En aquest món globalitzat, on Internet, els traductors lingüístics de butxaca i les línies aèries, ferroviàries i marítimes ens permeten connectar-nos tots amb tots, les fronteres físiques i mentals han deixat de tenir sentit. I, en canvi, estem assistint a un ressorgiment i enduriment de les barreres i murs que separen els països per intentar aturar aquesta dinàmica irreversible.
El paradigma d’aquest rebrot de l’aïllacionisme és la consigna de Make America Great Again (MAGA), posada en pràctica pel president Donald Trump. Però també a la Unió Europea, els partits identitaris i populistes, amb l’excusa d’aturar l’emigració dels pàries planetaris, propugnen el restabliment de les fronteres internes, que són l’antítesi de l’esperit fundacional del projecte comunitari.
L’exacerbació d’aquesta exaltació de les fronteres i de la divisió porta inexorablement a la guerra. Ho estem veient davant dels nostres ulls astorats amb l’agressió criminal de Vladímir Putin contra Ucraïna i el genocidi i expulsió del poble palestí que està executant Benjamin Netanyahu a Gaza i Cisjordània.
Qui i quan organitzarà la mobilització global de la humanitat en repulsa contra aquests dos execrables assassins?
Arreu del món, les fronteres s’estan “endurint”. Ho expliquen els viatgers i turistes que volen entrar als Estats Units d’ençà del retorn de Donald Trump a la Casa Blanca. L’Índia i el Pakistan han encetat una perillosa escalada bèl·lica, a compte de la frontera que divideix ambdós països al Caixmir. Turquia, el Kurdistan, Armènia, l’Azerbaidjan, Síria, el Líban…, també viuen episodis de violència a compte dels seus límits territorials.
L’ascens al poder de les dretes que vivim en l’actual cicle històric comporta una agudització de les mesures securitàries i, en conseqüència, l’establiment de més controls i barreres. Tradicionalment, la dreta ha estat associada al capitalisme i al liberalisme -per contraposició als models socialistes- i, se suposa que això hauria d’afavorir els intercanvis comercials i la relaxació dels règims duaners i fronterers.
Però no. Sota la influència de Donald Trump, la dreta actual és proteccionista i fomenta l’autarquia. I, paradoxalment, són la Xina i els seus aliats del Tercer Món els més partidaris del lliure comerç i de l’aixecament de les penalitzacions duaneres.
Malgrat tot, les fronteres dures estan condemnades a la desaparició. El signe inexorable de l’evolució, amb l’ajuda dels avenços tecnològics, ens porta a l’aparició d’una nova civilització fonamentada en els intercanvis, la intercomprensió i, en definitiva, la fraternitat humana, deixant enrere les rivalitats, les amenaces i els enfrontaments entre comunitats i països.
Aquests dies n’hem tingut dues petites mostres que alimenten l’esperança. Segons informa el diari ibèric EL TRAPEZIO (eltrapezio.eu), que edita el nostre grup mediàtic, la Junta de Castella i Lleó ha endegat el Pla Socioeconòmic de la Raia, el territori fronterer amb Portugal, per dinamitzar el seu ressorgiment i prosperitat, en col·laboració amb les institucions del país veí.
La Raia és la frontera més antiga i més llarga (1.234 quilòmetres) del continent europeu. Des de l’entrada d’Espanya i Portugal a la Unió Europea (1986), aquesta barrera ja no existeix formalment, però continua pervivint econòmicament i mentalment.
L’anomenat “efecte frontera” ha provocat que les zones espanyola i portuguesa a banda i banda de la Raia siguin les més despoblades i empobrides de la península. Tenen valuosos recursos naturals i paisatgístics per treure’n profit, però durant segles han estat “terra de ningú” i aquesta maledicció ha continuat fins avui, malgrat la desaparició física dels perniciosos obstacles fronterers.
Els governs de Lisboa i Madrid van aprovar l’any 2020 una Estratègia Comuna de Desenvolupament Transfronterer per revitalitzar la zona de la Raia. Però, malauradament, aquesta voluntat política avança a pas de tortuga a l’hora de traduir-se en inversions concretes i els pobles afectats continuen buidant-se, envellint i morint.
Cal esperar que el Pla Socioeconòmic de la Raia que ara impulsa la Junta de Castella i Lleó tingui més èxit en la seva implementació. Hi ajuda el fet que aquest projecte es fa en coordinació amb les institucions que treballen directament sobre el territori (ajuntaments i diputacions).
El devastador “efecte frontera” també castiga els Pirineus, històrica línia divisòria entre Espanya i França. Només cal passejar pels pobles d’alta muntanya de l’Arieja, dels Pirineus Orientals, del Ripollès o del Pallars Sobirà per constatar la seva decadència demogràfica i econòmica.
Dissabte passat, a Campllong (Gironès), es van reunir representants de 60 municipis del Principat i de la Catalunya francesa per estrènyer els seus vincles i coordinar activitats conjuntes. És la quarta trobada que fan i és l’expressió que, més enllà de les fronteres polítiques heretades, hi ha la força indestructible de la complicitat del veïnatge i de les arrels culturals comunes.
En el món hi ha els qui sembren la zitzània de la divisió, de l’odi, de l’enfrontament i de la violència i aixequen i fortifiquen fronteres, per defensar-se i atacar els enemics. Mai com ara la indústria armamentística de la mort havia viscut un moment tan expansiu i profitós. Gràcies a l’auge de la dreta dura, les comandes se’ls acumulen.
Però en el món, també hi ha els constructors de ponts, compromesos en la tasca d’harmonitzar la convivència entre les persones i els pobles. És així com ha progressat la humanitat al llarg dels segles i no defallirem. Estovar i esborrar les fronteres, per convertir-les en coixins de diàleg i d’unió és la tasca dels constructors.
En aquest sentit, em plau anunciar-vos l’edició d’un nou llibre d’EL TRAPEZIO, en espanyol i portuguès: Ocho objetivos para fortalecer la Alianza Ibérica/Oito objetivos para fortalecer a Aliança Ibérica. Es tracta d’un volum on expliquem, de manera pràctica, com podem avançar units cap a la consolidació de la península Ibèrica com una terra d’oportunitats i d’esperança i, a la vegada, en un actor geopolític europeu i mundial de referència que trenqui l’espiral bèl·lica en la qual hem caigut.
