Vives va ser inclòs en una querella criminal com a encobridor de la trama de pederastes

Façana del Seminari Conciliar de Barcelona

Mons. Vives nega amb rotunditat que tingués res a veure amb aquest cas”. Aquesta és una de les afirmacions que consten en el comunicat emès, divendres passat, pels Serveis del Coprincipat episcopal hores després que LA VALIRA es fes ressò d’un informe publicat pel diari El País, en el qual s’assenyalava l’arquebisbe Joan-Enric Vives com a encobridor d’una horripilant trama de pederàstia i d’abusos sexuals per part d’un grup de sacerdots i diaques que va operar a l’arxidiòcesi de Barcelona durant la dècada dels anys 80 del segle passat.

Però el fet és que el copríncep episcopal està esquitxat fins a les celles en la maniobra d’encobriment que es va ordir des de la cúpula de l’arquebisbat de Barcelona per fer callar, primer, les famílies de les víctimes i, després, per esborrar totes les pistes d’aquestes atrocitats, enviant els principals protagonistes d’aquestes agressions sexuals a menors fora d’Espanya. Així ho va explicar, en detall, el periodista i investigador Pepe Rodríguez en els seus llibres La vida sexual del clero (1995) i Pederastia en la Iglesia católica (2002).

L’EXPEDIENT VA “DESAPARÈIXER” DE L’ARXIU

Qui va ser fiscal diocesà de Barcelona, monsenyor Jaume González-Agápito, va confirmar tots aquests fets abominables en un article –que va tenir molt de ressò- publicat en el seu blog del Grup Aribau el 15 de novembre del 2018, sota el títol de “La pederastia del clero silenciada, encubierta y disimulada”. En aquest article, l’exfiscal diocesà explicava la persecució implacable que va patir per part del cardenal-arquebisbe Ricard Maria Carles i del seu nucli de màxima confiança, que li van impedir actuar penalment contra aquesta banda de predadors sexuals.

A més, denunciava que el voluminós expedient sobre aquest escàndol, que estava dipositat en la secció especial de l’Arxiu de l’Arxidiòcesi, havia “desaparegut”, tot i que ell va tenir la precaució de guardar-ne una còpia, que va lliurar a l’actual arquebisbe de Barcelona, el cardenal Juan José Omella.

UNA SEIXANTENA DE VÍCTIMES

Es calcula que una seixantena de menors van ser víctimes d’aquesta trama de pederastes, que operava sota la cobertura de la Casa de Santiago –un seminari per a persones d’edat adulta- i l’associació Nous Horitzons, una entitat que es dedicava a ajudar als infants de famílies desestructurades. Hi ha detalls d’aquesta infàmia que són especialment escruixidors: segons explica l’exfiscal Jaume González-Agápito, una de les víctimes d’abusos sexuals es va suïcidar; també hi ha el cas d’una nena que va ser reiteradament violada per un d’aquests pederastes des que tenia 11 anys.

QUERELLA CRIMINAL

Al periodista Pepe Rodríguez, que va investigar a fons aquest cas i va entrevistar algunes de les víctimes, l’abast i la impunitat d’aquesta trama de delinqüents sexuals –que gaudia de la protecció còmplice per part de la cúpula de l’arxidiòcesi- li van colpir la consciència. Fins al punt que, a més de denunciar-ho en els seus llibres, va decidir fer un pas més enllà i presentar una querella criminal als jutjats de Barcelona contra els principals implicats en aquestes agressions sexuals i contra els alts càrrecs de l’arquebisbat que van encobrir les seves aberrants activitats.

La querella criminal va ser presentada l’any 1995 i hi figuraven com a acusats Albert Salvans, Pere Cané, Francisco Andreo, Luis Bultó i Jesús Navarro –els capellans i diaques que van ser identificats de formar part d’aquesta trama de pederastes-; i contra l’arquebisbe Ricard Maria Carles i alguns dels seus més estrets col·laboradors –els bisbes auxiliars Jaume Traserra, Carles Soler Perdigó i Joan-Enric Vives-, acusats d’encobriment d’aquests predadors sexuals.

GREUS ANOMALIES EN LA INSTRUCCIÓ

La Fiscalia de Menors es va fer càrrec d’investigar els fets denunciats pel periodista Pepe Rodríguez i hi va constatar indicis de delictes, per la qual cosa el jutjat d’instrucció n. 21 de Barcelona va obrir diligències prèvies. Però el sumari va ser arxivat de sobte l’any 1997. El motiu: els delictes descrits en la querella estaven afectats per la “prescripció legal”. És a dir, el jutge instructor va considerar que, segons la legislació penal vigent aleshores, havia passat massa temps entre els fets denunciats i la presentació de la querella criminal.

