Riure o plorar

0
333
Per Sergi Cases

A aquest 2017 ja li queden pocs dies. Ens trobem a la meitat de desembre i com tots ja saben, a Andorra ha tingut lloc el primer gran esdeveniment de l’hivern: el pont de la Puríssima. Una cosa així com un black friday de la neu, en què la gent surt corrent i es mata –afortunadament, no de manera literal, però gairebé- per entrar a Andorra.

La situació excepcional que a Espanya hagi estat festiu el dimecres i al Principat el divendres ha convertit el fet en un còctel complicat que vol dir que com sempre, perdonin… COM SEMPRE, es tradueixi en cues quilomètriques a les fronteres, sobretot a la del riu Runer, amb Espanya.

Fa un temps ja, en aquest mateix espai, parlava sobre la psicologia de masses i un dels seus efectes: el contagi. M’agradaria saber quin és el motiu pel qual desenes de milers de persones decideixen pujar justament aquest cap de setmana. Tantes ganes de neu hi ha?

Em podran dir: «Home, la gent aprofita quan té l’ocasió» i probablement tenen raó, però els que vivim a Andorra hem vist en els cartells de la carretera els anuncis de retencions de més de dos quilòmetres a la sortida del país, el mateix dimecres. El que vol dir que molta gent va pujar només pel festiu espanyol. La qual cosa no fa més que ratificar la meva pregunta: només tenen aquest dia en tot l’hivern per pujar a esquiar?

Per què pregunto això? La raó és molt senzilla: la qualitat del servei.

El dimecres 6 de desembre es van produir cues de fins a 15 quilòmetres d’entrada al Principat: nou, a l’N-145 i sis, a l’N-260, passada la Seu d’Urgell. I això sense comptar els dos quilòmetres de retencions a l’entrada de Sant Julià en direcció nord.

Llavors ens trobem amb exemples com els d’aquests dies -tot i que cada any és igual- en què hi va haver gent que va trigar tres hores i mitja (sí, ho han llegit bé) a recórrer el tram des de Ponts fins al Principat. Segur que la sensació final dels turistes acaba sent negativa. I només estem parlant de l’entrada al país. La circulació interior en aquest tipus de caps de setmana llargs és una autèntica bogeria.

És clar que l’espai és el que és, tret que ens posem a foradar les muntanyes i transformem el paisatge en un formatge gruyère, però no per això s’està exempt d’algunes consideracions.

La gent fa el que vol (només faltaria!) i l’efecte contagi «pugem a esquiar que s’acaba el món» ja està vist que no es pot evitar. Llavors… per quina raó l’entrada a la frontera se segueix realitzant amb un sol carril?

Ja sabem que les obres del desviament de Sant Julià semblen faraòniques, sobretot pel pressupost, però potser estaria bé -encara que sigui per una vegada- tenir un pla al respecte. Probablement, era molt més important solucionar l’entrada al país construint el vial lauredià que descongestionar el trànsit a la capital i a Escaldes-Engordany amb el túnel de les Dues Valires. Que, per cert, continuant amb la meravellosa llista d'”encerts” en les previsions per part del govern, els pronòstics eren que utilitzessin el túnel fins a 2.500 vehicles diaris en cada sentit de la marxa. Una cosa que, si fos així, li donaria sentit al túnel, però els que passem per aquí cada dia sabem que aquestes xifres estan força lluny de ser reals.

Mentrestant, cada any, quan arriba la Puríssima, fem apilament d’aliments, apugem la calefacció i ens tanquem a casa esperant que la carretera torni a ser mínimament transitable. No sé si riure o plorar.