La ferma defensa del dret a la vida que el copríncep episcopal d’Andorra, Joan-Enric Vives, entona quan es tracta de la despenalització de l’avortament, contrasta amb la manca d’atenció que el Principat ofereix als nadons prematurs, a qui el país pirinenc no garanteix la seva bona salut. Andorra no disposa dels mitjans necessaris per a tenir cura i hospitalitzar aquests nadons, fet que obliga a traslladar en helicòpter fins a un hospital català les dones que es posen de part en aquestes situacions, amb tots els greuges emocionals i despeses que comporta.
Això és precisament el que li ha passat a una jove parella andorrana, l’Ellen i l’Oriol, els quals, en conversa amb LA VALIRA, denuncien la manca d’informació, d’ajudes i de suport que han rebut per part de les institucions andorranes durant el procés: “Ha sigut molt dur tot plegat”, asseguren.
El seu fill, considerat com a prematur extrem, va néixer amb tres mesos d’antelació a l’Hospital de Sant Pau de Barcelona, on van traslladar l’Ellen, ja que a l’Hospital de Meritxell d’Andorra no hi havia assistència per parts prematurs. “Vam al·lucinar quan ens van dir que havíem d’anar a Barcelona. T’espantes molt”, recorda la parella, que assenyala que l’hospital de la Seu d’Urgell, el més proper al Principat i, fins fa un any, gestionat parcialment pel Bisbat d’Urgell -amb Joan-Enric Vives al capdavant-, tampoc disposa dels medis necessaris per atendre prematurs extrems.
Així doncs, els pares del nadó van haver de quedar-se tres mesos a la capital catalana, fins que el seu fill va rebre l’alta, un temps durant el qual no van rebre cap mena d’ajuda per part del Govern andorrà. “Vam tenir la sort de poder-nos quedar al pis d’uns familiars i que a la feina em deixessin teletreballar, perquè si no hagués sigut un desastre”, explica l’Oriol, que critica la desigualtat de gènere que existeix en relació amb la baixa per maternitat: com a pare, només disposava de 28 dies de baixa i de cinc més per la prematuritat del nadó, mentre que la mare té cinc mesos, sense comptar la lactància.
“La baixa de la mare i el pare hauria de ser igual, i més en casos com aquest en què els nens necessiten més atenció”, considera l’Oriol, que destaca que mai va aconseguir els cinc dies addicionals que li tocaven per llei: “Eren pràcticament inaccessibles”. Les visites a Barcelona no van acabar amb l’alta del nadó, sinó que segueixen avui dia ja que, a causa de la manca de mitjans a Andorra, el seguiment mèdic del nen es fa a la capital catalana, fet que suposa una gran despesa en viatges.
“Un país hauria de tenir medis per a aquestes situacions”, manifesta la parella, que denuncia també que la CASS no els va informar adequadament de les poques ajudes estatals disponibles per a casos com el seu. A l’Hospital de Meritxell, abans del trasllat, no van rebre cap mena de documentació i, de fet, no ho van fer fins després del part a l’Hospital de Sant Pau. “Va ser tot de paraula. Tenim papers, però de Barcelona, d’Andorra només tenim l’informe mèdic”, manifesten l’Ellen i l’Oriol, que afegeixen que en el moment que va passar tot, ni coneixien ni els van comunicar les ajudes que podien sol·licitar. “I això que vam estar en contacte amb una persona de la CASS”, destaquen.
ABANDONAMENT INSTITUCIONAL
El fill de la parella no pot anar a l’escola bressol fins que tingui dos anys, de manera que el nadó necessita tota la dedicació possible per part, almenys, d’un dels dos. En recórrer a l’assistenta social per poder organitzar-se abans que acabi la baixa de l’Ellen, les úniques opcions que els van oferir van ser que un dels dos deixi de treballar i una ajuda de 100 euros mensuals, una xifra irrisòria per fer front a les despeses bàsiques i a les derivades dels viatges a Barcelona.
“L’assistenta també em va dir que podia tractar de demanar-li al metge que m’allargués la baixa per estrés o motius similars, que així cobraria 600 euros”, assenyala l’Ellen, que s’ha negat a mentir per aconseguir el que el Govern hauria de proporcionar-li sense tantes traves. La parella no veu viable cap de les opcions que els serveis socials andorrans li han proporcionat i creuen que difícilment podran continuar vivint al Principat degut a la manca d’ajudes i de suport.
“Ens sentim molt sols per part de les institucions. Pensàvem que tindríem un mínim de suport, però no ha sigut així”, lamenta la parella, que afegeix que l’Administració andorrana no ha fet cap seguiment del cas i tampoc els ha ofert el servei de psicologia gratuït perquè no entra per la CASS. “Només s’ha ofert de forma voluntària la presidenta de Stop Violències, Vanessa M. Cortés”, expliquen. Pel que fa a l’Executiu, l’únic contacte que han mantingut és un missatge que el cap de Govern, Xavier Espot, els va enviar a través de les xarxes socials demanant-los el número de telèfon, però ja ha passat una setmana i no han rebut encara cap trucada.
