Abans de la creació de Stop Violències, el 2014, cap dona, home o entitat del país s’atrevia a dir alt, clar i català que eren feministes. El feminisme incomoda, ho ha fet sempre, però a casa nostra mirem amb fal·lera els avenços dels països veïns sense fer grans coses per aconseguir-ho al nostre. Com a psicòloga social experta en violències, em fa molta gràcia veure com em titllen de violenta sense poder posar ni un sol exemple d’això.
Sabeu per què vaig decidir aixecar la veu i batallar drets humans com ho faig? Algú m’ha preguntat? Algú vol veure la realitat i canviar-la? Recordo que, el primer any d’existència de la meva associació, arribava a casa cada dia plorant de frustració de veure com estem les dones i les mancances que tenim. No hi ha encara a Andorra cap servei públic especialitzat en violències sexuals, la violació dins de la parella NO està legislada, el delicte de violència de gènere encara no existeix i l’avortament continua sent un delicte inclús per violació. Les vulneracions de drets que he vist i presenciat són moltes més de les que poso als nostres informes internacionals. Entenc que això no agrada.
Com que parlem del que passa ens diuen radicals com a sinònim de violentes, mentre assistim al desplegament de la violència institucional: el Sr. cap de Govern signant la denuncia feta contra la meva persona. I per què? Per dir el que veiem, per voler un país més habitable per a nosaltres, les dones, i sobretot per plantar-li cara.
Em sento en l’obligació moral i de dignitat, d’analitzar què està passant.
Des que el 2019 va començar la criminalització cap a la llibertat d’expressió que exercim, els mitjans de comunicació, el Govern i algun grup de dones s’han afanyat a fer visible les seves aliances amb el poder opressor per no perdre privilegis, si és que en algun moment els havien tingut. Imagino que per això, l’endemà que es fes pública la meva denúncia, van quedar amb el Govern, es van fer una foto i el Sr. Espot va aprofitar per dir que el problema no era el feminisme, era jo. I a partir d’aquí es va obrir la veda per treure’ns els ulls.
Destacar que fa poc ens va arribar la màxima que té aquesta associació de recent creació per a reclutar a dones que volen una Andorra millor: “Vine amb nosaltres que no som tan radicals com Stop Violències”.
Radicals, en quin sentit? Que anem a l’arrel… O que som violentes?
Que algú em digui quina acció violenta hem fet. Anar a l’ONU? Parlar sense embuts del que passa? Demanar drets i aconseguir-ne alguns? Posar en l’agenda internacional la vulneració de drets que patim? Recordem que m’enfronto a un judici per difamació, i que aquí ningú ha demostrat que jo menteixi. Se’ns diu que som radicals com una cosa negativa i que les nostres formes no agraden. Doncs bé, en alguna cosa tenen raó: SI , som radicals ja que anem a l’arrel del problema, el qüestionem i proposem solucions, i això incomoda.
Moltes de les persones que critiquen a Stop Violències i a mi estan gaudint de drets que hem batallat. De res… No necessitem catifes vermelles, ni reconeixements excessius, només respecte per a la meva persona i per a les companyes de l’associació pel que estem fent.
Un respecte que les aliades patriarcals no ens tenen, i que aconsegueixen generar dos bàndols de dones, perpetuant la històrica divisió entre nosaltres per a impedir la lluita social efectiva. Elles són les bones feministes, nosaltres les avalotadores. Elles són aplaudides per l’establishment i nosaltres denunciades. Elles tenen por, s’acovardeixen i ens critiquen. Nosaltres tenim por, ens unim i enfrontem les injustícies. Quina llàstima i quin dolor veure-les tan alienades. És perversió masclista la que veiem en aquest grup, i fa molta pena.
Així que violentes i violents són les i els que parlen malament de nosaltres i s’apropien del nostre treball. Violentes i violents són les i els que ens divideixen, buiden de contingut el nostre discurs i la lluita pels drets humans. El que de veritat no agrada és la nostra determinació per a aconseguir els drets que no tenim. Sempre ha estat demonitzada la seguretat femenina, ja ens ho va dir el Sr. Joan Enric Vives en 2018, que havíem de deixar de comportar-nos com a homenots.
En relació amb les meves formes… Quines formes, concretament? Quan pregunto per això, ningú em diu res coherent, se m’etziba un: “Bé, en general… Ja saps…”. Doncs no, no ho sé. Les formes són concretes, no vagues i ambigües. Les meves formes són contundents i PACÍFIQUES, en canvi, porto 3 anys aguantant com se m’insulta en públic, com se’m vol ficar a la presó per anar amb la veritat per davant i com, a sobre, se’m falta el respecte sense ni tan sols passar-se per l’Instagram de l’associació. Amb tot, jo SÍ que sé el que passa, entenc la por i entenc també que no agrada que agiti les nostres cadenes, perquè un cop escoltades i vistes no es poden ignorar i ja no fan efecte les estratègies d’evasió. És dolorós sentir i admetre que us vau acostumar als enganys i a les engrunes de l’opressor.
El rebuig que sentiu el dirigiu a mi, i parleu brutalment de mi i de les meves maneres de fer, perquè en mirar-vos només us queden dues opcions: o fer alguna cosa, o continuar amb els ulls tancats en una zona de confort impostada, i això, és esfereïdor. El feminisme que no incomoda és màrqueting o autoengany.
A Stop Violències ens hem enfrontat a aquesta por i al poder opressor, totalitari i misogin, i ho continuarem fent.
Germana, quan despertis del somni patriarcal, aquí t’estarem esperant, et farem una abraçada, no hi haurà retrets, hi haurà lluita i drets per a totes.
Pròxima assemblea oberta no mixta el 17 de desembre. Més info en privat pel nostre Instagram: @stopviolencies_
