Ara ha fet un any de les eleccions catalanes, que va guanyar Salvador Illa i que van portar l’exalcalde de la Roca del Vallès a la presidència de la Generalitat. Ha estat un any extraordinàriament fèrtil que ha servit per posar Catalunya davant del mirall i analitzar els grans problemes que afecten aquesta comunitat de 8,1 milions de persones que habitem un dels indrets més bonics del planeta i per posar fil a l’agulla en l’articulació de les solucions necessàries per construir una societat més igualitària, més justa i més ecològica.
El president Salvador Illa s’ha envoltat d’un equip de govern molt potent i ha fet del diàleg permanent amb els agents econòmics, socials i culturals la seva divisa d’actuació. D’aquesta manera, ha pogut menar un primer any de mandat ferm i tranquil, encara que li manquen dos instruments fonamentals per poder desplegar el seu programa: una majoria sòlida que li doni estabilitat al Parlament i uns pressupostos aprovats per endegar les polítiques prioritàries per al redreçament del país.
Format políticament sota el mestratge de Romà Planas, que va ser la persona de confiança del president Josep Tarradellas, l’actual president de la Generalitat és el genuí continuador del llegat tarradellista i del seu missatge d’unitat. El Pacte Nacional per la Llengua, signat la setmana passada, és el paradigma de la bona política que, històricament, permet els grans avenços de Catalunya.
Tres partits -PSC, ERC i Comuns- donen suport a aquest acord, que ha de permetre l’impuls definitiu per garantir la normalització i plenitud de la llengua. L’han subscrit, de moment, una vintena d’entitats: la Coordinadora d’Associacions per la Llengua Catalana, la Plataforma per la Llengua, l’Institut d’Estudis Catalans, Òmnium Cultural, el CIEMEN, Fundació.cat, la Confederació d’Associacions Veïnals de Catalunya, l’Associació de Mestres Rosa Sensat, la Taula d’Entitats del Tercer Sector Social, la Federació Catalana de Municipis, el Col·legi Oficial de Doctors i Llicenciats en Filosofia i Lletres i en Ciència, el Consell dels Il·lustres Col·legis d’Advocats, la Confederació de Cooperatives, Unió de Pagesos, UGT, PIMEC, Consell General de les Cambres Oficials de Comerç, Indústria i Navegació de Catalunya, Foment del Treball, CCOO, USOC i La Intersindical.
És un ventall molt transversal i àmpliament representatiu que dona una extraordinària força i credibilitat al pla elaborat pel conseller de Política Lingüística, Francesc Xavier Vila, i impulsat pel Govern. El pacte fixa l’any 2030 com a horitzó estratègic per assolir els seus objectius i s’estructura en nou línies de treball i 21 àmbits d’actuació: des de l’educació i la universitat fins al món laboral, passant per la salut, la cultura, la tecnologia i la cohesió social, entre d’altres.
Els nou objectius estratègics que recull el pacte són: una política lingüística que permeti superar els reptes amb què s’enfronta la llengua catalana; una llengua que creixi en nombre d’usuaris per arribar a 600.000 nous parlants; una llengua plenament oficial a les institucions públiques, empreses i serveis; un model educatiu i universitari que garanteixi el ple accés a la llengua i impulsi la cohesió social.
En cinquè lloc, hi ha l’aprenentatge i l’ús de la llengua entre la població adulta; un món del treball que incorpori plenament l’ús, l’aprenentatge i l’acreditació de la llengua; una oferta cultural i comunicativa que reforci l’ús de la llengua i en faciliti la identificació; una llengua compartida, reconeguda i equipada per als reptes contemporanis; i una societat compromesa amb l’ús i la promoció de la llengua.
El desenvolupament del Pacte Nacional per la Llengua comptarà amb una dotació pressupostària mínima anual de 200 milions d’euros. Per aquest any 2025 ja s’ha activat un primer paquet d’accions immediates, amb un pressupost inicial de més de 255 milions d’euros, la xifra més alta mai destinada a la política lingüística a Catalunya.
Això es traduirà en iniciatives diverses, com ara una campanya de benvinguda de les persones nouvingudes per informar-les de la realitat lingüística del país i facilitar-los l’accés immediat als recursos per aprendre català des del primer dia. En el món laboral, es posarà en marxa el grup de treball del Consell del Diàleg Social encarregat de desenvolupar un pla específic de foment de la llengua com a competència professionalitzadora.
En l’àmbit municipal, es posa a disposició dels ajuntaments un model de gestió lingüística perquè desenvolupin les seves línies de treball, a més d’una línia de subvenció per incentivar l’aprenentatge i l’ús de la llengua. En el sector comercial, es desplega un pla específic d’informació, formació in situ i assessorament i suport als establiments per facilitar el compliment de la normativa; i en el foment general de l’ús, preveu una nova campanya de gran abast per estimular l’ús del català entre els que ja el parlen i promoure’l entre els nous parlants.
Salvador Illa ha afirmat que “tenim el deure compartit de dur el Pacte del paper al carrer. El català és una llengua amb una història mil·lenària, però sobretot volem que sigui una llengua del segle XXI de ple dret, un element indispensable de prosperitat, cohesió, gaudi i convivència”. Segons el president de la Generalitat, aquest Pacte Nacional per la Llengua “és de tots i de totes i té les portes obertes a tots els que s’hi vulguin sumar”.
El president Josep Tarradellas, ben segur que estaria molt feliç amb la fermesa i pluralitat que s’ha assolit amb aquest Pacte Nacional per la Llengua, que aplega organitzacions i entitats independentistes i no independentistes, fins fa poc enfrontades a mort. És un exemple de la seva manera d’entendre i de fer política. Josep Tarradellas tenia una convicció, confirmada per l’experiència: Catalunya és un país massa petit per barallar-nos i només avança quan s’aconsegueixen grans consensos. Aleshores, som imparables. De la mateixa manera que el principal adversari polític de Josep Tarradellas va ser Jordi Pujol, que estava disposat a tot per satisfer la seva agressiva ambició de poder personal, l’estratègia pactista i unitària de Salvador Illa té en Carles Puigdemont la seva creu. Hi ha dos models antagònics de governar Catalunya: el tarradellista, del qual és tributari l’actual president de la Generalitat, i el pujolista, que encarna l’expresident resident a Waterloo.
Des d’aquesta òptica, cal interpretar la cridanera renúncia de JxCat a sumar-se al Pacte Nacional per la Llengua, juntament amb la CUP, PP i Vox. El model messiànic pujolista-puigdemontista es basa en l’autoritarisme i l’obediència deguda al líder; la fórmula de Salvador Illa, en el diàleg, la negociació i els resultats. Les dues Catalunyes.
