Timothy Snyder, al seu llibre The Road to Unfreedom (traduït per Galaxia Gutenberg com El camino hacia la no libertad) encunya el concepte d’esquizofeixisme per referir-sea la tendència d’alguns sectors nacionalistes i liberals a Rússia a anomenar “feixista” qualsevol que no combregui amb les seves idees (o que ataqui la pàtria russa), fins al punt, explica, que en l’idioma rus es considera pràcticament un error gramatical imaginar que un rus pugui ser feixista: “Pels esquizofeixistes, el feixisme era una substància del món exterior dissolut que amenaçava l’organisme virginal rus”.
D’altra banda, l’autor de la biografia d’Albert O. Hirschman, Michele Alacevich, ens recorda que els anys 30, precisament quan el feixisme de veritat sotjava més amenaçador que mai, alguns comunistes van començar a anomenar els socialdemòcrates, el principal partit d’oposició al nazisme (al qual pertanyia Hirschman) “socialfeixistes”.
Podem concloure que el recurs barat a l’insult “feixista” no s’ha inventat a Catalunya, sinó que té una llarga tradició, que combina altes dosis d’intolerància, una profunda ignorància i una banalització immoral del feixisme real.
Però els últims dies s’han vist exemples a Catalunya d’una tendència que s’ha anat agreujant els últims anys, coincidint amb l’èxtasi de la política de la identitat que s’ha viscut l’última dècada. L’atac a un grup de persones del grup S’ha Acabat a la meva universitat, la UAB, que pretenien simplement expressar les seves opinions (m’és igual quines siguin) a la plaça principal del Campus, és un episodi més d’esquizofeixisme, d’utilització de pràctiques properes al feixisme al crit de “feixistes!”.
La reacció de l’equip de govern de la meva universitat és un exemple vergonyós de com perpetuar un ambient on se’ls posen les coses fàcils als esquizofeixistes, en lloc de combatre’ls amb la llei a la mà en nom de la raó i la democràcia.
Un altre exemple recent ha estat un cartell del grup Arran, les joventuts de la CUP, on es pot llegir amb grans lletres “Independentisme és antifeixisme”. És fàcil interpretar el missatge com que “qui no és com nosaltres és feixista”. Obviant que existeixen independentistes feixistes (amb qui la CUP no té inconvenient a investir governs al Parlament de Catalunya, mentre signa un cordó sanitari contra la socialdemocràcia), i que n’hi ha hagut en el passat (en algun cas homenatjats per un president de la Generalitat, també investit per la CUP). I oblidant que existeix no només una gran majoria de persones que no són independentistes i que no són feixistes, sinó que tenen una història al darrere de lluita arriscada (aleshores sí) contra el feixisme. I, per descomptat, obviant que moltes famílies catalanes que avui abracen l’independentisme, van donar suport al feixisme espanyol. Els seus descendents no en tenen cap culpa, però recordar el passat de les seves famílies hauria de ser un esperó perquè ells siguin molt conscients del que ha passat en aquest país, i per ser molt respectuosos amb els que sí que van lluitar contra el feixisme.
A això s’hi suma un clima d’intolerància lingüística creixent (entre altres variants de la intolerància) per part de minories que ara es creuen molt poderoses, però que ignoren o no volen veure que les zones urbanes de Catalunya són plurilingües, que el castellà és la llengua més parlada a Catalunya, i que això no només no és incompatible amb la promoció del català, sinó que la convivència lingüística ha estat durant els últims 40 anys una font de riquesa cultural i econòmica. Igual que l’“America first” de Trump ha mutat en “Save America”, el “Fem un país lliure” sembla haver mutat per a més d’un en “Catalunya per als catalans”.
La violència de baixa intensitat està enquistada a Catalunya i segueix incloent, si no diàriament si setmanalment, amenaces i assenyalaments a seus de partits polítics, xarxes socials i altres plataformes.
Val la pena no passar per alt aquests episodis i denunciar-los com a actes d’intimidació i intolerància, i no aigualir-los en un context més ampli (“cal no oblidar que els altres…” i bla, bla, bla). No hi ha excusa per no condemnar los. En democràcia no hi ha provocacions, hi ha la llibertat d’expressió per a tothom. Els actes de totalitarisme no s’han d’oblidar. No fos cas que la violència un dia deixi de ser de baixa intensitat, com ja ha passat diverses vegades en la nostra història.
