Veïns catalans, perdoneu-nos?

Miquel Puig

0
263

Fa més de quaranta anys que els catalans venien a Andorra a dipositar part dels seus estalvis als bancs andorrans. Molts d’ells ho feien perquè era massa recent el record de la Guerra Civil espanyola i perdurava la dictadura franquista o bé estaven immersos en plena transició política, en aquell moment incerta. I ho feien per “si de cas” els necessitaven per sobreviure si passava qualsevol cosa estranya en l’àmbit polític a l’Estat espanyol. Era una mena de garantia, de salvaguarda que els oferia el país veí amic que era Andorra.

Els bancs andorrans rebien amb “catifa vermella” aquells veïns carregats de bona fe i sobretot de diners. Però l’ambició no té límit i amb “catifes vermelles més amples”, i ja entrats els anys 80, els bancs rebien a aquells que portaven més i més diners sense demanar-ne la procedència. El cert és que l’origen dels diners no preocupava massa en aquella època ni tampoc era una qüestió que formés part de les agendes i de les preocupacions a escala internacional.

Per la seva banda, l’Estat andorrà anava creixent al ritme que ho feia la població i l’economia. Calien infraestructures i calia adjudicar obra pública i concessions. Però per això necessitava uns diners que no tenia i els bancs, carregats de diners de fora, els deixaven per finançar l’Estat amb els tipus d’interès que ells mateixos fixaven. El peix que es mossega la cua: vols diners? Te’ls deixo però faràs el que et suggeriré (o et manaré). De passada, cal dir que a l’Estat ni a ningú no el preocupava l’origen dels diners.

I així han passat dècades fins a entrar de ple en els canvis estructurals del Segle XXI globalment en matèria d’economia i del control dels diners. La lluita contra el terrorisme internacional i el crim organitzat, conjuminat amb la necessitat de finançament dels Estats, els paradisos fiscals han estat (hem estat) advertits que hi havia un canvi de paradigma i que, entre d’altres, s’havia acabat l’opacitat bancària.

Ens ha costat, però finalment hem entès que ens havíem d’adaptar a les directrius de l’OCDE, i a les bones pràctiques internacionals. Finalment els bancs han entès que s’havia acabat el model de negoci en què s’havien acomodat. I, mentre passa tot això, sorgeix la nota del FinCen amb les conseqüències traumàtiques per a tot el sector financer. I el Govern dels millors, en lloc de defensar el sistema no se li acut res més que criminalitzar-lo. I no en té prou en criminalitzar el sector sinó que el ministre de finances dels millors es permet també “criminalitzar” tots aquells petits estalviadors que tenien els diners a Andorra i no l’havien declarat a la hisenda dels seus respectius països. No tenim cap responsabilitat com a país si algú ha decidit efectuar frau fiscal, deia el ministre Cinca en una entrevista a Catalunya Ràdio el passat mes d’abril. En una paraula, el frau fiscal l’han fet ells, nosaltres (els de DA) som purs i estem complint amb la normativa internacional, així que s’espavili cadascú com pugui.

Però oblidem que hem canviat les regles de joc sense avisar-los, a l’esquena. Hem passat de la “catifa vermella” a assenyalar-los amb el dit i a delatar-los. I tot sense avisar, sinó tot el contrari, se’ls deia “tranquils que a Andorra no s’aixecarà mai el secret bancari”. Mentrestant, els diners marxen d’Andorra i la plaça financera està fortament desprestigiada. Els bancs ja no poden suportar els deutes de l’Estat ni poden continuar finançant-lo.

Estic totalment d’acord que s’ha de ser transparent i que s’ha de lluitar contra el crim internacional i el finançament del terrorisme. Estic totalment d’acord que no es pot acceptar el frau fiscal. Però les coses es podien haver fet d’una altra manera i ser més respectuosos i agraïts, especialment amb els nostres veïns i amics catalans que ens han ajudat a finançar l’Estat i a generar riquesa durant dècades. Suïssa va advertir a tothom abans i va donar marge de temps perquè tothom s’adaptés.