Al món corporatiu, sempre hi ha maneres d’encobrir decisions poc ètiques sota la roba de la modernització, l’eficiència i l’adaptació al mercat. La cooperativa del Cadí de la Seu d’Urgell no n’és l’excepció. Sota l’aparent bandera d’una renovació en la seva estructura organitzativa, sembla que aquesta companyia ha adoptat una estratègia que combina “el pitjor del mòbing amb un menyspreu absolut pels drets laborals adquirits“, segons denuncien els treballadors a través d’un comunicat.
Es tracta de l'”acomiadament silenciós”, un mecanisme “insidiós per empènyer els treballadors ‘indesitjables’ (normalment els més experimentats i amb salaris decents) que marxin per voluntat pròpia, però no sense abans fer-los la vida impossible“.
La lletera urgellenca hauria identificat els empleats propers a l’edat de la jubilació com “un obstacle per als seus plans“. Aquests veterans, amb els seus sous més alts i una sòlida base de drets adquirits, representen un cost que els nous models empresarials de ”baix cost i alta rotació no poden tolerar”. Per a ells, la solució no és negociar ni reconèixer el valor d’aquests treballadors, sinó, assenyalen, “empènyer-los a dimitir“.
La companyia ofereix per a fer-ho possible, indemnitzacions “raquítiques” i la promesa del subsidi d’atur que, “encara que legal, frega el que és immoral”. En aquest sentit, els empleats creuen que la cooperativa del Cadí que el subsidi només és un “drap calent” davant les condicions de treball que aquests treballadors han suportat durant dècades.
Modernització o precarització disfressada?
Els treballadors de la societat consideren que la “modernització” de CADI no solament busca “desfer-se dels treballadors experimentats sinó també promoure una cultura de treball basada “en salaris baixos i escassa capacitació“.
Els nous empleats no només cobren menys, sinó que també no tenen les garanties que els veterans van lluitar per aconseguir. Aquest canvi, diuen, “no és accidental. És una estratègia calculada per precaritzar l’ocupació, reduir costos i augmentar beneficis, tot mentre la cooperativa canta himnes al progrés organitzacional”.
Les eines de l’acomiadament silenciós
1. Aïllament professional: “S’exclou els treballadors majors de reunions clau, privant-los d’informació vital per exercir la seva feina. Això no només els aïlla, sinó que també en deteriora el rendiment, cosa que després s’usa com a excusa per pressionar-los”.
2. Sobrecàrrega laboral: “Mentre se’ls retiren tasques de valor, se’ls assignen responsabilitats esgotadores o poc rellevants, amb l’esperança que es rendeixin per cansament”.
3. Crítiques constants i injustificades: “S’apunten a errors menors o s’exageren defectes per erosionar la moral del treballador i justificar un ambient hostil”.
4. Ofertes “irresistibles” de sortida: “Les indemnitzacions ofertes són insultantment baixes, però es presenten com una darrera oportunitat abans que l’ambient laboral es torni insostenible”.
Finalment, assenyalen que “la substitució d’empleats amb salaris “elevats” per treballadors més barats i menys capacitats no només precaritza les condicions laborals, sinó que també posa en perill la qualitat del servei i el futur de l’organització.
