El president de la Generalitat, Salvador Illa, en la seva primera compareixença al Parlament per explicar la composició del nou govern, ha pronunciat una frase definitòria del seu pensament polític: “Catalunya no vol ser més que ningú, però tampoc menys”. Trenca, d’aquesta manera, amb l’estigma supremacista que sempre ha caracteritzat el nacionalisme/independentisme català i que, comptat i debatut, ens ha portat més disgustos que beneficis. El president, a la vegada, ha propugnat un nou model de relació amb Espanya, en especial pel que fa al sistema de finançament vigent, que és objectivament injust.
Catalunya és la tercera comunitat que amb el seu esforç fiscal més aporta, per càpita, a la caixa comuna de l’Estat. En canvi, és la desena a l’hora de rebre els recursos per atendre els serveis i fer les inversions que determinen la nostra qualitat de vida. Val a dir que no som un cas excepcional: Madrid és la primera contribuent i la setena beneficiària; més sagnant és el cas de les Balears, segona comunitat en el rànquing de contribució fiscal per càpita i 15a en el retorn que articula el Govern central.
Per resoldre aquest “sudoku” -els diners són els que són i no són infinits-, el president del Govern espanyol, Pedro Sánchez proposa, per elevació, incrementar les dotacions financeres de totes les comunitats autònomes. Però això només serà possible si avancem, de manera decidida, cap a un model federal, en el qual els governs regionals -com passa a Alemanya- tinguin la potestat de recaptar la gran majoria dels impostos.
La negociació d’un nou sistema de finançament autonòmic, enverinada per l’enfrontament sistemàtic entre PSOE i PP i per la presència de partits nacionalistes (ERC, Junts, BNG, Compromís…) en la majoria de suport al Govern de Pedro Sánchez, pot degenerar en un galimaties de mil dimonis. L’únic avantatge és que, després de l’intens cicle electoral que hem viscut (municipals, generals, catalanes i europees), ara s’obre un parèntesi de més de dos anys sense eleccions.
Si, malgrat l’eixordador soroll mediàtic i la síndrome caïnita que enfanga Madrid, el PP i el PSOE han aconseguit grans acords estratègics, com per exemple la renovació del Consell General del Poder Judicial (CGPJ), hi ha un bri d’esperança perquè el finançament autonòmic també pugui ser objecte d’un debat polític en profunditat, amb la participació de tots els experts que calgui, que acabi amb un gran consens d’Estat. Paradoxalment, el primer interessat hauria de ser el PP que, actualment, té la seva força en el poder territorial, on governa en 11 de les 17 autonomies.
La clau de volta rau en incrementar la capacitat recaptatòria de les comunitats autònomes, fet que passa per una reforma de l’estructura jacobina de l’Agència Estatal d’Administració Tributària (AEAT). Aquesta seria l’última gran descentralització que està pendent de fer des de la configuració de l’Estat de les Autonomies, amb la Constitució del 1978.
Hi ha la certesa, que es pot contrastar amb l’experiència d’altres estats federals democràtics, que una Hisenda autonòmica arrapada al territori és molt més eficaç, en termes de recaptació i de relació amb el contribuent, que un sistema centralitzat com el que tenim. Sense anar més lluny, la disciplina fiscal que hi ha al País Basc i a Navarra -que tenen el seu propi sistema foral- és superior a la de la resta d’Espanya, fet que es tradueix en una qualitat més gran en la prestació dels serveis públics que gaudeixen els ciutadans d’aquestes dues comunitats.
Allò que és evident és que l’actual sistema de finançament de les autonomies de règim comú és un garbuix que necessita ser revisat i reformulat a fons. Aquesta és la gran virtut del pacte assolit pel PSC i ERC, que s’ha concretat en la investidura de Salvador Illa i que ha estat assumit per Pedro Sánchez: posa el dit a la nafra en un dels grans problemes sistèmics de fons que queden per resoldre a Espanya.
L’última reforma de la Llei Orgànica de Finançament Autonòmic (LOFCA) la va fer José Luis Rodríguez Zapatero l’any 2009. Preveia que seria revisada cada cinc anys, però el fet és que, des d’aleshores, no ha estat reformulada. Només s’han anat posant pedaços provisionals per anar tapant les urgències i això ha acabat esdevenint un “nus gordià”.
Catalunya n’és el paradigma. Amb un pressupost anual de gairebé 44.000 milions d’euros, la Generalitat acumula un deute de 87.253 milions, que ofega i condiciona el seu normal funcionament. Aquest any, per exemple, les amortitzacions dels préstecs es menjaran 6.907 milions (el 15% del pressupost). Per això, seria fonamental que s’acompleixi el pacte assolit per l’anterior govern de Pere Aragonès amb Pedro Sánchez per condonar 15.000 milions de crèdits procedents del Fons de Liquiditat Autonòmica (FLA), amb la qual cosa la Generalitat s’estalviaria 1.300 milions en interessos.
Salvador Illa és un polític cartesià i defensor de l’ordre. Catalunya pateix un infrafinançament crònic, sí, però, a la vegada, a la Generalitat, des de l’any 1980, s’han cremat muntanyes de milions en xeflis. La feina que té és doble: d’un cantó, millorar els ingressos, impulsant un canvi en el model vigent, tasca en la qual té el suport de la pràctica totalitat de les forces polítiques, empresarials i sindicals catalanes; però, de l’altre, és imperatiu racionalitzar i prioritzar la despesa, eliminant guinguetes i la xacra de les subvencions clientelars.
La responsabilitat de recaptar els impostos també comporta el rigor en la gestió de la despesa pública. En aquest inici del curs escolar, clama al cel que a Catalunya encara hi hagi 84 centres i gairebé mil aules en barracons. És el símptoma i la constatació que, des de fa molts anys, a la Generalitat no es fan les coses bé i que és necessari donar un cop de timó.
