Fa més de cinc anys de la confiscació de la Banca Privada d’Andorra (BPA) i del Banc de Madrid (BM), el 10 de març del 2015. En la perspectiva del temps, i gràcies a les nombroses línies judicials i d’investigació que hi ha obertes, s’han pogut reconstruir els antecedents i les circumstàncies que van envoltar aquestes contundents i demolidores mesures punitives contra dues entitats financeres que, en el moment dels fets, eren sòlides i solvents.

El “puzzle” no està totalment resolt, però les peces que s’han consolidat fins ara ja ens permeten tenir una visió molt aproximada del conjunt. La destrucció de la BPA i del BM va tenir una motivació política: aconseguir les dades bancàries de la família Pujol i d’altres dirigents independentistes per acabar amb el procés secessionista de Catalunya que s’havia posat en marxa l’any 2012, després de la imputació judicial d’Oriol Pujol, l’hereu de la “dinastia” a la presidència de la Generalitat.

DOS CATALANS CONTRA PUJOL

Els catalans Jorge Moragas, que aleshores era el cap de gabinet del president Mariano Rajoy, i Jorge Fernández Díaz, ministre de l’Interior, tenien el convenciment que si es podia demostrar que Jordi Pujol i la seva família tenien diners amagats a Andorra –i, tal vegada, Oriol Junqueras i Artur Mas, també-, l’impacte públic d’aquesta documentació faria que el moviment independentista quedés tocat de mort. No endebades, els màxims dirigents del PP estaven enderiats en què l’expresident Jordi Pujol, a través d’Artur Mas, era el veritable “cervell a l’ombra” de l’estratègia secessionista.

L’objectiu era clar: calia rebentar, com fos, la BPA i el BM per tenir accés directe a tots els comptes i poder obtenir així les proves irrefutables del suposat “tresor amagat” dels líders independentistes catalans, sense haver d’esperar, en el cas de la BPA, a les farragoses i sempre incertes comissions rogatòries per via judicial.

ELS CÒMPLICES ANDORRANS DE L’“ATRACAMENT”

No és fàcil “atracar” un banc a plena llum del dia, i més si està en un país estranger, com pretenien Mariano Rajoy, Jorge Moragas, Jorge Fernández Díaz i la seva banda de la “policia patriòtica” (els Eugenio Pino, José Manuel Villarejo, Marcelino Martín Blas, Miguel Ángel Fuentes Gago, Bonifacio Díaz…). Per fer-ho, havien de comptar amb molts còmplices, especialment al Principat. I és aquí on van aconseguir l’entusiasta col·laboració de l’excap de govern, Toni Martí; de l’exministre de Finances, Jordi Cinca; de l’exdirectora de l’INAF, Maria Cosán; del fiscal general, Alfons Alberca; i del director de la UIFAnd, Carles Fiñana. A canvi de què? Aquesta és una pregunta que, encara avui, no té resposta.

Però, per fer saltar la “caixa forta” de la BPA i del BM i tenir accés a les dades de tots els clients, calia un “explosiu” amb una potència atòmica. I els organitzadors d’aquest “atracament” van trobar la fórmula: el Financial Crimes Enforcement Network (FinCEN), un organisme depenent del departament del Tresor dels Estats Units que lluita contra la delinqüència financera vinculada al terrorisme i al blanqueig de diners. Aquesta agència va adquirir especial rellevància a partir dels atemptats de l’11-S del 2001, amb la persecució de les vies de finançament de les organitzacions terroristes internacionals, gràcies a l’aplicació de la llei USA Patriot Act, que dona carta blanca al FinCEN per actuar, amb mà de ferro, en qualsevol racó del món on es detecti una amenaça per la seguretat dels Estats Units.

MARIA COSÁN, EL CONTACTE DEL FINCEN

 Què tenien a veure la BPA i el BM amb el terrorisme internacional? Res de res. Però el FinCEN i la secció 311 de la llei USA Patriot Act s’ha convertit, des dels atemptats de les Torres Bessones de Nova York, en l’espasa de Dàmocles que amenaça totes les entitats bancàries que operen en l’òrbita occidental.

I aquest és l’instrument que van decidir utilitzar els “cervells” de l’“atracament” als bancs on, suposadament, amagaven els diners els impulsors del procés independentista català. Pel Govern espanyol no era difícil arribar i mobilitzar el FinCEN. L’ambaixada dels Estats Units a Madrid compta amb agents d’enllaç dels serveis d’intel·ligència que col·laboren habitualment amb les autoritats espanyoles i que poden fer aquesta tasca, com així va ser.

