La pujada de l’extrema dreta d’Alternativa per Alemanya (AfD) en les eleccions generals celebrades el passat 23 de febrer va merèixer tots els titulars de premsa. Però, a l’hora de la veritat, el vencedor dels comicis, Friedrich Merz (CDU/CSU), ha tancat un pacte de govern amb els socialdemòcrates, que van quedar tercers, conformant una sòlida majoria parlamentària al Bundestag.
És una fórmula de governança semblant a la que té Ursula von der Leyen a la Comissió Europea, en el seu cas amb el suport ampliat dels liberals i dels verds. En temps de sotsobre –puixança del feixisme, guerra comercial, aliança de facto entre Donald Trump i Vladímir Putin, canvi climàtic…–, les forces polítiques democràtiques han de donar una resposta coherent i contundent que doni certeses a la societat.
Sempre he pensat que el model federal alemany, on el Bundesrat (Senat) és la cambra de representació dels interessos i de les sensibilitats dels estats associats, seria el més escaient per desembussar el crònic i malaltís problema d’organització territorial que arrossega Espanya. Ara, amb el govern de coalició entre la CDU/CSU i el PSD, Alemanya ens torna a donar una lliçó de realisme i de pragmatisme que hauríem de tenir molt present.
Amb el feixisme no s’hi negocia ni s’hi pacta res. És una bombolla artificial, oportunista i letal que, d’una manera o altra, sempre acaba punxant. Ho acabem de constatar novament a Finlàndia, on els socialdemòcrates han guanyat clarament les eleccions municipals, mentre que el partit d’extrema dreta Veritables Finlandesos, que en els últims anys havia crescut com un suflé, s’ha enfonsat.
El PP d’Alberto Núñez Feijóo ha de fer una seriosa reflexió. Els seus pactes municipals i autonòmics amb Vox i la seva estratègia caïnita contra el PSOE són una profunda anomalia que desconcerta els seus socis i referents europeus. En l’actual maltempsada, l’enemic polític del PP no hauria de ser Pedro Sánchez, sinó Santiago Abascal. Però, per a això, cal que neutralitzi prèviament Isabel Díaz Ayuso, un submarí del trumpisme al cor del PP.
El món està en estat de màxima alarma. La intempestiva i imprevisible presidència de Donald Trump, que ha tornat a la Casa Blanca com un elefant en una terrisseria, ha trinxat els equilibris geopolítics i geoeconòmics que sostenien fins ara la comunitat humana, amb la fita posada en els Objectius de Desenvolupament Sostenible (ODS) aprovats per les Nacions Unides.
L’envit és una d’extrema gravetat i calen, com a resposta a aquesta provocació, grans consensos polítics i fermesa per a implementar-los. Això ho han entès perfectament els alemanys, amb la constitució d’un govern de coalició entre les dues forces polítiques referencials. També les dues grans famílies polítiques europees -democristians i socialdemòcrates-, que han acordat vertebrar el govern de la Comissió Europea.
Malauradament, a Espanya i a Catalunya, la nostra classe política es comporta amb un analfabetisme i una miopia decebedores i enervants. Obsedits en les misèries de la petita política i en la lluita descarnada pel poder, els partits actuen amb una mirada curta i egoista, aliens totalment a les perilloses coordenades internacionals que graviten sobre els nostres caps.
Per exemple, és insòlit i insultant per a la ciutadania que ni el Govern espanyol ni la Generalitat tinguin els pressupostos d’enguany aprovats. Els partits petits que fan possible la governabilitat de Pedro Sánchez (Sumar, Podem, ERC, JxCat, Bildu, PNB…) sembla que s’hagin conjurat, cadascun per interessos espuris, per impedir que aquesta eina, fonamental per endegar les millores que necessita tot Estat, estigui operativa. No s’adonen que, desgastant Pedro Sánchez, estan tirant pedres sobre el seu propi terrat i cavant la seva tomba política?
El mateix cal dir d’Esquerra Republicana i els Comuns, que van votar la investidura de Salvador Illa. Per què aquesta obstinació en no aprovar els pressupostos de la Generalitat, sabent que són essencials pel conjunt de la societat catalana? Per què, després de fer-li confiança, sabotegen la necessitat peremptòria que té el govern de Salvador Illa de disposar d’un quadern de bitàcola, en forma de pressupostos? Increïble.
Amb Donald Trump a la Casa Blanca, el món ha entrat en una nova, perillosa i desconeguda dinàmica, davant la qual cal reaccionar amb el cap fred i els peus a terra. Una condició sine qua non per fer-hi front és la unitat de les forces democràtiques -europees, espanyoles i catalanes- per plantar-li cara i estructurar una resposta seriosa i contundent a l’agressió que ens arriba de l’altre cantó de l’Atlàntic.
Responsabilitat i unitat. Aquesta és la recepta que, de manera intel·ligent, han adoptat els alemanys i que, malauradament, a Espanya i a Catalunya els nostres polítics rebutgen. Tard o d’hora, el PSOE i el PP estan obligats a entendre’s i a pactar, com fan les seves famílies a Brussel·les. Mentrestant, les forces que donen suport parlamentari a Pedro Sánchez i a Salvador Illa han de fer un examen de consciència i decidir si volen anar cap a la marginalitat o deixar-se de tacticismes i assumir, amb totes les seves conseqüències, els compromisos inherents a formar part del bloc d’investidura, a Madrid i a Barcelona.
No són temps de dubtes ni de mitges tintes. Feixisme o democràcia, trumpisme o europeisme. La disjuntiva és clara i l’evidència, també: necessitem governs sòlids, falcats per majories que entenguin què passa al món i que es concentrin a combatre políticament les sucursals que ha implantat MAGA a casa nostra (Vox i Aliança Catalana), amb l’objectiu de convertir-nos en satèl·lits i esclaus del nou ordre mundial que intenta imposar-nos Donald Trump: dictadura, militarisme, imperialisme, xenofòbia, plutocràcia i cleptocràcia.
