A Espanya, una de cada cinc persones pateix solitud no desitjada, i a Catalunya gairebé un de cada cinc adults diu que se sent sol, una ferida que s’engrandeix al desembre per a les persones grans i les persones sense llar, quan els llums i els brindis contrasten amb vides marcades per dols, precarietat i vincles trencats.
La solitud no desitjada a les comarques de l’Alt Pirineu i Aran és una realitat que preocupa el 80% dels seus veïns, segons es desprèn del programa Vincles, que es porta a terme a les comarques dels Pallars, l’Alta Ribagorça, l’Alt Urgell i Aran. Es tracta d’una iniciativa pionera a Catalunya que uneix professionals, tecnologia i comunitat per identificar de manera precoç situacions d’aquest tipus en persones grans. El projecte Vincles, impulsat per la fundació iSocial, compta amb una ajuda de 390.700 euros dels fons Next Generation que gestiona el departament de Drets Socials de la Generalitat.
A Espanya, la solitud no desitjada afecta al voltant d’una de cada cinc persones adultes, segons el Baròmetre 2024 elaborat per Fundació ONCE i Fundació AXA dins de l’Observatori SoledadES. A Catalunya, el 18,4% dels adults declaren sentir-se sols, i un 12,6% s’hi sent de manera crònica, d’acord amb el Baròmetre de la Solitud no Desitjada a Catalunya 2024. Nadal no figura en aquests gràfics, però sí en els relats dels que el viuen en solitud: en els grups del Parc Sanitari Sant Joan de Déu, algunes persones grans descriuen aquestes dates com “una mort en vida, un pou sense sortida” que es fa més profund quan tot al voltant sembla parlar de família i taules plenes, i el seu coordinador, l’infermer especialista en salut mental Jordi Ramon, calcula que fins a un 18% de les persones han intentat llevar-se la vida, en línia amb estudis que vinculen solitud i risc de suïcidi en la vellesa.
La Núria, avui resident en el centre La Llavor de Sant Joan de Déu, representa amb claredat la realitat al darrere de les xifres. Després de denunciar un company per intent d’agressió sexual i comprovar que ell mantenia el seu lloc de treball, va caure en una forta ansietat que la va portar a agafar la baixa laboral. Va perdre el subsidi per faltar a una cita mèdica i, amb el pis familiar en venda, va començar a encadenar sofàs aliens i habitacions prestades fins a témer “acabar al carrer sí o sí”. Durant mesos, entre por i vergonya, va evitar demanar ajuda –desconeixia els recursos públics– mentre esgotava els estalvis i veia com es refredaven els seus llaços personals. La seva experiència reflecteix el que adverteixen els estudis sobre sensellarisme femení: moltes dones esgoten primer les xarxes informals abans d’acudir als serveis socials, per por d’un carrer insegur.
“No llançar la tovallola”
Per Núria Zapata, directora del programa d’habitatge compartit de Sant Joan de Déu, la solitud que deixa el sensellarisme és sobretot una fractura de vincles: “És la ruptura de la cadena d’afectes que et sosté: perds la xarxa, el passat i tens la sensació que a ningú li va importar que acabessis al carrer”, resumeix, i afegeix que aquesta marca persisteix fins i tot quan ja hi ha clau i matalàs, com li expliquen moltes de les persones que acompanya. La Núria, que viu a La Llavor, confirma aquest diagnòstic quan explica que “et sents com si no tinguessis lloc enlloc, com si sobressis a tot arreu”, i diu que ha trobat una mica d’arrelament en la relació amb altres dones del recurs i en la cura diària del seu gos, el Tet, diminutiu de Petitet, que l’obliga a sortir, seguir unes rutines i no “llançar la tovallola”.
El context social hi juga en contra: la memòria 2024 de Sant Joan de Déu Serveis Socials descriu un mercat laboral més desigual, una oferta d’habitatge social “molt residual” i un augment desmesurat dels preus del lloguer, que dificulten l’accés a un habitatge digne, especialment per als que viuen de prestacions o en exclusió severa, i en aquest marc el 2024 l’entitat va acompanyar 1.065 persones amb 468 places residencials i 136 habitatges d’inclusió a Barcelona, Badalona, Calella i nou municipis més.
La solitud es dispara entre els que tenen problemes de salut mental
Les dades mostren que la solitud no desitjada no és només cosa de gent gran, però sí que els colpeja de manera més dura quan arriba Nadal. El Baròmetre estatal recull que afecta entorn d’un 20% de la població general, amb una incidència especial entre joves –aproximadament un terç a la franja de 18 a 24 anys– i entre les persones grans que viuen soles, on un de cada tres se sent sol sense desitjar-ho; l’estudi català subratlla que en aquesta comunitat el 18,4% dels adults declaren sentir-se sols i que la solitud es dispara entre els que tenen problemes de salut mental, fins a superar la meitat dels casos, cosa que Jordi Ramon veu cada dia quan persones grans amb ansietat o depressió descriuen la solitud com “un pou d’on costa fins i tot imaginar la sortida”.
Les festes intensifiquen la solitud: “Pots anar a moltes activitats i seguir sentint-te sol si no recuperes el sentit de pertinença”, explica el Jordi. Els seus grups agraeixen les trucades i les visites del desembre, però senten una “visibilitat de temporada” que s’apaga al gener i deixa un buit emocional difícil de suportar quan la rutina torna al silenci. La guia sobre la solitud no desitjada en gent gran de Sant Joan de Déu proposa anar més enllà de les pastilles o les agendes plenes i apostar per escoltar, deixar d’infantilitzar i fomentar models de cura on la persona recuperi veu i vincles reals, i recorda que acompanyar també significa donar temps i presència, no només recursos.
“Costa moltíssim tornar a confiar”
En el cas de les dones que han passat pel sensellarisme, Nadal afegeix capes a una solitud travessada pel gènere: Núria Zapata assenyala que, abans de dormir al ras, moltes han acceptat sofàs a canvi de sexe, han treballat com a internes sense contracte ni horari o han encadenat situacions de violència i abús, i la Núria condensa aquesta ferida en una frase: “Ens costa moltíssim tornar a confiar, sobretot en els homes; a la mínima salta l’alarma”.
Sant Joan de Déu ha respost amb una xarxa de recursos que combina centres residencials, programes d’habitatge primer i pisos compartits, amb serveis específics per a joves, dones, famílies i persones grans; mentrestant, en el pla íntim, la Núria admet que ha hagut d’“aprendre a viure amb la solitud, fins i tot a voler-la una mica, perquè, si no, acabes malvivint”, i ja no espera que la truquin per Nadal, mentre que el Jordi, com a expert, es resisteix a acceptar aquesta resignació com a destí col·lectiu, i repeteix que la solitud no desitjada, que afecta una de cada cinc persones a Espanya, exigeix mirades sanitàries, socials i polítiques, però també gestos mínims –un hola, un com estàs, una cadira més a la taula– que no desapareguin quan s’apaguin els llums.
