El 25 de juliol és una data curiosa del calendari. Sant Jaume. El 1835 un toro sortí dolent a la plaça de la Barceloneta i aquella fou l’excusa per anar a cremar convents. El 1943 el gran consell feixista decidí defenestrar Benito Mussolini i el 2014, una tarda d’un estiu encara amb cert aire sense notícies, saltà la forçada confessió de Jordi Pujol.
Aleshores recordo haver pensat amb molta velocitat com aquell home havia cantat perquè, des de Madrid, es degué considerar que era hora de cops més forts a causa d’haver-se trencat un cert límit català. Els partidaris de la independència, els antics pactistes de CiU, havien anat massa lluny i havien de pagar, mostrant-se d’aquesta manera els draps bruts amagats fins aquell instant.
A mi, particularment, no em causà gran sorpresa el tema. Tots els presidents i partits amb poder de llarga durada a les Autonomies han fotut mà a la caixa, excepte els bascos, almenys pel que fins ara sabem.
Pujol no era diferent i, a més, acumulà tantíssim crèdit que li fou més fàcil robar. Maragall ho havia advertit, el prengueren per boig i a saber si això precipita d’altres mals, però on vull anar a parar és a la durada del temps i al canvi que es vincula més aviat amb el desig de l’ancià de 95 anys de romandre a la Història.
Han passat onze anys des de la confessió. Primer semblava que es tornaria un paria. Potser per això digué aquell dia allò de moure l’arbre, com un mafiós. Més tard tot continuà igual i semblava que moriria demonitzat, però ops, publicà un llibre, les aigües es calmaren i a sobre arribà un president socialista que, més d’un cop, té aires convergents.
Illa, al meu parer de manera inacceptable, convocà Pujol a palau quan feu la ronda amb els seus predecessors al càrrec. Era una forma de rehabilitar-lo, confirmada més tard per la presència del prohom a actes de tota mena, com un homenatge a Paco Candel, a qui furtà la frase de català és aquell que viu i treballa a Catalunya, això abans de fer-se sobiranista.
En aquella presentació, per donar una mica de sinonímia al text, el nostre protagonista no fou xiulat ni res per l’estil. Algunes persones em comentaren la seva frustració per veure un delinqüent a la taula principal com si no hagués trencat mai un plat, però és el que sol anomenar-se procés de normalització.
Les meves fonts em confirmen que quan mori, si ho fa sota l’actual mandat socialista, tindrà el seu funeral d’Estat. La Història no l’absoldrà, però sí ho farà en Salvador, qui potser així va amb ell a un hipotètic infern.
La setmana passada es comentà com, donada la seva incapacitat producte d’un principi de demència senil, es volgué exonerar-lo del judici per les seves malifetes. D’haver sigut així no hagués pogut rebre condemna, quelcom perfecte per a corroborar el seu reingrés als anals de la Història sense penes greus que taquessin el seu malmès expedient.
Aquests onze anys tenen molts inputs en relació a la seva durada temporal. La pandèmia els ha fet més llargs i la longevitat de la població ha crescut. El nonagenari vol ser immortal sense pecats de cara a la galeria per a figurar net als llibres, on sortirà, però si som una societat sana hauria d’aparèixer a les pàgines carregat de tota la brutícia i el cinisme que amagà mentre manava amb molta prepotència. Li agraïm certs serveis prestats, el que no exclou considerar-lo un indesitjable, ja que un servidor públic dóna el 100% per a la ciutadania, sense dur diners fora ni sostreure un 3% a urgències cabdals com la sanitat o l’educació.