El seu interlocutor habitual de confiança per a les missions especials és el fiscal espanyol José Grinda. Per la part andorrana, el contacte directe amb el FinCEN per preparar el “complot” contra la BPA el va assumir Maria Cosán (foto), l’exdirectora de l’INAF, no endebades parla fluidament l’anglès.

L’INFORME DEL SEPBLAC

El “cop de martell” es va començar a preparar durant la tardor de l’any 2014, després de la confessió de Jordi Pujol i la nota d’advertiment de l’ambaixada dels Estats Units a Madrid sobre les actuacions anòmales detectades en l’operativa del sistema financer andorrà. Però un fet va precipitar els esdeveniments: el 25 de febrer del 2015, el Servei Executiu de la Comissió de Prevenció del Blanqueig de Capitals i Infraccions Monetàries (Sepblac) –l’equivalent espanyol a la UIFAnd- va donar per tancada la inspecció que havia obert, mesos abans, al Banco Madrid, sense trobar cap indici delictiu ni criminal en l’actuació dels directius del banc.

L’informe del Sepblac va ser un gerro d’aigua freda pels artífexs de l’anomenada “Operació Catalunya”. Creien que si els inspectors d’aquest organisme hi trobaven “molta brutícia”, això seria un argument determinant per justificar, amb el suport del FinCEN, l’assalt contra la BPA, entitat amb la qual compartien els mateixos accionistes de referència, la família andorrana Cierco.

De fet, els agents de la “policia patriòtica” havien amenaçat, durant l’any 2014, amb l’espantall del Sepblac els màxims directius de BPA-BM per tal que facilitessin les dades bancàries de la família Pujol, com així consta acreditat en les denúncies formulades per Higini Cierco contra aquest xantatge. Amb mitges paraules, afirmaven que podien influir en la resolució favorable d’aquesta inspecció si els andorrans s’avenien a col·laborar.

LA DENÚNCIA CONTRA EL BANC D’ESPANYA

A finals de febrer del 2015, hi havia molta pressa i nervis al ministeri espanyol de l’Interior, ja que l’operació, llargament preparada, se’n podia anar en orris. Per això, pocs dies després, i per solapar la “llufa” del Sepblac, es va fer esclatar, des dels Estats Units, la “bomba” del FinCEN. Aquesta seqüència dels fets la descriu molt bé l’advocat José Villar Ezcurra, expert jurista en Dret Administratiu, en la demanda de reclamació de responsabilitat patrimonial que, en nom de la família Cierco, acaba de presentar contra el Banc d’Espanya. En aquesta demanda, els antics accionistes majoritaris de BM reclamen una indemnització de 141,6 milions d’euros pels perjudicis ocasionats amb la confiscació i posterior liquidació del banc.

En la seva denúncia, l’advocat José Villar Ezcurra dissecciona acuradament les dues notes (“notices”) emeses pel FinCEN el 10 de març del 2015, que van ser les que van provocar, hores després, la fulminant intervenció de la BPA, per part de l’INAF andorrà, i del BM, per part del Banc d’Espanya. Les conclusions que n’extreu aquest jurista són demolidores:

L’EXPEDIENT DEL FINCEN, ARXIVAT

 *Les dues “notices” no tenien cap valor sancionador executiu. Eren, en llenguatge col·loquial, l’equivalent a dues “notes de premsa”, a través de les quals s’anunciava l’inici d’un procediment administratiu contra la BPA per sospites de blanqueig de diners d’organitzacions criminals.

*Les “notices” només anaven adreçades contra la BPA i no feien cap esment al Banco Madrid

*L’abast del procés sancionador anunciat era estrictament els Estats Units. És a dir, no tenia efectes jurídics ni a Andorra ni a Espanya.

*Seguint la mateixa normativa del FinCEN, a partir de la publicació de les “notices”, els responsables de la BPA tenien un termini de 60 dies per presentar al·legacions a l’expedient incoat. Seria al final d’aquest procediment administratiu quan, en tot cas, s’hauria d’haver fet efectiva –o, no- la resolució sancionadora del FinCEN contra la BPA.

*Bona prova que les acusacions incloses en les “notices” eren infundades o deliberadament exagerades és que, gairebé un any després de la seva difusió –el 6 de març del 2016-, el mateix FinCEN va arxivar oficialment l’expedient obert contra la BPA, sense imposar cap mena de sanció.

ELS ‘FINCEN PAPERS’

 És a dir, en la perspectiva del temps i de les proves que s’han anat obtenint en aquests últims cinc anys, es pot arribar a la conclusió, segons l’advocat José Luis Villar Ezcurra, que les famoses “notices” del FinCEN, utilitzades com excusa per rebentar la BPA i el BM, eren, en realitat, “paper mullat”. La simple comunicació de l’inici d’un expedient sancionador –que va acabar en no res- es va magnificar i teatralitzar expressament des dels Estats Units, Andorra i Madrid per justificar unes mesures tan traumàtiques i inexplicables com és la confiscació de dues entitats financeres solvents i permanentment auditades -sense cap incidència remarcable-, tant per les grans empreses mundials de referència (KPMG, Deloitte…), com per la UIFAnd, el Sepblac, l’INAF i el Banc d’Espanya.

