El monestir de Sixena, fundat l’any 1188 per la reina Sança de Castella –esposa del rei Alfons el Cast–, és un patrimoni comú de l’Aragó i de Catalunya, del qual ens hem de sentir molt orgullosos. Utilitzar aquest magnífic monument del romànic com a instrument de confrontació entre dues comunitats autònomes germanes, com passa des de fa alguns anys, és una distorsió fastigosa i un error polític i estratègic lamentable.
Catalunya i l’Aragó tenim una fèrtil història en comú, que es consolida amb el matrimoni, l’any 1137, de Peronella, filla del rei Ramir II d’Aragó, amb Ramon Berenguer IV, comte de Barcelona. Aquest és l’origen de la potència militar i comercial de la Corona d’Aragó, que arribaria a ser hegemònica a bona part de la Mediterrània durant l’Edat Mitjana.
La construcció del monestir de Sixena és la primera obra magna d’aquesta dinastia catalanoaragonesa, que es va perllongar fins a l’any 1410, amb la mort del rei Martí l’Humà, que no va deixar descendència. Confirma la seva importància cabdal el fet que fos, durant els primers temps, panteó reial, cambra del tresor i arxiu de la nova dinastia, i que gaudís de la protecció especial del rei Jaume I. També que la seva gestió fos confiada a la branca femenina de l’orde de Sant Joan de Jerusalem o de Malta, que aplegava la crême de la crême de l’aristocràcia cristiana.
En els últims segles, el monestir de Sixena ha patit una inexorable decadència i degradació, malgrat que va ser declarat monument nacional l’any 1923. Però ara, el Govern de l’Aragó està fermament decidit a emprendre la seva completa rehabilitació i restauració, cosa de la qual els catalans hem d’estar satisfets, ja que és una joia remarcable del nostre passat en comú.
Des d’aquesta perspectiva, i deixant de banda els innombrables i desgraciats plets judicials creuats, Catalunya ha de col·laborar al màxim i amb esperit positiu en la recuperació de l’esplendor perduda del monestir de Sixena. Per això, la reposició dels frescos que estan dipositats al MNAC a la sala capitular és un gest que honora el nostre passat i ens honora.
Òbviament, l’última paraula en el trasllat d’aquestes pintures l’ha de tenir una comissió independent d’experts al més alt nivell, consensuada entre la Generalitat i el Govern d’Aragó. Si el desmuntatge comporta un risc cert de destrucció d’aquests delicats frescos medievals, que van patir els efectes d’un incendi l’any 1936, aleshores el més assenyat seria que es quedessin al MNAC.
Un científic originari de Villanueva de Sigena, Juan Naya, ha fet un extraordinari treball de recerca històrica i ha aconseguit la reproducció digital de les pintures originals de la sala capitular del monestir, que estan inspirades en la Bíblia de Winchester. El meravellós colorit d’aquests frescos reconstruïts digitalment no té res a veure amb les deteriorades restes que queden al MNAC. Recomano, en aquest sentit, que visualitzeu el magnífic documental, accessible per YouTube, El sueño de Sigena, on explica tot el procés d’investigació i reproducció de les pintures de la sala capitular.
Una solució a tot aquest aspre i llarg contenciós judicial podria ser la projecció permanent al monestir romànic dels Monegres de la precisa reconstrucció digital de les pintures de la sala capitular i la completa reposició de l’artesonat mudèjar que també va cremar en l’incendi del 1936, que ja ha estat reproduït parcialment. Quelcom semblant passa amb les pintures de les esglésies romàniques de la Vall de Boí, exposades al MNAC, però que gaudeixen d’una perfecta reproducció digital in situ.
Els veïns organitzats en la plataforma “Sijena sí” no volen sentir parlar d’aquesta possible alternativa i reclamen, tant sí com no, el retorn de les restes que hi ha dipositades al MNAC, en compliment de la sentència del Tribunal Suprem. Però cal que entenguin i acceptin el veredicte final de la comissió independent d’experts que cal crear, per tal d’evitar el risc hipotètic de destrucció durant el desmuntatge i trasllat dels frescos.
S’ha parlat molt aquests dies, a compte del conflicte de Sixena, de la suposada animadversió i anticatalanisme de la població d’Aragó. És cert que, en el passat, les relacions entre Catalunya i els veïns de Ponent han passat per situacions de tensió, com ara les conseqüències de la segregació del bisbat de Lleida en favor del de Barbastre, decidida pel Vaticà, en benefici dels interessos de l’Opus Dei.
Però no hem d’oblidar altres episodis. Per exemple, quan, a les acaballes del franquisme, es va proposar un gran transvasament de l’Ebre a la conurbació de Barcelona, per alimentar la seva expansió industrial i econòmica. En aquella època, l’Aragó era una zona empobrida, cosa que va forçar l’emigració de molts dels seus habitants, en bona part cap a Catalunya.
El greuge era clamorós. En comptes d’aprofitar l’aigua de l’Ebre per generar riquesa a l’Aragó (nous regadius, noves indústries…) i aturar la sagnia de l’emigració, els poders fàctics de la Barcelona franquista, aliats amb Madrid, intentaven robar l’aigua per fer créixer, encara més, la capital catalana.
Quelcom semblant va passar amb el projecte franquista d’omplir la vall de l’Ebre amb centrals nuclears, una de les quals estava prevista a la localitat aragonesa d’Escatrón. L’oposició i la resistència dels veïns i dels ecologistes va impedir la seva construcció, davant la certesa que l’energia que produiria no serviria pel progrés de l’Aragó, sinó per satisfer la demanda de Barcelona, com ha passat amb les nuclears d’Ascó i Vandellòs.
L’Aragó té motius per sentir-se agreujada per Catalunya i viceversa. Però cal posar punt final a aquest absurd enfrontament i, després de la fallida candidatura conjunta pels Jocs Olímpics del Pirineu, la restauració del monestir de Sixena pot ser un gran nexe de trobada i reconciliació.
No només hi ha la reivindicació de les restes dels frescos de la sala capitular que hi ha al MNAC. La decadència d’aquest gran monestir romànic, accelerada per la desamortització del segle XIX, va provocar la dispersió dels seus tresors artístics, una part dels quals van anar a parar al Museu Diocesà de Lleida, fins que finalment van ser retornats, sota custòdia de la Guàrdia Civil, l’any 2017, durant el període de vigencia excepcional de l’article 155.
Una de les fites hauria de ser la recuperació del gran retaule de l’altar major, del qual n’hi ha algunes parts en museus de Dallas (Estats Units) i l’Argentina. Els governs de l’Aragó i Catalunya podrien fer una pressió conjunta i concertada per aconseguir, com a mínim, el retorn de les dues pintures del retaule, propietat de l’Estat espanyol, que estan dipositades als museus del Prado i de Santa Cruz de Toledo.
Si canviem la confrontació per l’entesa i la col·laboració, l’Aragó i Catalunya podem sortir-hi guanyant en un win win i això depèn només de la bona voluntat política dels presidents Salvador Illa i Jorge Azcón, que s’han reunit recentment a Saragossa. Hi ha molts projectes industrials, agroindustrials, energètics… que són complementaris i que podem desenvolupar en comú, en benefici de tots.
