Andorra declara la “guerra” a la Unió Europea

0
1103
Per Jaume Reixach

Andorra, cal parlar clar, té un problema d’ADN. Amb la irresponsable complaença dels coprínceps, i en especial del bisbe de la Seu d’Urgell –que, per proximitat geogràfica, viu amb més intensitat el dia a dia del país-, s’ha deixat podrir una situació, objectivament, insostenible.

Des de la dècada dels setanta del segle passat, Andorra ha fonamentat el seu fulgurant creixement en tres potes:

*L’evasió fiscal dels països veïns, que va omplir a vessar la tresoreria del ‘càrtel’ dels cinc bancs autoritzats

*El blanqueig a l’engròs de diner negre arribat d’arreu del món, que era benvingut sense massa escrúpols

*El contraban, a la menuda o a través de màfies organitzades, de tota mena de productes i, de manera molt especial, del tabac

Aquesta és la base de la riquesa d’Andorra, sense menystenir, ans al contrari, l’esperit emprenedor dels seus habitants i l’esforç de la immensa majoria de la població per guanyar-se la vida de manera honesta. També cal remarcar la gran tasca, pública i privada, que s’ha fet per convertir el país en un destí turístic atractiu per tal de diversificar l’activitat econòmica.

El “pecat original” és que, sota la tutela i complicitat del copríncep episcopal, s’ha permès que Andorra s’hagi acabat convertint en un “forat negre” incrustat al bell mig de la Unió Europea (UE): evasió fiscal, blanqueig de diners i contraban no és una bona carta de presentació a Brussel·les.

Sota l’impuls decidit de l’eix francoalemany, la UE avança cap a la creació dels Estats Units d’Europa. En aquest projecte històric, Andorra –igual que altres petits estats, com Mònaco, Liechtenstein o San Marino- no deixen de ser un “gra” molest que cal desinfectar i curar. Tenint molt clar que, per cap concepte, es tolerarà en un futur immediat l’existència de “refugis de pirates” en el territori comunitari (altra cosa són les illes del Canal, sota jurisdicció britànica, que quedaran afectades pel Brexit).

Andorra té una innegable dimensió europea. La seva fundació històrica s’atribueix directament al gran Carlemany (a ell està dedicat l’himne del país), creador del Sacre Imperi Germànic i considerat el “pare” del projecte de la unificació. Sense formar part de la UE, els andorrans han adoptat l’euro com la moneda oficial i és evident que, tard o d’hora, el destí del país és la plena integració en els futurs Estats Units d’Europa.

No pot ser d’una altra manera. És irracional i tremendament irresponsable per part dels poders fàctics i de la classe política oposar-se a aquesta dinàmica irreversible.

Però per entrar a formar part de la UE –i també per signar l’acord d’associació que actualment s’està negociant amb Brussel·les-, Andorra ha de canviar el seu ADN i convertir-se en una societat europea homologable, amb els seus deures i els seus drets. Algú ho ha de dir, i com que els polítics fan l’estruç, modestament ho dic jo, el més petit de tots.

*Andorra no pot estar segrestada indefinidament pels interessos de les famílies colliteres que viuen de la “pantomima” del conreu del tabac. Aquesta comèdia, pel bé de tots, s’ha d’acabar.

*Els pressupostos del govern i dels comuns no poden dependre dels ingressos (gairebé el 50%!) que proporcionen les importacions de tabac que després surt de contraban cap a Espanya i França

*Andorra, òbviament, ha de reestructurar els seus ingressos fiscals i pujar l’IVA (actualment, entre l’1% i el 4,5%), l’IRPF (exempt fins als 24.000 euros i que té un tipus màxim del 10%) i l’impost de societats (un 10% que, fàcilment, s’acaba quedant en només un 2%). Entre aquestes ridícules taxes impositives i la pressió fiscal que, de mitjana, hi ha a la Unió Europea hi ha un abisme que es pot modular, sense que el país deixi de ser atractiu per a la inversió estrangera i els andorrans puguin gaudir de l’Estat del benestar (pensions dignes, funcionaris amb salaris correctes, subsidi d’atur que permeti sobreviure, habitatge públic accessible…) que mereixen en aquest segle XXI.

*En el moment que Andorra deixi de ser un “país pirata”, els enutjosos controls fronterers desapareixeran i això farà que encara hi vagin més visitants i que l’economia esdevingui més pròspera.

En les negociacions per l’acord d’associació, Brussel·les ha deixat les coses ben clares a la delegació andorrana: el model implementat als anys setanta del segle passat (evasió fiscal, diner negre i contraban) s’ha acabat per sempre. I això és així i no pot ser d’altra manera.

La nova ministra d’Afers Exteriors, Maria Ubach, sap el pa que s’hi dona. Ha “mamat” la diplomàcia comunitària i coneix perfectament com pensen a París, Brussel·les i Berlín, no endebades ha estat ambaixadora durant molts anys a les principals capitals europees. Per això, la seva reacció pública davant la lògica duresa dels interlocutors comunitaris, farts de les “gamberrades” andorranes, és d’una prepotència que esparvera: “La fiscalitat no es toca. Si la UE insisteix a incloure la fiscalitat en l’acord d’associació, no es podrà continuar amb la negociació i Andorra no podrà signar l’acord”.

Dit sintèticament: Andorra ha declarat la “guerra” a Europa… i, segons Maria Ubach, la guanyarà. Com pot dir aquesta bajanada i quedar-se tan ample? A qui creu que enganya? Andorra no té cap mena de força ni cap aliat per plantar cara a Brussel·les.

D’aquí a un any hi ha eleccions al Consell General, si abans no dimiteix Toni Martí per l’escàndol dels encàrrecs que va donar a l’empresa del seu germà i de la seva dona. És hora que els polítics andorrans es posin les piles i parlin clar a la població. Cal reinventar el país per adaptar-lo a la realitat de la UE i a les exigències dels organismes internacionals (OCDE, FMI, OIT…). Si els andorrans prenen consciència de l’enormitat del repte i treballen units per sortir d’aquesta trampa mortal, faran un servei històric a les futures generacions. Si, per contra, prefereixen defensar amb ungles i dents l’ADN heretat, enfonsaran el país en la misèria.