Sindicats, equips d’atenció primària, professionals i, fins i tot, el mateix departament de Salut ho reivindiquen: a Catalunya falten metges de família. L’Institut Català de la Salut (ICS) va anunciar al desembre que es contractarien 200 professionals més per a ambulatoris de tot el territori, amb l’objectiu de reduir la pressió assistencial que pateix la medicina comunitària des de fa un lustre.
Mig any després, i malgrat que la Generalitat diuen que les noves incorporacions van “a bon ritme”, la fita no s’ha assolit i, com a mínim, s’estima que ja són necessaris un centenar de contractacions més.
On més s’evidencia el buit és fora de les grans ciutats: els municipis petits no disposen de prou metges de capçalera i els Centres d’Atenció Primària (CAP) tenen problemes per cobrir les vacants especialment a les zones rurals com ara a molts municipis de l’Alt Urgell, Pallars i Alta Ribagorça. En alguns casos hi ha localitats que fa mesos que no disposen d’un metge de referència.
Reduir la sobrecàrrega assistencial i garantir un temps de consulta de 12 minuts de mitjana per pacient, amb la contractació de metges, van ser algunes de les condicions estrella que els sindicats exigien al Govern per aturar la vaga del sector, convocada al novembre.
Unes mobilitzacions que perseguien la millora de les condicions laborals de prop de 6.000 metges i que van allargar-se durant quatre dies. Els sindicats neguen en rotund que en aquests mesos s’hagi aconseguit blindar les clàusules de l’acord amb Salut, i Metges de Catalunya (MC), el sindicat majoritari dels facultatius, adverteix que les mesures s’estan desplegant de manera irregular en funció de la zona geogràfica. Hi ha municipis semiurbans o rurals on és molt difícil augmentar la plantilla perquè no es troben metges que vulguin treballar-hi.
Els sindicats denuncien que les zones petites sempre queden en un segon pla i que molts dels graduats que escullen com a destí una població costanera o rural al cap de poc temps decideixen traslladar-se a territoris més grans i cèntrics perquè no hi ha un sistema que incentivi els professionals a quedar-s’hi.
La problemàtica fora de les capitals és una vella batalla per a l’ICS. En ciutats grans com Barcelona -on també hi ha problemes per a la distribució de la tasca assistencial-, les hores es poden repartir entre els metges contractats, que assumeixen un petit percentatge de visites diàries per suplir les absències dels companys. Però a zones més rurals és estructuralment molt difícil, ja que hi ha una ràtio desproporcionada entre pacients i facultatius disponibles. És el cas de diversos ambulatoris que estan al límit, amb només dos metges per atendre una població de 1.500 persones.
Des de MC s’assegura que la situació és insostenible i argumenta que cal fer més atractius els municipis amb un plus econòmic o de vacances, compensant les dificultats per motivar l’arribada de facultatius.
A la impossibilitat de trobar professionals que vulguin sortir de les ciutats grans i mitjanes s’hi suma la precarietat de l’atenció primària, que desincentiva les noves fornades de graduats quan els toca escollir places MIR (Metge Interí Resident). Els sindicats retreuen a les empreses les traves internes que algunes direccions territorials posen a l’hora de cobrir baixes o vacances, sovint amb l’excusa de la manca de recursos.
