De vegades cal recordar el que és més obvi per entendre el que ens està passant, i el que li passa a la minvant esquerra europea és que ha oblidat la seva raó de ser, que no és cap altra que l’eliminació de les desigualtats socials i la recerca de l’equitat. Una bona prova és veure com en un moment en què les diferències socials, econòmiques i laborals creixen de forma exponencial, el discurs de l’esquerra gira entorn de qüestions com el medi ambient o el feminisme, temes importants, ja que ningú que cregui de veritat en la igualtat pot deixar de ser feminista, i en la qüestió ambiental ens hi juguem el nostre futur com a espècie, però no ens enganyem pas: ni les causes conformen una ideologia ni l’esquerra, com ja li va dir fa molts anys Valéry Giscard d’Estaing a François Mitterrand, té el monopoli del cor i dels sentiments.
Sento desil·lusionar-lo, però si vostè es considera ecologista, però creu que cal rebaixar impostos encara que això suposi retallar prestacions socials per als més desafavorits, que el món posa a cadascú al seu lloc i que qui no es guanya la vida o no té feina és de ben segur un tarambana, per molt que recicli i hagi invertit uns bons calerons a posar panells fotovoltaics a casa seva, és un neoliberal de l’alçada d’un campanar. Si és feminista, però creu que una mica d’atur pot tenir un efecte positiu en l’economia, que els sindicats són una nosa i que l’Estat no té per què prestar serveis públics, segurament Margaret Thatcher se sentiria orgullosa de vostè.
Els partits d’esquerra s’han abocat a causes que consideren justes, i que segurament ho són, i hi han donat cabuda al seu si fins al punt de convertir-se en ostatges de lobbys interns que han fet que el debat polític giri entorn de qüestions com la legalització de la prostitució –que porta a la defensa de coses tan poc nobles com legitimar l’ús del cos de les dones com una simple mercaderia sexual– o l’autodeterminació del gènere. Temes sobre els quals cal debatre, però que tenen poc a veure amb la lluita pels minvants drets d’uns treballadors que se senten cada cop més orfes políticament.
L’esquerra ha oblidat l’ús de l’autoritat pública per redistribuir la riquesa en benefici dels sectors més desafavorits, el combat contra la manca d’equitat arrelada en la competència del mercat i la concentració de la propietat, la protecció social contra les desigualtats i bastir instruments imprescindibles per garantir la igualtat d’oportunitats. Amb això ha creat el cultiu que permet creure que ser progressista és estar en contra de l’statu quo, raó per la qual personatges com Laura Borràs poden definir-se sense enrojolar-se com d’esquerres i, el que és pitjor, que propostes com la creació d’una banca pública que pugui prestar serveis que mai no oferiran els bancs privats siguin considerades pròpies de la radicalitat més extrema.
Que lluny queden aquells temps en què algú tan poc sospitós de ser comunista com François Mitterrand guanyava eleccions prometent la nacionalització de la banca!
Possiblement l’esquerra no s’ha adonat que és imprescindible ser conservadors amb coses com la sanitat i l’ensenyament públics, universals i gratuïts, que avui formen part d’un statu quo que cal preservar i aprofundir. Que no és el mateix parlar de la necessitat de construir amb urgència un parc públic d’habitatge que faci possible que tothom pugui accedir a un pis, que construir-lo, o que cal lluitar de forma efectiva contra salaris del tot insuficients i contra la pèrdua progressiva de drets socials.
No deixa de ser significatiu que l’estrella emergent de l’esquerra espanyola sigui avui Yolanda Díaz, possiblement l’única que tracta sobre aquestes qüestions, amb l’afegit que no oblida que la política és pacte i acord. Són oblits que, barrejats amb la por, la incertesa respecte al futur i la constatació que el conjunt de la societat viu pitjor que fa només un parell de dècades tenen com a conseqüència l’ascens de l’extrema dreta gràcies a un discurs aberrant i incapaç d’oferir solucions, però que assenyala de la mateixa manera l’Estat i els més febles com a responsables de la situació que vivim.
Quan el neoliberalisme ens ha culpat durant anys de les nostres desgràcies i l’esquerra es troba perduda en debats estèrils i allunyats dels interessos dels treballadors, resulta un discurs atractiu.
