Política: el circ on tots guanyen i la gent perd

Hi ha fets, com ja sabem, que són com les matemàtiques: no es poden debatir perquè són objectius. Excepte en política. Així, fins i tot amb els resultats a la mà, en unes eleccions tots guanyen. Però la realitat és que aquests fets continuen sent dades objectives, més enllà de les interpretacions.

A saber… les eleccions autonòmiques de Catalunya del 2015 es van anomenar constituents i se suposava que aquest resultat donaria pas a una futura i possible independència de Catalunya de l’Estat espanyol. Junts pel Sí va guanyar aquestes eleccions amb poc més d’un 40% dels vots. Les matemàtiques parlamentàries van fer que tinguessin majoria al Parlament, però amb els resultats reals de nombre de vots, no podien decretar una independència unilateral, proposta que formava part del programa electoral de la coalició.

Així, van passar dos anys, en què el discurs va mutar i van començar a parlar del dret d’autodeterminació (una cosa totalment vàlida, per cert) a través d’un referèndum. La qüestió és que ens situem el 2017 en un escenari que no va ser més que una escalada verbal i posades en escena en la qual el govern espanyol va defugir qualsevol tipus de diàleg i que va tenir el seu punt culminant amb la celebració del referèndum (legal o no, constitucional o no). Lamentablement, tots recordarem aquest diumenge 1 d’octubre i em temo que per les mateixes circumstàncies.

Primer de tot, cal dir que estic a favor que el poble català s’expressi a les urnes sobre què vol pel seu futur i estaria bé saber, d’una vegada per totes, quants són realment els que volen independitzar-se. Però això no impedeix que els fets demostrin que els polítics no estan a l’altura de les circumstàncies i no fan més que forçar la situació fins al punt que a Catalunya hi ha una suposada fractura social amb dos bàndols clarament definits: l’independentista, que qualifica de “fatxes” a tots els catalans que no volen la separació, i l’unionista, que considera colpistes als “indepes”. La violència, absolutament reprovable amb què les forces policials van reprimir l’1 d’octubre, va unir, d’alguna manera, als dos bàndols, encara que fos durant unes hores. Però la gent que viu en pobles i ciutats petites que res tenen a veure amb una metròpoli gran com Barcelona, ​​saben que l’aire no és fàcilment respirable i el dia a dia ho és menys.

I com ara la “majoria silenciosa” va començar a fer notar la seva veu, vam tenir aquests últims dies, dues manifestacions a favor de la unió d’Espanya: una a Barcelona, ​​amb busos arribats des de Madrid i altres llocs del país (¿calia, si se suposa que els partidaris de la unió a Catalunya són majoritaris?) i una altra a València. En les dues, vam poder veure, en major o en menor mesura, fets de violència entre manifestants en els quals predominaven les banderes espanyoles així com molts símbols feixistes i fins i tot hi va haver grups realitzant la salutació nazi. Fet aquest, que no deixa de sorprendre, ja que evidencia un profund desconeixement de la història i les arrels del país que diuen defensar i molt em temo que el fenomen del feixisme estigués latent, esperant una excusa per fer-se veure. Al cap i a la fi, com va dir el Gran Wyoming en un programa de fa temps, és significatiu que Espanya, havent patit una dictadura, no tingui un partit d’extrema dreta. La qüestió lògica seria plantejar-se que tota aquesta gent va haver d’anar a algun lloc, i em temo encara més, que no en avió exactament.

Ara tenim, després del que acaba de passar aquest dimarts al Parlament de Catalunya, per una banda, a Carles Puigdemont, que es troba embarcat en una nau sense un rumb del tot cert (suposem que cap a la independència, però sembla que ni a ells els ha quedat clar, després de la no declaració), amenaçant amb la ruptura ¿en diferit?, però reclamant diàleg i mediació internacional, cosa que sona més a “auxili, que la cosa se me’n va anar de les mans” i de l’altra, està Mariano Rajoy, defugint dit diàleg i esgrimint la Constitució com a única bandera, quan estaria bé que contestés per quina raó no vol ni tan sols contemplar la possibilitat de donar-li a Catalunya un concert similar al que té el País Basc.

Vivim, senyores i senyors, en un circ, en el qual un acusa l’altre d’emprar mitjans desproporcionats i l’altre culpa el primer de forçar-lo a fer servir aquests mètodes, que, segons ell, no vol emprar. Un circ en què un diu haver proclamat la independència, amb una clara jugada de “sí, però no” i un altre que demana aclariments sobre el que se suposa que acaba de succeir, per saber de quina manera mesurar la seva “proporcionalitat”. Al final, els dos estan dirigint trens, avions, míssils o com vulguin dir-ne –triïn vostès–, en un viatge sense retorn aparent, cap a un final ple d’incertesa. ¿Els perdedors? Ja coneixen la resposta.

Facebook
Twitter
WhatsApp

NOTÍCIES RELACIONADES

avui destaquem

Deixa un comentari

Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra política de cookies, pinche el enlace para mayor información.plugin cookies

ACEPTAR
Aviso de cookies