El despoblament rural de Catalunya, concentrat principalment als Pallars i a l’Alt Urgell, és un mal endèmic d’aquestes comarques arran les polítiques neofeudals que practiquen des de fa dècades els successius governs municipals de CiU (ara JuntsxCat) amb el total seguidisme dels seus ‘dofins’ d’ERC en aquests territoris.
Mentre els mandataris polítics actuals fan declaracions públiques en favor de revertir la situació actual, a la pràctica l’experiència demostra tot el contrari, ja que està en joc perdre el poder i el salari públic del qual han viscut tota la vida. Uns canvis que posarien risc el vot fidelitzat dels seus, postconvergents i republicans, que en la majoria de casos ja els hi està bé la conjuntura actual.
Diferents estudis públics i privats localitzen la pèrdua més important de població a les comarques del Pirineu i el Prepirineu, especialment als Pallars, el Solsonès, l’Alt Urgell, la Noguera i el Berguedà.
Pel que fa a la franja entre Lleida i el Camp de Tarragona, els municipis més afectats es troben a les Garrigues, la Conca de Barberà i el Priorat, mentre que a les Terres de l’Ebre –una altra de les zones crítiques- hi trobem la Terra Alta i la Ribera d’Ebre. Dels cinc municipis amb un risc més elevat –Cava, Bellapart, Salvallà del Comtat, Riu de Cerdanya i Josa i Tuixén–, tres pertanyen a comarques lleidatanes.
Retrat robot
El retrat robot d’aquests municipis s’assembla molt: volum de població baix –163 dels 200 pobles tenen menys de 500 habitants–, creixement vegetatiu negatiu i economia basada en el sector agrícola, molt poc diversificada i amb greus problemes de renovació generacional.
Aquesta renovació depèn en gran manera de l’arribada de població migrant en funció de les necessitats de treball. Amb tot, es tracta de nouvinguts que, en molts casos, són considerats pels ‘de tota la vida’ com a ciutadans de segona. Un rebuig que implica que una part important d’aquestes persones tornin a marxar d’aquests territoris quan se’ls hi presenten altres oportunitats laborals.
Una mobilitat constant que fa difícil l’arrelament per a moltes famílies, mentre la classe política dominant mira cap a un altre costat.
