Renovables? Sí, gràcies!

Com que no soc tècnic ni enginyer, m’abstindré de fer cap anàlisi i donar cap opinió sobre l’apagada elèctrica general que va patir la península Ibèrica el dia 28 d’abril passat. No dubto que, tard o d’hora, tindrem una explicació detallada i coherent dels fets per part de la ministra i vicepresidenta tercera, Sara Aagesen. Però sí que, com a ciutadà català del segle XXI, vull expressar algunes conviccions personals sobre l’energia, en clau de civilització.

Conceptualment, l’obtenció d’energia elèctrica, calòrica i automotriu a partir de combustibles fòssils em sembla un disbarat ecològic, per la contaminació que aquest procés emet a l’atmosfera i que té un impacte directe sobre el canvi climàtic que patim. A més, la descoberta i explotació de jaciments petroliers ha estat una desgràcia geopolítica, i la major part dels països productors (tret d’algunes excepcions, com Noruega o el Canadà) són tiranies (l’Aràbia Saudita, Rússia, els Emirats Àrabs Units, Veneçuela, l’Iran…), on es vulneren els drets humans.

Els habitants actuals de la Terra tenim un deure moral prioritari: llegar el planeta que hem rebut als nostres fills i nets en les millors condicions de preservació del patrimoni natural. I això xoca frontalment amb els residus atòmics que produeix la tecnologia de la fissió nuclear que emprem per a l’obtenció d’energia elèctrica, a banda del risc intrínsec que tenen aquestes instal·lacions (recordem Fukushima, Txernòbil, Three Mile Island…).

Les deixalles radioactives són molt perilloses i contaminants, i alguns subproductes de l’urani, com el plutoni, l’americi, el neptuni o el curi, emeten radiacions durant milers i milions d’anys. Què n’hem de fer d’aquests residus que queden després de cremar l’urani?

Aquest és el taló d’Aquil·les de la indústria nuclear que, de moment, encara no té una resposta definitiva i convincent. Durant anys, aquestes deixalles es llançaven al fons del mar, fins que es va arribar a la conclusió que això era una aberració total i absoluta.

La fórmula que proposa el Consell de Seguretat Nuclear (CSN) espanyol és enterrar-les en un magatzem geològic profund (MGP), del qual ja n’hi ha un prototipus a Finlàndia. Es tracta de dipositar les deixalles atòmiques a gran profunditat i en un entorn geològic sense cap perill sísmic. En el cas d’Espanya, la construcció de l’MGP, que no se sap on s’ubicarà, està planificada per a l’any 2073 (!).

I mentrestant? Un cop descartat el Magatzem Temporal Centralitzat (MTC) de residus atòmics que s’havia previst a Villar de Cañas (Conca), l’estratègia del CSN és la construcció de Magatzems Temporals Individualitzats (MTI) a cadascuna de les set centrals nuclears que hi ha a Espanya.

Això és urgent. Fins ara, els residus es guarden, per a la seva refrigeració, a les piscines exteriors que hi ha annexes a les centrals. Però, amb el pas dels anys, aquestes piscines ja estan gairebé saturades. En el cas de Catalunya, la piscina de Vandellòs II es calcula que estarà plena l’abril del 2027; la d’Ascó I, l’octubre d’aquell mateix any, i la d’Ascó II, l’abril del 2028.

Per tant, és imperiós construir els MTI per evitar el col·lapse dels residus, fet que obligaria a la paralització immediata de les centrals. Aquests MTI són unes instal·lacions a cel obert on s’apilen, exposats a les inclemències meteorològiques, columnes de contenidors farcits de residus altament radioactius.

El CSN ja ha iniciat els tràmits per a l’aprovació i construcció dels MTI d’Ascó i Vandellòs. Però, en el cas de Vandellòs, en comptes d’un MTI, n’hi haurà dos! Un per a la central operativa Vandellòs II i un altre per a la unitat Vandellòs I, que va patir un gravíssim incendi l’any 1989 i que està en procés de desmantellament.

Els residus atòmics més crítics de Vandellòs I van ser traslladats a França, on estan emmagatzemats provisionalment en el complex nuclear de La Hague (Normandia). Per aquest servei, Espanya paga diàriament 85.200 euros i, durant aquests anys, es calcula que la factura francesa ja supera els 200 milions!

El Govern té pressa perquè retornin a Vandellòs aquests residus dipositats a França i, per això, promou la construcció d’un MTI especial, a més del que està previst per a Vandellòs II, a només 5 quilòmetres. L’Ajuntament d’aquesta localitat del Baix Camp hi està totalment en contra: un MTI, sí; dos, no, i reclama que s’unifiquin.

La construcció d’aquests MTI coincideix, pràcticament, amb la data anunciada de tancament de les centrals nuclears: segons el Pla Nacional Integrat d’Energia i Clima (PNIEC), està previst que Ascó I cessi les seves activitats l’any 2030; Ascó II, el 2032, i Vandellòs II, el 2035. En aquests magatzems a l’aire lliure, a més dels residus atòmics, també està previst que hi vagin a parar tots els elements contaminats amb radioactivitat que hi ha a l’interior de les centrals, que caldrà desmantellar un cop aturin la producció.

És a dir, durant més de 40 anys, fins que estigui a punt el futur MGP, a Catalunya haurem de conviure amb tres cementiris nuclears provisionals (un a Ascó i dos a Vandellòs), que seran un malson permanent pels habitants de les comarques de l’Ebre.  És una irresponsabilitat deixar empastifada Catalunya amb aquests residus i és per això que, en nom dels nostres descendents, les centrals nuclears han de ser clausurades, com més aviat millor.

Hi ha alternativa al petroli i a l’urani com a fonts principals per a la producció d’electricitat. En els últims anys, les energies renovables (eòlica, fotovoltaica, hidràulica reversible, biomassa, geotèrmica…) han experimentat formidables avenços tècnics i una indústria fonamental, com l’automobilística, ja ha començat la gran migració cap als vehicles elèctrics.

Encara ens queda molt camí per recórrer i adaptar-nos, però el futur és clar: energies netes per un món millor. A Catalunya, la feina pendent és especialment intensa, ja que portem un retard vergonyós en la implantació de parcs eòlics i camps solars. També tenim un gran potencial en centrals hidràuliques reversibles, biomassa i geotèrmia que, incomprensiblement, no explotem.

Històricament, Catalunya va ser pionera en l’aplicació del vapor a la indústria, en la implantació del ferrocarril, en la gasificació de les nostres ciutats, en la utilització de l’energia nuclear… Per què aquesta lentitud i ineficàcia a l’hora d’afrontar, amb coratge i intensitat, la imprescindible transició a les energies renovables?  En l’ADN català hi figura estar en capçalera de les tendències innovadores que es belluguen al món, però sembla que, últimament, hem perdut pistonada i estem despistats. Posem-nos les piles!