Salvador Illa, a partir del mestratge que va rebre a la Roca del Vallès del seu descobridor i mentor Romà Planas, es reclama hereu i continuador de l’ideari i de la praxi política del president Josep Tarradellas. Entre les moltes contribucions meritòries que va fer Josep Tarradellas a la història de Catalunya hi ha la conformació d’un govern d’unitat de la Generalitat restablerta i l’impuls a la redacció i aprovació de l’Estatut d’Autonomia de Sau, referendat per la societat catalana l’any 1979.
A partir del 1980, amb la victòria de Jordi Pujol a les primeres eleccions autonòmiques i fins aquest 12 de maig passat, Catalunya ha viscut, ininterrompudament, sota el ‘mantra’ nacionalista/independentista. Fins i tot durant els set anys de governs tripartits, amb els presidents Pasqual Maragall i José Montilla, la pressió identitària va ser molt remarcable i persistent, amb la tortuosa aprovació i posterior retallada per part del Tribunal Constitucional de la reforma de l’Estatut.
De fet, aquesta retallada, produïda l’any 2010, es considera el factor que va desencadenar el procés independentista, amb la consulta de l’any 2014 i el referèndum fake de l’any 2017 com a punts culminants. Resultat d’aquest desgraciat garbuix és que, avui, Catalunya és l’única comunitat de l’Estat espanyol on l’Estatut d’Autonomia aprovat pel Parlament i validat en referèndum legal i acordat no és vigent en la seva integritat.
Com a nítid i contundent guanyador de les eleccions d’aquest 12-M, Salvador Illa té tot el dret a ser el pròxim president de la Generalitat i així ha de ser. Són moltes les urgències que s’acumulen en l’agenda política catalana, a causa de la nefasta decisió d’ERC d’assumir, des de novembre de l’any 2022, el govern en solitari amb només 33 escons al Parlament.
L’enorme i feixuga feina que es trobarà Salvador Illa sobre la taula del despatx del Palau de la Generalitat només podrà ser abordada amb èxit a partir d’un ampli consens polític i parlamentari, que depassi els límits d’un tripartit amb ERC i els comuns o de la sociovergència. Amb l’exclusió explícita dels partits neofeixistes -Vox i Aliança Catalana-, el president Illa té l’obligació d’obrir el futur govern de la Generalitat al conjunt de forces democràtiques per tal d’endegar un pla conjunt d’estabilització econòmica, institucional i social. Com va fer Josep Tarradellas l’any 1977.
Qüestions crítiques i candents per al bon funcionament de Catalunya, com l’educació, la sanitat, el finançament, la seguretat, les infraestructures, la mobilitat, la immigració, l’organització territorial, la despoblació de les zones rurals, el desplegament de les energies renovables… requereixen d’un consens polític potent i clar. No sols mitjançant acords parlamentaris: amb un govern d’àmplia coalició que abasti a totes aquelles forces que vulguin sumar-s’hi.
La gran lliçó que ens va llegar el president Tarradellas és que quan Catalunya avança unida som indestructibles i imparables. L’altra gran lliçó és que cal ser fidels i lleials als pactes acordats i subscrits.
Per descomptat, que a cap partit se li acudeixi especular amb la idea d’una repetició dels comicis al mes d’octubre. El preu que pagaria per aquest boicot seria la seva irrellevància a les urnes.
