El president de la Generalitat, Salvador Illa, ha manifestat la seva intenció de recórrer les Espanyes per explicar les característiques i bondats del finançament singular, pactat amb ERC, que propugna per a Catalunya. Està convençut, amb el suport del president espanyol, Pedro Sánchez, que és un win win que aprofitarà el conjunt de comunitats autònomes, sempre que s’abandoni l’absurda i destructiva cursa del dúmping fiscal entre territoris, que lidera el Madrid de la ultraliberal Isabel Díaz Ayuso.
Situats en l’any 24 del segle XXI, el gran problema que afronta Espanya no és la hipotètica independència de Catalunya i del País Basc: és l’enorme força centrípeta que exerceix Madrid, que, segons la projecció que fa l’urbanista Fernando Caballero (autor del celebrat assaig Madrid DF), assolirà els 10 milions d’habitants a la ratlla del 2050, consolidant-se com la gran metròpoli del sud d’Europa, en detriment de Barcelona i de la capital portuguesa, Lisboa.
Gràcies a les seves potents infraestructures –l’aeroport de Barajas, la M-40 i l’esquema radial de l’AVE– i sense cap accident geogràfic que l’hi impedeixi, Madrid està creixent ràpidament, amb l’arribada de 100.000 nous habitants cada any. No és només l’emigració que, històricament, xucla de la península i que deixa un desert al seu voltant: la capital d’Espanya s’ha convertit, en els últims anys, en la gran pista d’aterratge de la migració llatinoamericana –la rica i la pobra– i s’ha convertit en l’alternativa europea a Miami.
Segons la prospectiva que fa Madrid DF, la capital de l’Estat té la pretensió de convertir-se en una gran megalòpoli europea i mundial, fent la competència directa a París, Londres, Milà i Frankfurt. (Però també és qüestió de tocar de peus a terra i recordar a l’ambiciós Fernando Caballero que a la Xina hi ha, actualment, 29 ciutats amb més de 5 milions d’habitants, de les quals 11 tenen més de 10 milions d’habitants).
En comptes de veure l’enemic en Catalunya, el grup de dirigents autonòmics que s’han mostrat més refractaris a la nostra proposta de finançament singular (els de l’Aragó, Castella-la Manxa, Comunitat Valenciana, Múrcia…) haurien d’entendre que a Espanya hi ha dos models de desenvolupament i de creixement en joc: 1) la hidrocefàlia de Madrid, que condemna la resta de comunitats a la marginalitat i a la inexorable decadència; 2) un model federal, organitzat a partir de la xarxa de grans ciutats peninsulars (Barcelona, València, Saragossa, Sevilla, Vigo, Valladolid, Bilbao…), que garanteix l’equilibri territorial.
Per això, i més enllà dels tòpics i dels tics catalanofòbics, la tournée de Salvador Illa té moltes possibilitats de reeixir, si té temps per explicar-se i troba uns interlocutors disposats a escoltar i a debatre detalladament el que els proposa. Queden tres anys per a les pròximes eleccions municipals i generals (amb el permís de Carles Puigdemont) i aquest és un parèntesi preciós per poder escometre algunes de les grans reformes que necessita l’Estat espanyol, una de les quals és l’evolució del sistema autonòmic a un de federal, començant per la reformulació del Senat com a Cambra territorial.
Madrid ens mata, i el problema el tenim tots. Hi ha una altra Espanya i una altra península possibles, de la qual el corredor ferroviari mediterrani, que ara avança de valent, n’és una peça clau. També el corredor atlàntic, que ha d’unir en alta velocitat Lisboa-Porto-Vigo, és bàsic en aquest esquema alternatiu al megaMadrid.
No només els aeroports són importants en les comunicacions del segle XXI. Els ports de mar són fonamentals pel tràfic de mercaderies. I de port, Madrid no en té. Moltes de les grans ciutats del món estan lligades a l’activitat portuària (Shanghai, Shenzhen, Hong Kong, Singapur, Nova York, Los Angeles…) i aquesta evidència ha de ser un motor de creixement per a Barcelona, València, Bilbao, Vigo, Sines/Lisboa…
El finançament singular que defensa Salvador Illa no vol dir finançament exclusiu ni excloent. Es tracta de corresponsabilitzar els governs autonòmics, encapçalats pel de Catalunya, en la recaptació i gestió dels impostos, des del convenciment que una administració tributària de proximitat serà molt més eficient i eficaç.
Històricament, les comunitats autònomes -tret del País Basc i Navarra- s’han dedicat a rebre i a gastar els recursos que els envien des de Madrid. Les autoritats autonòmiques ho han tingut fàcil: són simpàtiques repartidores de diners públics, sense haver de pagar l’incòmode peatge de la recaptació fiscal, que, ben segur, deterioraria la seva imatge d’opulentes benefactores.
Però els diners no plouen del cel i assumir la tasca de recaptar els impostos és la gran assignatura pendent que tenen els governs autonòmics. Sabent que amb aquest sistema tributari descentralitzat que promou el president Salvador Illa, les comunitats seran, comptat i debatut, les grans beneficiàries, ja que els ingressos fiscals incrementaran en origen i es mantindran els fons de solidaritat -espanyols i europeus- per compensar els territoris més endarrerits, de manera que els seus habitants tindran garantits uns serveis públics de qualitat.
Espanya ha evolucionat molt i avui l’anticatalanisme primari, atiat tradicionalment per la Brunete mediàtica madrilenya, ja no ven. Entre altres coses, perquè amb aquest discurs etnicista, el PP sap que no farà mai forat electoral a Catalunya. En aquest sentit, cal valorar positivament la moderació d’Alberto Núñez Feijóo, que esperem que encomani als seus barons territorials.
Salvador Illa sap que sense la col·laboració del PP, el nou model de finançament autonòmic que proposa no podrà concretar-se. Entre les primeres aliances que el president català haurà de teixir hi ha els presidents populars de la Comunitat Valenciana, Balears i l’Aragó, que són els nostres veïns.
