Per mi ‘ser d’esquerres’ és el que han fet sis famílies de classe mitjana de Manresa que es van posar d’acord per matricular els seus fills en una escola d’aquestes que en diuen d’alta complexitat, on més del 95% dels alumnes són d’origen immigrant.
Per alguna raó que desconec, mai no sóc subjecte d’enquestes d’aquelles on et demanen si et consideres d’esquerres, de centre o de dretes. Si hagués de contestar-ne una diria que em situessin com a ‘esquerra moderada’, però vés a saber què significa això.
El que per a mi representa ser d’esquerra moderada per alguns companys meus, més esquerranosos, és ser de centre. Per d’altres més de dretes, en canvi, jo seria un rojillo, un progre trasnochado.
Va arribant el moment de resituar o definir clarament què és ser d’esquerres i què no. Al PSOE ja fa temps que des de l’esquerra li diuen que es tregui la O d’obrer perquè ja ningú vol que el qualifiquin així i perquè l’acusen de no defensar els interessos de la classe treballadora. Els de la CUP es defineixen com anticapitalistes però voten un president de la Generalitat que governarà amb JxCat, partit que els posa de conseller d’Economia un representant destacat del capitalisme financer i extractiu i ells s’ho empassen dient que estan ‘inquiets’, com aquell que està veient una pel·lícula d’intriga. JxCat no sap què és –si d’esquerra, de dreta, de centre, de res o de tot plegat- i ho pregunta sense vergonya als seus afiliats. A Europa, les opcions laboristes i socialdemòcrates van perdent pistonada elecció rere elecció.
Què és ser d’esquerres avui? On estan els partits d’esquerra ara?
De jove trobava estrany que hi hagués països com l’Argentina on no quedava clar quins partits eren d’esquerres i quins, no. Eren ‘peronistes’, expressió que mai he sabut com interpretar. A la immensa majoria de països africans la distinció entre partits en base al criteri de si són més o menys d’esquerres es fa impossible. Es basen en d’altres criteris. A l’Àsia, si fa no fa.
Als Estats Units estàvem acostumats a considerar de dretes als republicans i de centre als demòcrates. Ara sembla que darrera de Joe Biden hi ha un moviment més decantat cap a l’esquerra. Ho segueixo amb atenció i il·lusió, clar.
Mentre, a Europa, qui puja són els moviments i partits verds. A Alemanya les enquestes diuen que poden guanyar les properes eleccions. Els verds van començar arrenglerats amb les opcions d’esquerra. Ara ja no ho són tant. Potser la línia divisòria entre progressistes i conservadors passa ara per saber qui està disposat de debò a lluitar contra el canvi climàtic i qui només pretén fer-ho veure. Amb el matís que introduïa Serrat quan es queixava en veure el mar fet una claveguera: “On són els savis i els poderosos, que s’anomenen –ai qui ho diria!- conservadors?”.
Quan vulgueu fem un Zoom i en parlem. A veure si m’ho aclariu!