Pepe Rodríguez rememora les greus anomalies que es van produir en la instrucció de la seva querella: només es va prendre testimoni a una de les tres noies, víctimes d’aquesta trama de pederastes, que estaven disposades a declarar; tampoc es va procedir a l’interrogatori dels cinc acusats dels abusos sexuals i de les violacions; ni tampoc de l’arquebisbe Ricard Maria Carles i de tres dels seus bisbes auxiliars, entre els quals hi havia l’actual copríncep d’Andorra.

“JAMÁS MOVIÓ UN DEDO”

És un fet objectiu que l’actual copríncep episcopal d’Andorra va ser inclòs en les diligències prèvies obertes pel Jutjat n. 21 de Barcelona per la seva presumpta involucració en aquest escàndol de pederàstia. No va ser declarat culpable ni innocent: senzillament, el sumari va ser tancat precipitadament amb l’argument tècnic que els delictes denunciats havien prescrit i, per això, ni tan sols se li va prendre declaració, com hauria estat preceptiu.

Si Pepe Rodríguez va decidir incloure Joan-Enric Vives en la seva querella criminal no va ser per cap “caprici” ni per cap “inquina personal” contra seva. Durant la seva investigació periodística va obtenir informacions fidedignes que assenyalaven que aquest prelat era perfecte coneixedor d’aquests abusos sexuals, abans, durant i després que tres famílies denunciessin l’any 1988 els fets a l’Arquebisbat. Afirma en el seu llibre Pederastia en la Iglesia católica: “El obispo Vives siempre se manifestó, privadamente, horrorizado por lo que estaba pasando y era contrario a la actividad de todo ese grupo de corruptores, pero jamás movió un dedo para impedir unos abusos sexuales de los que tenía cumplido conocimiento”.

LES MANIOBRES DE RICARD MARIA CARLES

Entre 1984 i 1991, Joan-Enric Vives va exercir de “formador” al Seminari Conciliar de Barcelona. És en aquest context que hauria conegut de primera mà els casos de corrupció de menors perpetrats per sacerdots i diaques adscrits al seminari d’adults Casa de Santiago –vinculat al Seminari Diocesà de Barcelona- i a l’entitat connexa Nous Horitzons.

L’arquebisbe Ricard Maria Carles –segons assenyala l’exfiscal Jaume González-Agápito- va ser qui va decidir tapar aquest escàndol, impedint que els fets, tot i la seva extrema gravetat, fossin posats en coneixement de la justícia ordinària, permetent l’ordenació sacerdotal de dos dels corruptors i organitzant la sortida d’Espanya de tres dels principals implicats (Albert Salvans, Pere Cané i Francisco Andreo).

EL SILENCI I L’ENCOBRIMENT TENEN PREMI

No només això. Monsenyor Ricard Maria Carles va “premiar” els prelats que, amb el seu silenci còmplice i covard, van contribuir de manera més decisiva a enterrar aquesta pàgina oprobiosa de l’Església catalana. Poc després d’assumir el càrrec d’arquebisbe, Ricard Maria Carles va atorgar, l’any 1991, a Joan-Enric Vives la responsabilitat de rector del Seminari Conciliar de Barcelona.

L’any 1993, Ricard Maria Carles va procedir al nomenament de cinc bisbes auxiliars, tres dels quals estaven directament relacionats amb l’escàndol de pederàstia: Carles Soler Perdigó, Jaume Traserra i Joan-Enric Vives, inclosos en la querella criminal presentada posteriorment per Pepe Rodríguez.

JOAN-ENRIC VIVES S’EMPORTA LA “GROSSA”

Carles Soler, quan era rector de la parròquia de Sant Pius X de Barcelona, va encobrir el seu diaca Albert Salvans, autor d’horripilants abusos de menors –molts d’ells perpetrats a la mateixa església-, i va persuadir les famílies de tres de les víctimes perquè no presentessin denúncia. Jaume Traserra era amic de Pere Cané i va facilitar la seva ordenació sacerdotal, malgrat ser un reconegut predador sexual. Joan-Enric Vives va callar davant les aberracions protagonitzades pel grupet de cràpules liderat pel sacerdot Francisco Andreo al seminari de la Casa de Santiago.

Aquests tres bisbes auxiliars, protegits pel cardenal-arquebisbe Ricard Maria Carles durant el seu mandat al capdavant de l’arxidiòcesi de Barcelona (1990-2014), van tenir una carrera brillant. L’any 2001, Carles Soler va ser designat bisbe de Girona; Jaume Traserra va ser nomenat bisbe de Solsona; i Joan-Enric Vives va aterrar a la Seu d’Urgell, primer com a bisbe coadjutor i l’any 2003 va ser ratificat com a bisbe d’Urgell i copríncep episcopal d’Andorra. Sens dubte, li va tocar la “grossa”, convertint-se així en el cap d’Estat del Principat dels Pirineus.

Facebook
Twitter
WhatsApp

NOTÍCIES RELACIONADES

avui destaquem

Deixa un comentari

Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra política de cookies, pinche el enlace para mayor información.plugin cookies

ACEPTAR
Aviso de cookies