En els seus 30 anys d’història, el FinCEN ha obert centenars d’expedients sancionadors a bancs d’arreu del món per sospites d’operacions de blanqueig de diners, com el que va incoar l’any 2015 contra la BPA. La majoria d’aquestes investigacions afecten grans entitats bancàries, com han posat de manifest els FinCEn Papers, que van ser difosos el mes de setembre passa pel Consorci Internacional de Periodistes d’Investigació (ICIJ), i acostumen a acabar, si es confirmen els indicis, amb la imposició d’una sanció econòmica, mai amb la destrucció del banc.

HI HAVIA ALTRES SOLUCIONS

Algú pot imaginar que el president francès, Emmanuel Macron, decideix confiscar el banc Société Générale, per què el FinCEN nord-americà ha detectat indicis d’algunes possibles operacions irregulars de presumpte blanqueig de capitals? O que Angela Merkel fa el mateix amb el Deutsche Bank, per la mateixa raó? Doncs això és el que va fer, exactament, Toni Martí amb la BPA., doblegant-se a les pressions de Mariano Rajoy i “sus muchachos”.

En la seva demanda contra el Banc d’Espanya, l’advocat José Luis Villar Ezcurra explica i detalla que les autoritats andorranes i espanyoles tenien altres mecanismes al seu abast, molt més proporcionats i menys lesius pels accionistes, treballadors i clients dels dos bancs per donar resposta a les dues notes del FinCEN.  Però, de manera premeditada, van reaccionar histriònicament, aplicant tot seguit la pena de mort contra la BPA i el BM.

UNA OBRA DE TEATRE

Val a dir que el 10 de març del 2015, cap de les suposades organitzacions criminals que operaven a través de la BPA (Gao Ping, Petrov i PDVSA) havia estat condemnada judicialment enlloc. Al contrari, la Batllia havia acordat, l’any 2014, desbloquejar uns fons de PDVSA a la BPA en considerar que no eren de blanqueig de capitals. I el 7 de juliol de l’any passat, l’Audiència de Madrid va arxivar definitivament la causa oberta contra els antics accionistes i directius de BM per blanqueig de diners.

Amb tot el que, a hores d’ara, ja se sap i les sòlides pistes que hi ha per seguir, les “notices” del FinCEN del 10 de març del 2015 són un episodi grotesc, però que era cabdal per assolir els objectius polítics que s’havien proposat els “cervells” espanyols de l’“atracament” a la BPA i BM. Aquell dia va sortir la mateixa directora del FinCEN, Jennifer Shasky Calvary, per comunicar en persona les dues “notices” i teatralitzar al màxim allò que era un simple tràmit administratiu… que un any després va acabar en no res.

JORDI PUJOL NO TENIA COMPTES A LA BPA

Però la “comèdia” protagonitzada per Jennifer Shasky Calvary va funcionar. Les autoritats d’Andorra i de Madrid, que ja estaven prèviament assabentades del guió d’aquesta “obra de teatre”, van reaccionar fent grans escarafalls i esquinçant-se els vestits, exagerant en públic la importància real de les dues “notices” i donant peu a la confiscació fulminant de la BPA i de BM. Ara, la denúncia presentada per l’advocat José Luis Villar Ezcurra contra el Banc d’Espanya ha posat en evidència els “trucs” i les “males arts” d’aquesta monumental enganyifa que, això sí, ha provocat l’acomiadament d’un munt de treballadors d’aquestes entitats financeres, la reducció a 0 del valor de les accions, el bloqueig indefinit de molts comptes de la BPA i la pèrdua del 20% dels dipòsits que hi havia al BM.

Jorge Moragas i Jorge Fernández Díaz van aconseguir rebentar els dos bancs de la família Cierco. Sí. Però no hi van trobar allò que buscaven amb tant de delit. L’expresident Jordi Pujol mai no va tenir comptes a la BPA, en va tenir un al seu nom a l’Andbank; ni Oriol Junqueras ni Artur Mas eren clients de la BPA; tampoc cap altre destacat líder independentista català; sis dels nou membres de la família Pujol hi tenien comptes, però cap gran fortuna (uns 4 milions d’euros entre tots plegats).

L’obra de “teatre” s’ha convertit en una “òpera bufa” i els “actors” protagonistes han fet el ridícul. Ara queda pendent de pagar la factura de tot aquest colossal desfici.