Pujol ha enganyat i traït els independentistes

Per a bé i per a mal, Jordi Pujol ha exercit una influència política i econòmica determinant a Catalunya en els últims 65 anys, durant 23 dels quals (1980-2003) va ser president de la Generalitat. Com va dir el president del Parlament, Josep Rull, en l’acte d’homenatge que li va fer el 29 de novembre passat a Castellterçol l’Associació d’Amics d’Enric Prat de la Riba, ha estat “el pare de la nació catalana moderna”.

Els seus fonaments ideològics –el patriotisme conservador i el catolicisme postconciliar– han modelat un sector de la societat que, durant dues dècades, va donar àmplies majories en les eleccions autonòmiques a la coalició Convergència i Unió (CiU). El seu lideratge moral sobre aquest espai ha estat inqüestionable i dura fins als nostres dies, encara que, formalment, estigui retirat de la vida pública.

Avui, Jordi Pujol està imputat i pendent de judici pel tresor no declarat que la seva família tenia amagat a Andorra i a altres paradisos fiscals. El partit que va fundar, CDC, va ser dissolt a causa dels nombrosos casos de corrupció que van corcar-lo.

Quan l’any 2012, el marmessor del seu llegat polític, Artur Mas, va liderar el trànsit d’aquest espai nacionalista conservador cap a l’aposta independentista, a Jordi Pujol ja li va semblar bé. Encara més, sabent que Artur Mas ha estat, en tot moment, un titella a les seves mans, és lògic deduir que fos l’impulsor a l’ombra de l’estratègia secessionista, activada després que l’hereu de la dinastia, Oriol Pujol, fos enxampat fent tràfic d’influències amb les ITV i obligat a dimitir de tots els seus càrrecs.

Jordi Pujol ha dit a Castellterçol que ell no ha estat mai independentista i que sempre ha estat partidari d’una entesa amb i dins d’Espanya per tal de preservar la identitat i la llengua de Catalunya. Però això no és cert, l’expresident de la Generalitat sempre ha tingut com a model i referent l’Estat d’Israel per influència directa de la família jueva Tannembaum, socis en la fallida aventura de Banca Catalana.

La implantació d’un Estat català, a imatge i semblança de l’Estat sionista, ha estat el somni secret de Jordi Pujol i ha treballat tota la seva vida per fer-lo realitat. “Avui paciència, demà independència” era la consigna que circulava en els rengles pujolistes durant el llarg mandat de CiU i Jordi Pujol –”tu ja m’entens”- mai va deixar d’alimentar aquesta expectativa.

Ni la consulta del 9-N del 2014 ni el referèndum de l’1-O del 2017, ambdós declarats inconstitucionals, no s’haurien celebrat sense l’aquiescència, entre bambolines, de Jordi Pujol, encara que formalment estigués jubilat de l’activitat política. De manera disciplinada, ell i la seva difunta esposa, Marta Ferrusola, van fer acte de presència a les urnes de la consulta no referendària i del referèndum.

Si Jordi Pujol, com afirma ara públicament, mai no ha estat independentista, com s’explica que no impedís que el seu marmessor, Artur Mas, s’involucrés decididament i liderés el procés? Coneixent el seu caràcter autoritari i la seva ascendència sobre el “món convergent” (es digués PDECat o es digui Junts), és impensable i impossible que les grans decisions estratègiques que van prendre Artur Mas i Carles Puigdemont no comptessin amb la seva validació prèvia i imprescindible.

Carles Puigdemont no té fusta de líder ni és un electró lliure. Forma part d’una línia de successió que emana de Jordi Pujol, a qui ret vassallatge i obediència. El seu destí ha estat decidit i està en mans del “pare de la nació catalana moderna”. No endebades, col·laboradors íntims i de la màxima confiança de Jordi Pujol són els que han fet possible la creació i el manteniment de l'”exili” de Waterloo.

El procés independentista ha acabat amb un fracàs total i, durant aquests 12 anys, Catalunya ha perdut prestigi i pistonada. A més, nou dirigents de l’1-O –entre els quals els pujolistes Josep Rull, Jordi Turull, Joaquim Forn i Jordi Sànchez– van passar gairebé quatre anys a la presó, fins que Pedro Sánchez els va indultar, i centenars d’independentistes de bona fe han patit la repressió policial i judicial.

En última instància, Jordi Pujol -per acció i/o per omissió- és el màxim responsable de tot aquest disbarat. Ell i tots sabem positivament que si l’any 2012, quan va començar el procés, hagués fet una compareixença pública desautoritzant amb contundència la cançó del “dret a decidir” i, en definitiva, la independència -com ha fet ara-, no hauríem arribat on vam arribar el 2017.

L’any 2012, ni Jordi Pujol ni el seu fill primogènit ni la resta de la família no estaven imputats judicialment pels diners amagats a Andorra i a altres paradisos fiscals. Només havia caigut Oriol Pujol, per ambiciós i tanoca: ell també volia un xalet a la Cerdanya i grans cotxes, com alguns dels seus germans, i va sucumbir a la temptació de la corrupció.

L’expresident tenia, per tant, el seu prestigi polític i social intacte. Per què no va dir les coses clares en aquell moment, com ara ha fet a Castellterçol? Per què no va assumir que el seu fill Oriol, a qui havia preparat curosament per a la successió dinàstica, era un bandarra i, en comptes de desenterrar la destral de guerra i llançar la gent al carrer per la independència, no va pensar en el bé i el futur de Catalunya?

En el seu discurs de Castellterçol, Jordi Pujol ha reconegut que la via independentista va ser i és un error. Si realment ho creu, ho hauria d’haver dit l’any 2012. El procés ha tingut un altíssim cost personal per a moltíssima gent que se’l va creure i va participar activament en les mobilitzacions.

A conseqüència del consell de guerra pels fets del Palau de la Música (1960), Jordi Pujol va ser condemnat a set anys de presó, dels quals només en va complir 2,5. Els nou dirigents independentistes que van ser processats i condemnats per l’1-O es van passar gairebé quatre anys entre reixes! Qui ho ha pagat més car?

“Espanya és un país molt poderós, que té una de les dues o tres llengües més importants del món. Que està ficada pertot arreu. Podem aspirar a salvar-nos, però ho hem de fer a través de negociar amb Espanya”, va afirmar Jordi Pujol a Castellterçol, per justificar la seva aversió a l’independentisme. Això ja ho sabia l’any 1960 i l’any 2012, però va decidir enviar la massa dels seus seguidors al precipici.

Com en el cas de l’Estat d’Israel, Jordi Pujol és plenament conscient que la independència té un altíssim cost social, amb sang, suor i llàgrimes. Però va fomentar i alimentar el gran engany, provocant una destrossa emocional i econòmica a Catalunya que trigarà a cicatritzar.

És de lamentar i denunciar com el conducator ha jugat impunement amb les il·lusions de la bona gent que es va empassar el conte de la independència. Els qui van creure en ell estan profundament decebuts i Jordi Pujol encara els hi deu un perdó públic, després de la humiliació que els va infligir a Castellterçol.