El fet realment important de la XXVIII Conferència de Presidents de les Comunitats Autònomes, celebrada al Palau de Pedralbes de Barcelona, és que s’hagi pogut realitzar, malgrat la tòxica i histèrica situació política que es viu a Madrid. Salvador Illa, l’amfitrió, ha estat capaç de reunir tots els seus homòlegs: no s’ha assolit cap acord unànime, atès el divorci que regna entre PSOE i PP, però, almenys, la sang no ha arribat al riu.
En presència del rei Felip VI i del president Pedro Sánchez, el bon quefer de l’equip de Presidència de la Generalitat ha salvat un match ball en un moment molt complicat de la vida política espanyola, europea i mundial. Si la Conferència de Presidents hagués degenerat en un pim-pam-pum entre territoris, hauríem entrat en una perillosa dinàmica balcànica i, afortunadament, no ha estat el cas.
La presidenta madrilenya, Isabel Díaz Ayuso, ha intentat dinamitar aquesta cimera amb una boutade –“el Estado plurinacional no existe”–, però els seus correligionaris del PP no li han seguit la corda. El president de la Xunta, Alfonso Rueda, s’ha expressat en gallec, i la presidenta del Govern balear, Margalida Prohens, ho ha fet en català, deixant en ridícul la rebequeria de la presidenta madrilenya de marxar de la sala per no voler sentir parlar en basc el lehendakari Imanol Pradales i en català el president Salvador Illa.
La derrota d’Isabel Díaz Ayuso, que s’ha quedat sola com un mussol al Palau de Pedralbes, és un cant a l’esperança en una Espanya raonable i possible. Una Espanya plural i diversa que té la seva expressió en l’Estat de les autonomies, però que cal millorar i perfeccionar amb la seva evolució cap a un Estat federal.
Atès el clima caïnita que regna a Madrid, aquesta legislatura ja es pot donar per perduda, tant pel que fa a l’intent d’aconseguir un consens sobre la qüestió del finançament autonòmic com a l’inici dels treballs per a la conversió del Senat en una veritable cambra de representació territorial, fet que ens acostaria al model federal. Aquesta haurà estat la legislatura de la reconducció del conflicte independentista català, amb el colofó de l’amnistia dels protagonistes de l’1-O i el retorn dels tres dirigents que romanen a Bèlgica.
Però, com a mínim, el fil conductor no s’ha perdut i caldrà esperar l’any 2027, amb la celebració de les pròximes eleccions autonòmiques i generals, per veure quins pactes de governabilitat s’estableixen i, en funció d’això, encarar, ara sí, les grans reformes que necessita l’arquitectura constitucional de l’Estat espanyol per esdevenir plenament modern i que requereixen àmplies majories de dos terços al Congrés dels Diputats i al Senat. Aquesta és la gran virtut que ha tingut la XXVIII Conferència de Presidents de Pedralbes: aplanar el camí.
Hi ha una Espanya imaginada, però que és necessària i factible. Ens hi vam acostar i la vam tocar amb els dits amb la I i la II República, dues breus experiències que van ser brutalment aniquilades. És una Espanya que reconeix i normalitza la seva pluralitat cultural i lingüística; que valora i enforteix la sobirania de les seves institucions territorials; i que abandona el seu esquema centrípet per consolidar un funcionament i una organització en xarxa. Per entendre’ns: una Espanya “alemanya”, més que no “francesa”; una Espanya hereva de la tradició de la dinastia austríaca, més que no de la borbònica.
A grans trets, el PSOE, una part del PP i els partits nacionalistes perifèrics comparteixen aquesta visió federalitzant -que requereix molta lletra petita i de molta negociació- que subjau en la història d’Espanya al llarg dels segles. A l’altre cantó de la balança, el PP d’Isabel Díaz Ayuso i Vox representen l’Espanya uniforme i centralista, hereva d’una tradició que va tenir la seva última expressió en la dictadura franquista.
Sociològicament, hi ha una majoria molt àmplia a favor de l’Espanya descentralitzada i autonòmica. Una altra cosa és que tingui, de moment, una traducció política i electoral practicable. El bloc, molt precari, que ha constituït Pedro Sánchez amb Sumar i els partits nacionalistes al Congrés dels Diputats es confronta amb els pactes de govern, també molt precaris, entre PP i Vox en les comunitats on sumen la majoria absoluta. Ambdues són coalicions molt inestables i que grinyolen de manera permanent.
A la Unió Europea, el nostre referent obligat, i a Alemanya, la principal potència continental, hi ha una fórmula de governabilitat molt clara, basada en l’entesa entre democristians i socialdemòcrates i l’exclusió de l’equació dels anomenats partits identitaris, populistes o patriòtics, que són la nova versió de l’extrema dreta xenòfoba i autoritària de sempre. En el cas d’Espanya, els pactes entre PP i Vox resulten totalment inacceptables des de la percepció majoritària de Brussel·les i, això, Alberto Núñez Feijóo ho sap molt bé.
Paradoxalment, el desencadenant de la ruptura definitiva entre PP i Vox pot venir de l’altre cantó de l’Atlàntic, dels convulsos Estats Units de Donald Trump. Fins ara, el president nord-americà era el tòtem i el principal inspirador i impulsor dels puixants partits d’extrema dreta europeus. Però la seva política de batzegades en la qüestió dels aranzels, el seu trencament amb Elon Musk (l’exponent del corrent llibertarià), i la seva benvolença envers Vladímir Putin han desconcertat i descol·locat els seus admiradors i seguidors al Vell Continent i també a l’Amèrica Llatina.
Donald Trump ha provocat una forta crisi d’identitat a Vox i ha obert un abisme entre el partit de Santiago Abascal i el PP. A més, els Estats Units, que viu conflicte “guerracivilista” cada cop més virulent, s’està convertint, en tots els ordres, en un pèssim exemple als ulls del món. I això, els partits trumpistes europeus ho pagaran molt car. El PP, amb l’excepció de la histriònica Isabel Díaz Ayuso, no es pot permetre anar a remolc de Vox.
En aquest camí per adequar l’acció política a la realitat, des d’EL TRAPEZIO, publicació germana d’EL TRIANGLE, hem fet una aportació cabdal: la publicació del llibre Ocho objetivos para fortalecer la Alianza Ibérica, on es marquen les prioritats per avançar cap a una confraternització més gran entre Espanya i Portugal, ara que fa 40 anys de la nostra entrada conjunta a la Comunitat Europea (Unió Europea). El podeu comprar a la nostra plataforma TRIALLIBRERIA.EU.
A Portugal, la coalició de centredreta AD, guanyadora dels últims comicis, celebrats el 18 de maig passat, s’ha negat a establir cap mena de pacte de governabilitat amb Chega, que és l’equivalent de Vox al país veí. Un cop més, els portuguesos ens donen una lliçó d’intel·ligència política.
Federalisme i iberisme. Civilització o barbàrie.
