En els últims 200 anys, els Estats Units han maltractat l’Amèrica Llatina, convertint-la en el seu pati del darrere. Han espoliat sense escrúpols els seus recursos naturals, han empobrit la seva població i, quan els ha convingut, des de Washington han posat i han fet caure governs.
Per defensar-se d’aquesta humiliació permanent, els països llatinoamericans han decidit organitzar-se per preservar la seva sobirania i els seus interessos econòmics. El Mercosur -del qual en formen part el Brasil, l’Argentina, l’Uruguai i el Paraguai (Veneçuela té suspesa la seva presència)- és una expressió d’aquesta voluntat. A més, hi ha altres països que estan en procés d’adhesió (Xile, Colòmbia, Perú, l’Equador, Bolívia…).
La gran inestabilitat política que ha marcat la història del continent sud-americà ha impedit, fins ara, l’adopció de mesures intel·ligents, com la creació d’una moneda única. Les seves enormes riqueses també han atret l’interès de la Xina, que amb la seva diplomàcia empàtica, ja s’ha convertit en el principal soci comercial de molts països llatinoamericans.
En aquest context, i després de 25 anys de negociacions, la Comissió Europea, presidida per Ursula von der Leyen, ha tancat un gran acord comercial amb el Mercosur. Per a una Unió Europea en imparable declivi, aquesta hauria de ser una molt bona notícia, però l’afeblit president francès, Emmanuel Macron, ja ha dit que s’hi oposa totalment.
Després d’una història d’èxit de gairebé 70 anys, el projecte de construcció europea trontolla. La mossegada del Brexit, l’auge electoral dels populismes identitaris xenòfobs, la guerra d’Ucraïna i el retorn de Donald Trump a la Casa Blanca, més fort i més prepotent que mai, han instal·lat la sotsobra a les institucions comunitàries de Brussel·les.
A més, els dos grans països europeus, que tradicionalment han actuat de locomotora de la Unió Europea, França i Alemanya, estan immersos en una gravíssima crisi política i econòmica que pot tenir un perillós efecte contagi sobre el conjunt de la zona euro. En síntesi, el model industrial francoalemany, base del creixement i del benestar europeu de les últimes dècades, ha quedat obsolet, davant de la puixança de l’economia digital, que lideren els Estats Units i la Xina.
En aquest context d’ofec, que amenaça d’esdevenir angoixant, la renovada presidenta de la Comissió Europea, Ursula von der Leyen, ha estat valenta i ha aprofitat els seus primers dies del nou mandat per viatjar a Montevideo i tancar les laborioses negociacions amb el Mercosur. És un moviment estratègic agosarat, ja que no compta amb el suport dels 27 països comunitaris i, a més, té frontalment en contra el poderós “lobby” de la pagesia, que rebutja les importacions a baix preu de productes agroalimentaris de Llatinoamèrica.
La jugada d’Ursula von der Leyen d’obrir un pont bidireccional de lliure comerç entre l’Amèrica del Sud i la Unió Europea és intel·ligent, si s’explica i es modula bé. La idea és comprar matèries primeres als països del Mercosur i vendre’ls productes europeus manufacturats.
La suma dels 450 milions de ciutadans europeus i dels 300 milions dels països del Mercosur forma la principal aliança comercial del planeta i estableix un nou marc de relacions geopolítiques i geoeconòmiques molt interessant i prenyat de futur. Enfront d’un Donald Trump que ja ha anunciat que aixecarà una “muralla” a la frontera sud dels Estats Units, per impedir l’arribada de persones migrants i castigar l’entrada de mercaderies amb fortíssims aranzels, la formalització de la comunitat transatlàntica UE-Mercosur és una alternativa lògica i molt potent.
A més, cal tenir molt present que els idiomes que es parlen a l’Amèrica Llatina són l’espanyol i el portuguès, originaris de la península Ibèrica. Això vol dir que, en el conjunt de la Unió Europea, els països de referència del Mercosur són, per raons històriques i culturals, Espanya i Portugal.
La decadència de França i Alemanya i l’hostilitat manifesta de Rússia, el veí de l’est, fan que el centre de gravetat del projecte europeu s’estigui desplaçant cap al sud. El fort creixement que estan experimentant, en els últims mesos, les economies espanyola i portuguesa contrasta amb l’anèmia de la resta de països comunitaris i exemplifica aquesta modificació de l’eix central que s’està produint, bo i admetent que la península Ibèrica arrossega un endarreriment estructural en relació amb els països nord-europeus.
Si els governs d’Espanya i Portugal fossin perspicaços, que ho són, aprofitarien aquesta conjuntura avantatjosa per avançar i consolidar una Aliança Ibèrica que mancomuni els seus interessos davant de Brussel·les i la resta del món. Aquest “hub” que uneix l’Atlàntic amb el Mediterrani i connecta quatre continents és el gran beneficiari objectiu de l’acord UE-Mercosur i l’epicentre d’aquesta comunitat transatlàntica que aplega 750 milions de persones (depassaria els 1.100 milions si s’hi afegissin la resta de països americans de parla hispana).
Tots tenim deures per fer. Els catalans, reforçant l’Eurorregió de la qual formem part i convidant altres territoris a formar-ne part (l’Aragó, la Comunitat Valenciana i Múrcia). Els espanyols i portuguesos, traslladant a la realitat els importants compromisos que figuren en el vigent Tractat d’Amistat del 2021 i segellant l’Aliança Ibèrica. Els europeus, completant l’ampliació del projecte comunitari amb els països balcànics que encara no en formen part i estenent l’àmbit de l’eurozona. Els llatinoamericans, integrant al Mercosur els països que estan en procés d’adhesió i avançant en la creació d’una divisa compartida.
L’acord UE-Mercosur, encara pendent de ratificació pels 27 Estats europeus, no serà un camí de roses. Caldrà vèncer, d’entrada, les resistències i recels que desperta en alguns dirigents, com Emmanuel Macron, i en algun sector econòmic concret, com és el cas de la pagesia, que exagera el seu impacte i farà molt de soroll. Els Estats Units no voldran perdre, de cap manera, el control tirànic que han exercit històricament sobre l’Amèrica Llatina i intentaran sabotejar-lo. Per fer-ho, Donald Trump compta amb un aliat al Mercosur que li professa admiració i lleialtat eterna, el president argentí, Javier Milei.
Però cal dir que l’arriscada aposta que ha fet Ursula von der Leyen significa un canvi molt interessant en la correlació de forces que hi ha sobre el tauler internacional i és un “win win” per a europeus i llatinoamericans. Amb aquest acord, el món de la iberofonia recupera el protagonisme internacional perdut, abans que els imperis britànic i nord-americà es convertissin, des del segle XIX, en els “amos del planeta”.
