Rosa Beatriz Maldonado és activista de l’associació de Barcelona Mika Sororidad Internacionalista, entitat que durà a terme la formació per acompanyar avortaments que tindrà lloc aquest dissabte al centre cultural La Llacuna d’Andorra, organitzada per Stop Violències i DiversAnd. Mika Sororidad és una associació feminista i antiracista dedicada, principalment, a acompanyar processos d’avortament d’una manera curosa i que lluita per assolir una veritable autonomia sobre els cossos.
Quina és la importància de fer aquesta formació a Andorra, on l’avortament està penalitzat?
La importància de fer aquesta formació amb les organitzacions feministes, antiracistes i, en general, amb les organitzacions socials, és promoure el dret a la informació com a eina política que possibilita l’accés a avortaments segurs i prioritza l’autonomia davant d’un Estat que penalitza, que no té en compte que les persones avortaran igual. Nosaltres volem que aquest acompanyament sigui segur, amorós, i que tinguin tota la informació, perquè moltes persones surten d’Andorra a avortar en territori espanyol o francès. Davant l’absència d’un Estat en la salut sexual i reproductiva de les dones i de les persones, nosaltres creiem que és molt important el teixit social, que les organitzacions feministes i antiracistes prenguin aquesta informació i puguin ajudar a decidir en aquest procés.
En què consistirà la formació?
La formació serà molt àmplia, i consistirà en l’escolta activa feminista i antiracista. Parlarem d’Espanya i França, on l’avortament és legal, i explicarem en què consisteixen els dos mètodes existents per a avortar: el farmacològic i el quirúrgic. També obrirem debat, perquè moltes persones no tenen una línia pública a la qual adreçar-se i, tenir aquesta línia perquè les dones s’informin, independentment que després decideixin continuar o no amb la seva decisió, em sembla summament important, ja que és una manera de fer-les costat.
A més de tot el que de per si suposa el procés d’avortament, què implica el fet que sigui il·legal al teu país i que s’hagi de sumar un trasllat i una despesa econòmica?
Per començar, les persones que avorten en un país on és il·legal i no tenen la informació per a fer-ho de manera legal se senten molt més vulnerables, però a més, si a això li afegim el desplaçament, que implica hores, i la part econòmica, quan potser són treballadores precàries, això fa que el procés sigui més dolorós. És un Estat absent, i això també posa a les dones i a les persones en un risc molt major, perquè les vulnera i les violenta. Quan parlem d’un Estat absent, d’alguna forma, parlem també de violència institucional.
Quin paper tenen les xarxes d’acompanyament?
Les xarxes d’acompanyament són molt importants perquè quan hi ha un col·lectiu que informa les persones, les calma, les acompanya i secunda, aquesta persona se sent més protegida. Amb això, a més, estem trencant l’estigma de l’avortament, la despenalització social, el silenci, la culpa d’aquestes persones que duen a terme avortaments, i la vergonya. Ens sembla important que prenguem amb força la decisió d’acompanyar perquè el sistema públic i el sanitari no tenen en compte si la persona es troba en un entorn segur, no està atent a símptomes com el dolor, l’angoixa i el dol, i, en resum, continua sent una mica hostil.
A Andorra aquesta sensació d’hostilitat augmenta, en tractar-se d’un delicte…
La penalització comporta posar en risc la salut i els drets sexuals de les dones, posar en risc la vida de les dones i les persones que decideixen avortar, perquè buscaran els recursos per a avortar igual. Nosaltres el que volem fer és que aquestes persones que decideixin avortar no ho facin amb organitzacions que no tinguin a veure amb el feminisme, que ho facin de manera segura, amb informació, perquè ja hem vist a Llatinoamèrica el que passa amb tots aquests països que tenen il·legalitzat o penalitzat l’avortament: moltes dones compren la medicació a organitzacions que les estafen i les enganyen. Per a garantir la vida de les persones i de les dones a l’Estat andorrà, s’han de garantir tots els seus drets, inclosos els drets sexuals i reproductius.
El Govern d’Andorra està negociant actualment la despenalització de l’avortament amb el Vaticà, però ha deixat clar que això no comportarà que es pugui avortar al país. És això una solució real?
No ho és, perquè no és el Vaticà qui ha de decidir sobre el cos de les dones i les decisions de les dones i les persones. El Govern d’Andorra el que ha de fer és obrir el debat amb les organitzacions socials, de salut i feministes del territori, per veure com dur a terme aquesta despenalització i com fer un pla de salut en defensa dels drets sexuals i reproductius. L’única cosa que farà amb el diàleg amb el Vaticà és continuar posant l’avortament en un lloc de penalització. Un Estat responsable, un Estat que cuida, ha d’obrir el diàleg amb els seus ciutadans, i més encara quan es tracta dels drets sexuals i reproductius, perquè formen part de la vida de les dones i de la seva salut.
Sentiu que amb la formació feu una feina que li correspon a l’Estat?
Nosaltres sentim que hi ha dues parts importants. En primer lloc, creiem que l’absència d’informació i de cura per part de l’Estat és violència institucional, i davant aquesta manca és fonamental disposar de xarxes de suport i d’informació que permetin passar pel procés acompanyada i de manera segura. Però, on hi ha avortament legal, com a l’Estat espanyol, nosaltres continuem fent exactament el mateix, perquè malgrat la legalitat hi ha traves com l’objecció de consciència, la burocratització, la falta d’una línia d’informació i l’estigma. A Espanya l’avortament és legal, però l’estigma social és enorme, llavors hi ha una part que li correspon a l’Estat i una altra que ens correspon a nosaltres, les organitzacions feministes antiracistes, perquè acompanyem des d’una perspectiva en la qual no acompanyarà el sistema.
Com es treballa l’estigma social?
Crec que l’estigma es pot treballar en diferents àmbits: en els centres educatius, per exemple, treballant la llei integral de salut sexual; també és fonamental un punt d’informació públic en tots els pobles i municipis; i cal començar a assenyalar l’objecció de consciència com a part penalitzadora tant a nivell social com a nivell de sanitat. És un treball social i és un treball del feminisme, perquè l’Estat no el farà, com s’ha vist a Espanya. Hi ha països en els quals l’avortament és legal, però no cal pensar que per això ja està garantit, perquè l’educació sexual a les escoles encara no està; perquè encara no tenim un telèfon o una línia pública per a tot l’Estat; perquè costa molt que els objectors s’inscriguin en el registre, ja que no volen ser visibilitzats; i perquè encara no tenim a Espanya un equip garantidor, professionals que contrarestin l’objecció de consciència.
Ver esta publicación en Instagram
