Les xarxes internacionals de narcotràfic incorporen també la Cerdanya i l’Alt Urgell per introduir droga a Europa

Les xarxes internacionals de narcotràfic confien en la temporada d’esquí per introduir a Europa grans quantitats d’estupefaents —cocaïna, drogues de disseny, haixix— a través de les carreteres del nord de Catalunya. Fins ara, aquestes organitzacions ho fan principalment pel pas de la Jonquera, a l’Alt Empordà, el que ha representat una important pressió policial en la lluita contra els petits delinqüents que viatjaven al Marroc pel seu compte per vendre haixix als països del centre i el nord del continent.

Tot plegat, segons informa El Periòdic, ha fet que els responsables de les bandes estiguin desplaçant el seu interès a la Cerdanya i l’Alt Urgell. El transport per carretera o autopista es complica si cal superar indrets blindats com la Jonquera. En conseqüència, els narcos han hagut de trobar solucions perquè els seus correus —els xofers— passin inadvertits. Així les rutes escollides per al tràfic s’han modificat, tot i que el modus operandi sigui semblant- La C-16 i la C-17 desemboquen en les instal·lacions de la Molina, Masella, Guils Fontanera, Lles i Aransa. Aquestes dues estan connectades, i a la segona es pot accedir per la C-13.

El guió ha de ser ben interpretat

La ficció que les bandes volen crear és aquesta: un noi i la seva xicota, catalans o francesos, van a un municipi amb estació d’esquí per practicar aquest esport durant uns dies. Per això, van junts, amb el vestuari, els complements i els accessoris adequats. Han d’aparentar que són de casa bona. No importa si no ho són. De fet, rarament es localitza algú amb diners que s’hi avingui.

Els correus, doncs, han de fingir. És probable que no siguin xicots en la vida real, i potser ni tan sols han estat mai a la neu. L’únic que els demanen les màfies internacionals és que interpretin correctament el seu paper, que consisteix a ser invisibles entre una multitud que s’assembla a ells. O, més ben dit, al seu nou look. O a la seva identitat fugaç. Com sempre, la droga s’oculta en dobles fons al motor, les portes, el maleter o altres parts dels vehicles.

S’utilitzen joves catalans que arriben a poblacions dels Pirineus en cotxe, s’hi allotgen unes quantes jornades en hotels o apartaments i , canviant les matrícules dels vehicles o fins i tot sense aquesta modificació, ingressen a França amb la mercaderia intacta. Els peons del narcotràfic s’estan equiparant en el transport marítim i el terrestre i poden arribar a guanyar entre 15.000 i 20.000 euros per viatge.

En un rang inferior de sous estan els «aiguadors» i els estibadors o mossos de càrrega i descàrrega. Els primers es dediquen a vigilar i comprovar que no s’acosti la policia mentre la droga és traslladada. Quan sospiten que corren perill, criden: «Aigua, aigua!». Això explica la denominació. La tarifa freqüent per aquells que ‘donen l’aigua’ és de 1.000 euros per servei. Sovint són menors.

L’altra figura, especialitzada a moure els paquets amb els estupefaents a l’interior de manera ràpida i segura, percep entre 3.000 i 5.000 per intervenció, depenent de factors com l’entorn, el temps disponible o el volum i pes de la mercaderia.L’avís de retencions fins i tot els ajuda a diluir-se entre centenars de vehicles ocupats per esquiadors reals. Els nous cayetanos s’imposen en el món del narcotràfic.