Fa res, un assidu votant de Junts —i abans de Convergència—, em confessava, sense ni poc ni gaire rubor, que a les eleccions votarà Aliança Catalana, el partit de la Sílvia Orriols. Per justificar-se, citava malestar per no sé quines obres que li haurien fet, presumptament malament, uns immigrants —“moros”. Com si els oriünds ho fessin tot bé… Però, l’aborigen, en tant que d’aquí, sembla que té llicència per a fer-ho malament; en canvi, l’expat, no. Tot i que només fos un —ergo el marge d’error és molt elevat—, veig reflectit en ell la migració de vots de Junts a AC de la qual parlen les enquestes i que tant neguiteja als de Carles Puigdemont.
Orriols és la que faltava per al duro. Una política que es mou com a peix a l’aigua en el seu discurs islamòfob, plegat de demagògia, però que va calant entre l’electorat postconvergent. Desconec d’on li ve el trauma, potser també va caure en mans dels obrers maldestres i immigrants d’abans. O ves a saber. El que és clar és que acumula una mala llet insana, i que sap contagiar-la. Coincideixo aquí —que no serveixi de precedent— en la protestació feta pel republicà Gabriel Rufián, que titllava fa poc Orriols de “covarda” per la seva tendència a demonitzar els més dèbils, en favor dels poderosos.
Orriols cada cop parla menys d’independència —diu que és independentista…— i més de tancament de fronteres. La raó és que, desenganyem-nos, els seus són més d’això segon que d’allò primer. De fet, gairebé només parla d’això i quan s’aventura a mullar-se en altres temes, acostuma a espifiar-la i aviat ha de recular, com quan defensava suprimir les pensions, que prompte va recollir cable.
A còpia de repetir consignes, Orriols ha aconseguit que alguns la percebin com una mena de dona incorruptible, valenta, que diu les veritats que ningú més gosa dir. Però el seu coratge és de cartó pedra: només s’atreveix amb els que tenen menys veu, menys eines i menys altaveus. Quan ha de debatre amb algú que conegui mínimament les dades, el marc legal o la realitat social que manipula, abaixa el volum o se’n va per la tangent. És fàcil fer-se la dura amb qui no es pot defensar; no tant quan davant tens algú que et pot respondre.
El que sorprèn no és tant el discurs, que al capdavall és un calc d’altres partits ultres europeus, com la predisposició d’alguns a empassar-se’l en nom d’una suposada “protecció del país”. Quin país, però? El que s’imagina ella, homogeni, tancat i endogàmic? O el país real, barrejat, canviant, plural i imperfecte? Hi ha qui troba en Orriols la promesa d’un retorn impossible a una Catalunya que només existeix en la memòria selectiva d’uns quants.
Però sobretot hi ha un factor que s’hauria d’analitzar sense embuts: la frustració. Una part de l’electorat postconvergent —creixent, segons sembla— ha passat tants anys empassant-se promeses incomplertes que ara busca sortides ràpides, explicacions simples i culpables clars. I Orriols, això, ho serveix en safata. Si alguna cosa sap fer la líder d’Aliança Catalana és convertir malestars difusos en “enemics” tangibles. No proposa solucions: ofereix caps de turc.
I encara així, la paradoxa és que molts dels qui diuen “votaré Orriols perquè estic tip” continuen demanant polítiques públiques fortes, serveis ben finançats, seguretat jurídica i estabilitat. És a dir, exactament allò que els partits com el seu acostumen a erosionar quan tenen responsabilitats de govern. No hi ha res més perillós que confondre la ràbia amb un projecte.
En definitiva, Orriols no és només la que faltava per al duro: és la crossa emocional d’un desencís que altres han alimentat durant anys. El que es juga el país no és només si creixerà més o menys, sinó si serem capaços de resistir la temptació de les solucions fàcils i de les veritats incòmodes que, un cop aixecada la pols, resulten ser simples mentides més o menys ben dites.
