Search
Close this search box.

Els mil morts de Jordi Pujol

Loading

Tot i que data de l’any 2014, aquests dies ha tornat a circular per les xarxes el documental Katallani, pujat a YouTube l’any 2014, que reconstrueix la intrahistòria del mural del pintor Antoni Tàpies que presideix la sala de reunions del consell executiu de la Generalitat. Segons s’hi explica, el pintor va oferir gratuïtament aquesta obra, si bé, després, el departament de Presidència, aleshores amb Lluís Prenafeta als fogons, va fer una generosa donació econòmica a la Fundació Antoni Tàpies.

Aquesta obra, que data de l’any 1990, està dedicada a les quatre cròniques medievals -les de Jaume I, Bernat Desclot, Ramon Muntaner i Pere III el Cerimoniós- que narren els fets més remarcables de la Corona aragonesa-catalana. Però, curiosament, en aquest gran mural de 2,5×6 metres, hi destaquen dues grans lletres: J (en referència al rei Jaume I) i P (que fa referència al rei Pere III el Cerimoniós). I JP són, precisament, les inicials de Jordi Pujol, l’autor de l’encàrrec, que, des d’aleshores, dominen la iconografia de les reunions del govern català.., com si sempre hi fos present.

Els testimonis que participen en aquest reportatge de la productora Societat U de Barcelona (SUB) expliquen la gènesi d’aquest mural, que, inicialment, s’havia previst confiar a Salvador Dalí, però que l’artista empordanès va rebutjar a causa de la seva malaltia. Entre els entrevistats hi ha l’expresident Jordi Pujol, que aprofita la seva participació per evocar i reflexionar sobre una estada que havia fet a Washington, la capital dels Estats Units.

Jordi Pujol, en la seva intervenció, fa una relació dels indrets més emblemàtics de la ciutat nord-americana (el Capitoli, l’obelisc, la Casa Blanca, el cementiri d’Arlington, on hi ha la tomba de John F. Kennedy…) i en treu aquesta conclusió: “Un país és això, punyeta! Ah! I mil morts, no? I mil morts!”. És a dir, relacionava directament la creació d’un Estat independent amb l’existència d’una confrontació violenta que provoca un munt de víctimes. 

Gairebé tots els conflictes que tenen a veure amb la imposició d’una identitat nacional sobre un territori estan tenyits de sang i de dolor. En la història de la humanitat hi ha molt pocs processos de modificació de les fronteres que s’hagin produït sense enfrontaments armats.

És molt significatiu que aquesta reflexió de Jordi Pujol fos feta l’any 2014, quan el procés independentista, sota la presidència d’Artur Mas, ja havia posat el “turbo”. És a dir, no descartava que, segons com anessin les coses, les passions patriòtiques d’uns i/o altres s’acabessin desbordant i degenerant en episodis sanguinaris. 

Cal tenir molt present que en l’imaginari del president Francesc Macià, el primer i venerat líder secessionista, era molt potent la influència de la lluita per la independència d’Irlanda, culminada l’any 1922. I que un dels fets que va marcar molt profundament Jordi Pujol, perquè ho va viure molt intensament i de prop, va ser la creació de l’Estat d’Israel l’any 1948 i la guerra permanent que, des d’aleshores, manté amb els palestins i, per extensió, amb la comunitat musulmana internacional, per imposar i eixamplar la seva sobirania.

Tant a Irlanda com a Israel la independència es va aconseguir amb un bany de sang, que, en el cas de l’Estat hebreu, continua avui, amb la massacre executada per Hamàs el 7 d’octubre de l’any passat i l’ignominiós extermini de la població civil palestina que, com a resposta, està perpetrant l’exèrcit jueu. Curiosament, Irlanda és un dels països europeus, juntament amb Espanya i Noruega, que, davant la catàstrofe humanitària que Benjamin Netanyahu ha desfermat a la Franja de Gaza, exigeix el cessament de les hostilitats i la creació d’un Estat propi per a Palestina.

El mantra del “dret a decidir”, evocat pels independentistes catalans per enfocar el procés que van posar en marxa l’any 2012, és un sofisma carregat de pólvora. On comença i on acaba el “dret a decidir”? Portat fins a les seves últimes conseqüències, aquest mantra ens mena directament a la destrucció de la Unió Europea, a una “ulsterització” dels barris i ciutats i, el que és pitjor, obre les portes a abominables escenaris de neteja ètnica.

Per això, plantejar i executar el projecte secessionista de Catalunya al segle XXI, en el marc de la Unió Europea i desobeint reiteradament les resolucions del Tribunal Constitucional, ha estat una boutade i un grandíssim error. On són els “mil morts” que evocava Jordi Pujol? On són els voluntaris al martirologi i a morir per la pàtria?

Senzillament, no hi són. La realitat demogràfica, econòmica, social i política de Catalunya ha evolucionat i mutat molt profundament d’ençà del 1714, i en l’actualitat no es donen les mínimes condicions per especular amb una conflagració civil i militar amb Espanya. Comparar-nos amb la Irlanda de la I Guerra Mundial o amb l’Estat d’Israel, reconegut després de la II Guerra Mundial i el genocidi de l’Holocaust, és una distopia totalment fora de lloc.

Sabent que els “mil morts” (ni un, ni deu, ni cent) no es produiran en un envit per assolir la independència, tots aquells que, a partir de l’any 2012, van impulsar i encapçalar el procés són uns irresponsables. Després de ser indultats els que van ser condemnats per l’1-O, ara, un cop ja s’ha aprovat la llei, s’aplicarà l’amnistia a tots els que encara tenen causes judicials pendents i s’esborraran tots els antecedents penals dels que ja han estat sentenciats. Seria d’agrair que, com a mínim, els protagonistes d’aquesta trista pàgina de la història de Catalunya s’excusessin per tot el desgavell causat.

Loading

Facebook
Twitter
WhatsApp

NOTÍCIES RELACIONADES

avui destaquem

Feu un comentari

30 de maig de 2024

Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra política de cookies, pinche el enlace para mayor información.plugin cookies

ACEPTAR
Aviso de cookies