Sense Caixa, sense Nissan, sense Messi

Ara fa nou anys de l’inici del procés. Va ser quan, després de la manifestació de la Diada de l’any 2012, l’aleshores president Artur Mas va assegurar que havia escoltat el “clam” del carrer i va decidir trencar el pacte de governabilitat que mantenia amb el PP de Mariano Rajoy i d’Alicia Sánchez-Camacho i convocar eleccions anticipades.

Aquell anunci i l’explicació que va donar Artur Mas per justificar la ruptura amb el PP era una fake news, la primera de les moltíssimes que ens han intentat colar els dirigents processistes durant els últims nou anys. La realitat és que aquell 2012 la justícia espanyola havia començat el setge a la corrupció convergent -amb la imputació d’Oriol Pujol, l’hereu de la dinastia- i que, per intentar trencar-lo, la cúpula de CDC va posar en marxa, sense escatimar recursos, una brutal campanya de manipulació massiva de l’opinió pública, apel·lant als baixos instints nacionalistes i supremacistes, inoculats durant dècades pel pujolisme.

El resultat d’aquesta fugida endavant, encetada per Artur Mas -actuant com a braç executor de Jordi Pujol- ha estat catastròfic per a la societat catalana en el seu conjunt. Durant aquests nou anys, Catalunya ha patit un terratrèmol permanent, amb grans sacsejades com les del 9-N del 2014, el 6 i 7 de setembre del 2017, el referèndum fake de l’1-O, l’aplicació de l’article 155 i el càstig judicial dels principals protagonistes d’aquesta enorme ensarronada col·lectiva.

Òbviament, Catalunya no ha esdevingut un Estat independent (això ja se sabia des del primer minut). Tota la família Pujol ha estat imputada per corrupció i està pendent de judici. La trama corrupta del 3% i els empresaris que hi participaven estan tots encausats. CDC s’ha vist obligada a fer-se l’harakiri i a canviar de nom i de NIF.

Però el llegat més terrible que ens ha deixat el populisme oportunista de Jordi Pujol, Artur Mas i Carles Puigdemont ha estat la destrucció dels grans pilars que mantenien Catalunya dempeus i que l’havien feta gran. La Caixa, el primer grup financer del país, va decidir -per seguretat- deslocalitzar la seva seu i milers d’empreses catalanes van fer el mateix.

Una Generalitat afeblida i desprestigiada va ser incapaç de retenir el gran centre de producció de Nissan a Catalunya, deixant milers de treballadors a l’estacada. Per posar un contrapunt, estic segur que amb el president José Montilla –el “dimoni”, segons els independentistes- això no hauria passat i que hauria mogut cels i terra per garantir la continuïtat de les fàbriques.

Aquest ambient tòxic també ha acabat contaminant el Barça, que ha vist com el millor jugador de la història, Leo Messi, ha decidit, emprenyat, marxar a París. En la seva infinita supèrbia i insensatesa, Joan Laporta ha provocat una dramàtica descapitalització del club, enganyant i forçant la sortida del “crack” argentí, que, encara que no parlés en català, era el principal atractiu i la principal font d’ingressos de l’entitat blaugrana.

En només nou anys, els postconvergents independentistes han anorreat i arruïnat Catalunya. Mereixien un càstig per aquest enorme desastre econòmic i social que han perpetrat i, en efecte, han perdut les últimes eleccions.

Però, incomprensiblement, ERC encara els hi dona corda, fent una coalició de govern a la Generalitat amb Junts x Catalunya (JxCat). Gràcies a això, el poderós “clan de Sant Cugat” acumula més poder que mai i té màniga ampla per fer tota mena d’excel·lents business: el vicepresident Jordi Puigneró acapara totes les competències en ordenament territorial; l’exalcaldessa Mercè Conesa és ara la directora de l’Incasòl; l’exconseller Damià Calvet és el nou president del port de Barcelona; i el periodista Jofre Llombart és qui s’encarrega del repartiment de la publicitat institucional de la Generalitat, de la qual mengen tots els mitjans de comunicació de Catalunya… si acaten la llei de l’omertà.

I no només ERC. Els socialistes, a canvi d’obtenir la presidència de la Diputació de Barcelona, mantenen un fastigós pacte de govern amb JxCat a la corporació provincial. Fruit d’aquest “intercanvi de cromos” és la vergonyosa contractació de Marcela Topor, la dona de l’expresident Carles Puigdemont, com a directora d’una tertúlia setmanal en anglès a la Xarxa Audiovisual Local (XAL), la televisió de la Diputació, per la qual cobra l’escandalosa xifra de 6.000 euros mensuals. També la XAL és una de les grans fonts d’ingressos d’El Nacional, el diari puigdemontista que dirigeix José Antich, amb contractes publicitaris infladíssims.

Sense Caixa, sense Nissan, sense Messi… i veient la inutilitat, la miopia i l’estupidesa de la nostra classe dirigent, encara poc que ens passa. Després de l’esperpent de l’ampliació de l’aeroport del Prat, quin serà el pròxim esglai que ens espera a la cantonada?

Share on facebook
Facebook
Share on twitter
Twitter
Share on whatsapp
WhatsApp

NOTÍCIES RELACIONADES

avui destaquem

Deixa un comentari

Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra política de cookies, pinche el enlace para mayor información.plugin cookies

ACEPTAR
Aviso de cookies