.
