OTAN no, bases fora

Loading

La posada en circulació de l’euro, l’1 de gener del 2002, va ser un factor essencial per a la consolidació d’una consciència i d’una mentalitat europees. Avui, els ciutadans de 20 dels 27 països de la Unió Europea utilitzem aquesta divisa comuna i ningú no pensa a tornar a la situació anterior. Al contrari, hi ha més països que voldrien adoptar aquesta moneda.

L’agressió criminal de Rússia contra Ucraïna i la traïció del nou president nord-americà, Donald Trump, a la històrica aliança entre Europa i els Estats Units han posat sobre la taula la necessitat urgent de pensar i d’aixecar un exèrcit autònom europeu, al marge del paraigua de l’OTAN, herència directa de la Segona Guerra Mundial. Objectivament, avui és una anomalia i una distorsió que hi hagi 80.000 militars estatunidencs en territori europeu, aquarterats en grans casernes militars a Alemanya, Itàlia o Espanya.

Jo em vaig mobilitzar, l’any 1986, en contra de l’entrada d’Espanya a l’OTAN. Va ser la primera gran decepció de Felipe González, que, abans d’arribar amb la seva esclatant victòria a la presidència del Govern, havia fet campanya amb l’eslògan “OTAN, d’entrada no”, amb la convocatòria d’un gran míting a Madrid, al qual vaig assistir. Per descomptat, al referèndum vaig votar “no” i vaig posar creu i ratlla al líder socialista andalús per aquesta aixecada de camisa.

Han passat gairebé 40 anys i heus aquí que l’“OTAN no, bases fora” torna a estar d’actualitat. Però per una circumstància totalment inversemblant: és el president dels Estats Units, Donald Trump, el qui, pels seus tractes mafiosos amb Vladímir Putin i per la seva dèria per les retallades pressupostàries, promou la sortida unilateral del seu país de l’OTAN i valora la clausura de les bases nord-americanes en territori europeu.

Em faria molt feliç que, finalment, els Estats Units abandonessin les instal·lacions militars que tenen a Rota i a Morón. Són una herència vergonyosa del franquisme, que va aconseguir la impunitat del règim dictatorial a canvi de cedir sobirania territorial espanyola a l’exèrcit nord-americà.

Per a la història ha quedat que en el referèndum d’adhesió d’Espanya a l’OTAN va guanyar el “sí”, amb el 56,8% dels vots, però que a Catalunya i a Euskadi va guanyar el “no”.  Jo soc un dels derrotats en aquella decisió històrica del 1986 i mai hauria dit que, quatre dècades després, l’“OTAN no, bases fora” tornaria a tenir plenament sentit.

Amb un president dels Estats Units hostil a Europa i que pretén enfonsar la nostra economia amb la imposició de duríssims aranzels comercials, continuar formant part d’una mateixa aliança militar és, senzillament, incompatible. A més, l’OTAN va ser creada en unes circumstàncies històriques molt determinades, que van quedar inhabilitades amb la caiguda del Mur de Berlín, la dissolució del Pacte de Varsòvia i la fi de la Guerra Freda.

Des de la seva creació l’any 1949, sobre les cendres de la II Guerra Mundial, l’Aliança Atlàntica s’ha anat eixamplant i mutant. La seva raó de ser era la contenció de l’expansió del bloc comunista soviètic i la dissuasió amb el desplegament d’armament nuclear. Però, d’ençà de 1990, va intervenir en missions militars que res tenien a veure amb el seu esperit fundacional, com a l’ex-Iugoslàvia, Iraq, Líbia, Síria, Afganistan…

Sota la primacia absoluta dels Estats Units i en funció dels seus interessos geopolítics de cada moment -però sostinguda econòmicament per tots els socis europeus i el Canadà- l’OTAN ha intentat esdevenir el “gendarme” militar del món. Aquesta és una tasca que, en bona lògica, haurien d’haver assumit els “cascos blaus” de les Nacions Unides, si aquesta organització no estigués permanentment segrestada i bloquejada pels cinc membres amb dret a veto del Consell de Seguretat.

Amb la presidència de Donald Trump, els Estats Units fan una aposta unilateral i aïllacionista. Castiga amb destructius aranzels els seus veïns del nord i del sud, amb l’absurda excusa del fentanil. Pretén arrabassar un territori, Groenlàndia, històricament associat a Dinamarca, país membre de l’OTAN. S’alia amb Vladímir Putin, la principal amenaça que, ara mateix, tenim els europeus. Afirma que vol recuperar el control del canal de Panamà. Busca “guerra” a l’ONU, ha sortit de l’OMS, trenca les regles de l’OMC, ha abandonat  l’Acord de París per la lluita contra el canvi climàtic…

Per molt que Donald Trump vulgui convertir-se en el “xèrif global”, la geopolítica ha canviat molt des del 1949. Hi ha molts països que s’han dotat d’armament nuclear, com la Xina, l’Índia, Pakistan, Israel, Corea del Nord… La desintegració de la Unió Soviètica ha convertit Rússia en un Estat “zombie”, sense gairebé aliats. En canvi, la Xina ha esdevingut una superpotència econòmica i comercial que manté intenses i profitoses relacions amb la pràctica totalitat del planeta. D’un món bipolar, hem passat a un món multipolar (Estats Units, Xina, Unió Europea, Rússia, la Conferència Islàmica, la CELAC, la Unió Africana…)..

L’OTAN, gràcies a Donald Trump, ha quedat coixa i desubicada. Això obliga els europeus a prendre consciència de les noves coordenades mundials i a adoptar una decisió sensata i inevitable: la creació d’un exèrcit propi, en el qual s’hi puguin integrar també països que formen part de l’OTAN, però no de la Unió Europea (Regne Unit, Noruega, Islàndia, Albània, Montenegro…). Afortunadament, ja disposem de forces armades molt potents, com les de França, Regne Unit, Alemanya, Itàlia, Espanya o Polònia per bastir aquest trencaclosques i dos països tenen arsenal nuclear dissuasori.

Unificar una trentena d’exèrcits nacionals europeus és una tasca complicadíssima i colossal, atesa la diversitat de la seva organització i del seu armament. Però també ens semblava inversemblant assolir una divisa única europea, i avui ha quedat demostrada la seva indiscutible utilitat.

Paradoxalment, Donald Trump, amb la seva actitud agressiva i prepotent, està accelerant el camí cap a la vertebració definitiva dels Estats Units d’Europa. La creació d’un exèrcit europeu conjunt és un pas fonamental per compactar un bloc homogeni i poderós al servei de la pau mundial, talment com fa 23 anys ho va ser la implantació de la moneda comunitària. Amb euros i míssils, el somni dels “pares fundadors” de la construcció europea avança més de pressa.

Loading

Facebook
Twitter
WhatsApp

Feu un comentari

NOTÍCIES RELACIONADES

avui destaquem

Enquestes

Could not load the poll.

Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra política de cookies, pinche el enlace para mayor información.plugin cookies

ACEPTAR
Aviso de cookies