Tan difícil és?

0
264
Per Sergi Cases

Cada vegada que s’acaba l’any, ens trobem amb una cosa semblant al que passa a principis de l’estiu: comencen a aparèixer les llistes dels llibres que no podem deixar de llegir i les coses que hem de fer en el temps lliure de les vacances.

En aquestes èpoques, les llistes tenen a veure amb qualsevol cosa que es pugui recopilar i sempre comencen amb «els més (omplir amb el que es vulgui) del 2017».

A Andorra per no ser menys, tenim una llista que no sol canviar massa, ja que les notícies tenen un cert regust cíclic. Així, quan arribem a finals de desembre, podem fer un balanç -sense por d’equivocar-nos massa- i els resultats serien més o menys els següents:

– Aeroport de la Seu
– Heliport
– Pressupostos de cultura
– Cirque du Soleil
– Rotondes
– BPA (des de fa ja gairebé tres anys)
– Turisme “de qualitat”
– Unió Europea/OCDE
– Vial de Sant Julià
– Embussos

Aquest últim punt volia deixar-lo per al final perquè, tristament, per als que vivim al Principat dóna la sensació que és una cosa que no aconseguim solucionar de cap de les maneres.

Fa poques setmanes, destacàvem el caos en què es va convertir Andorra durant el pont de la Puríssima i podem veure que no per menys repetir-ho, la cosa se soluciona.
Dimecres passat vam tenir la primera suposada gran nevada de la temporada i els carrers d’Andorra la Vella i Escaldes en van col·lapsar d’una manera poques vegades explicable.

Ja hem carregat les tintes en la política de prioritats del Govern, per la qual cosa no ens repetirem. Ara m’agradaria centrar l’atenció en una cosa tan simple
–suposadament– com tenir sentit comú. I aquí és on comença a jugar tota la gent que ve al país de les muntanyes a esquiar i, en aquest cas, a passar el cap d’any.

Recordem una cosa extremadament bàsica: Andorra és un país de muntanyes. Per si de cas, una altra vegada: ANDORRA ÉS UN PAÍS DE MUNTANYES.

En aquests dies hi va haver moltes crítiques a la tasca de la policia durant la nevada, sobretot per l’aparent escassedat de controls dels vehicles que entraven sense equipament adequat, però crec que seria millor enfocar-nos en el que és obvi, que sembla que no ho és tant: a les muntanyes neva.

Ja saben, aquesta cosa blanca que cau del cel i s’enganxa a tot arreu i fa que les nostres rodes patinin i els nostres cotxes es creuin al mig de la carretera, parin el trànsit i col·lapsin la circulació. Aquesta pasta incòmodament blanca que fa que frenem en qualsevol costat, sense importar el qui ve darrere, per posar les cadenes, just quan ja no podem estirar ni un mil·límetre més i el pendent es complica. Aquí, just aquí, perquè els altres cotxes que vénen amb un mínim de ritme d’acceleració, hagin de perdre’l o intentin esquivar-nos, amb el risc que això suposa quan surts de la via que marquen els llevaneus.

Portar equipaments per a la neu quan entres en un país de neu és més que lògic, em diran, i jo no tindré cap opció d’apel·lar aquesta frase. Els cartells a la frontera del país ja avisen quan aquests equipaments són obligatoris.

Però ja sabem que els nostres veïns de baix –sobretot– tenen últimament una visió bastant peculiar de quan una llei s’ha de complir i quan és paper mullat: “I miri vostè, no ens preocuparem d’una nevada de res, no?”

M’agradaria finalitzar amb una cosa simple i clar d’entendre: Andorra és un país de muntanyes i a les muntanyes neva.

Tan difícil és?