Encara que aquest govern repressor i ple de matons de pati s’obstini a dir-ho, aquesta no és la meva lluita. Jo no vull avortar, jo no tinc filles ni fills. Aquesta és una lluita d’un grup d’homes que odia les dones per a dominar els nostres recursos, és a dir, les cures i la capacitat reproductiva. No és casualitat que més del 70% del treball precari a Andorra tingui nom de dona, que no existeixi seguretat social si no cobres el sou mínim i que, per tant, aquestes dones siguin beneficiàries dels seus marits que guanyen més, que amenacen les dones perquè estan en una situació de desigualtat social i econòmica enfront d’una estructura pública que per treure’t els teus fills i filles mira quants diners tens al compte bancari, moltes vegades sense mirar res més.
Tampoc és una casualitat que les dones tinguem prohibit l’avortament. Tampoc és la meva lluita perquè demà poden violar-te a tu, a la teva filla, a la teva cosina, a la teva amiga, a la teva veïna… I veuràs com de dura és l’administració pública amb les dones violades, llegiràs això de: “Doncs que tanqui les cames”, “que no provoqui i no la violaran”. On estaves, què portaves posat i a quina hora anaves pel carrer són només excuses per justificar la major de les violències masclistes i patriarcals que patim les dones: la violació com a acte de poder i submissió social. Estar en contra de l’avortament és estar a favor de les violacions, de la crueltat i la tortura.
No és la meva lluita perquè a mi m’és igual ser mare, però he escoltat al llarg d’aquests anys històries de dones esfereïdores. Fetus que venien amb malformacions tals que la vida fora de l’úter matern no és possible. Saps quant costa un avortament a Barcelona en aquestes condicions? Doncs entre 4.000 i 6.000 euros. Hi ha dones que han demanat un préstec personal, no han tingut dret ni a baixa laboral ni a fer un dol digne. No hi ha dades de quantes dones han vist morir els seus bebès desitjats perquè no han pogut demanar aquest préstec.
Però eh… defenseu la vida de… NINGÚ. Llegíem a la premsa de la dreta que quan una dona està embarassada, la seva vida no té importància i això és el que ens diuen els masclistes, el patriarcat i els misògins. Em compadeixo de les persones que defensen la tortura, la violació i el sofriment de les dones. Pobres miserables!
No és la meva lluita, ni ho serà mai, encara que em vulguin empresonar, encara que em vulguin multar amb 30.000 euros, encara que m’amenacin de matar-me. No és meva, perquè els drets humans són una qüestió social, perquè quan aconseguim aquest dret serà de totes. Triar què fer amb el cos és un dret humà reconegut per les Nacions Unides i pel Consell d’Europa en el seu informe MATIC.
M’avergonyeixo d’un govern i d’un grup de teòlegs autoritaris que defensa els seus privilegis com a homes i que, amb els recursos públics que paguem entre tota la ciutadania, intenta fomentar la por a la lluita social pels drets humans amb un càstig exemplar i amb un linxament com el que m’estan propinant a mi.
Per això insto totes les persones de bé a venir a la manifestació que organitzem des de l’associació Stop Violències el 28 de setembre al Principat d’Andorra.
Perquè sense les dones els drets no són humans.
