Alegria. La gran mobilització de la societat francesa a les urnes –sense parió des de l’any 1981– ha tingut un resultat contundent: s’ha evitat l’anunciada i temuda victòria de l’extrema dreta de Marine Le Pen. El seu partit, el Reagrupament Nacional (RN), venia de guanyar de manera clara les eleccions europees, amb el 31,4% dels vots, i la primera volta de les legislatives, amb el 33,1%. A més, les enquestes auguraven que, a la segona volta, podria aconseguir la majoria absoluta a l’Assemblea Nacional, que és de 289 escons.
Un cop procedit a l’escrutini de la segona volta, ha saltat la sorpresa. L’RN no només no ha obtingut la majoria absoluta. Ha quedat en tercera posició, al darrere del Nou Front Popular (NFP), la coalició dels insubmisos, socialistes, ecologistes i comunistes; i del partit centrista del president Emmanuel Macron (Junts). Aquest 7 de juliol, França s’ha tret el malson de tenir un primer ministre i un govern d’ultradreta. Enhorabona.
Amb tot, els resultats són molt ajustats, a causa, principalment, del bon paper que, trencant els mals auguris, ha fet el partit de Macron, que no ha patit l’ensulsiada prevista. Això fa que la pretensió de Jean-Luc Mélenchon de fer un govern de l’NFP sigui, matemàticament, inviable. S’imposa, per tant, una negociació amb els macronistes que, d’entrada, es presenta dificilíssima, atès el caràcter dogmàtic i intransigent del líder dels insubmisos. Veurem com acaba.
En tot cas, aquestes eleccions legislatives han servit per confirmar la insultant hegemonia de l’extrema dreta a la Catalunya Nord. Aquí, les seves candidates s’han emportat, “sense baixar de l’autobús”, els quatre escons que estaven en joc. Què passa en aquest territori germà, que és el bressol històric de Catalunya, perquè s’hagi acabat convertint en un bastió inexpugnable del lepenisme?
Hi ha moltes raons sociològiques i econòmiques que poden ajudar a explicar aquesta anomalia, que ha esdevingut una vergonya per a tots els catalans. Però cal no oblidar que, fins fa no gaires anys, aquestes comarques eren un feu dels radicals, dels comunistes i dels socialistes.
Des de l’any 1959, Perpinyà només ha tingut quatre alcaldes: Paul Alduy (1959-93), que va passar del Partit Socialista al centredreta de Valéry Giscard d’Estaing; el seu fill, Jean-Paul Alduy (1993-2009), que va fer la mateixa deriva política esquerra-dreta que el seu pare; el centrista Jean-Marc Pujol (2009-20) i el lepenista Louis Aliot (des del 2020).
Dos fets han marcat la història recent de la Catalunya Nord: l’exili de milers d’espanyols republicans, en acabar la Guerra Civil del 1939, molts dels quals es van quedar en aquest territori; i l’arribada d’uns 30.000 pieds-noirs i harkis, fugitius de la independència d’Algèria, l’any 1962.
La composició social que es dona a la Catalunya Nord és insòlita i inèdita: els seus 500.000 habitants són una barreja de la població catalana de base, els descendents de la gran migració espanyola de la postguerra, la potent comunitat dels pieds-noirs i dels harkis, la recent migració magrebina, els gitanos catalans que es concentren al barri de Sant Jaume de Perpinyà i la cada com més nombrosa colònia de jubilats que, procedents d’arreu de França, decideixen viure els seus últims anys sota el Sol del Rosselló.
La puixança de l’extrema dreta a la Catalunya Nord arrenca a finals del segle passat i està relacionada amb l’estreta connexió de Jean-Marie Le Pen, fundador i referent del Front Nacional (ara, Reagrupament Nacional), amb els expatriats de la guerra d’Algèria, que han acabat sent un “lobby” molt influent i de marcada tendència ultradretana. Paul Alduy havia estat director del gabinet del governador d’Alger; l’exalcalde Jean-Marc Pujol va néixer a l’Algèria francesa; i la mare de l’actual alcalde, Louis Aliot, era pied-noir.
A més, Louis Aliot va ser la parella oficial de Marine Le Pen, entre els anys 2009-19, època en la qual arribà a ser secretari general i vicepresident del Front Nacional. Per tant, la presència de la líder de l’extrema dreta francesa a la Catalunya Nord ha estat, durant molts anys, molt sovintejada, fet que ha contribuït al fort arrelament electoral del partit en aquest territori.
Aquesta simbiosi entre l’RN i la Catalunya Nord dona lloc a situacions paradoxals. Per exemple, Elna té, des de fa anys, un batlle comunista, Nicolas Garcia, fill d’exiliats republicans catalans. Però, en canvi, en les eleccions legislatives o presidencials, l’extrema dreta de Marine Le Pen arrasa en aquest municipi.
La base econòmica d’aquest departament -el segon més pobre de França, per darrere del “ghetto” de Seine-Saint Denis- és també molt precària, després de la desaparició del “gran negoci” de la frontera. Les “empreses” més importants, per nombre de treballadors, són l’hospital de Perpinyà, l’Ajuntament i el Consell General (Diputació). L’època de l’estiu a les platges i la collita agrícola -en especial, la verema- fan que hi hagi un elevat nombre de treballadors temporers.
Les dades socials són molt preocupants: 23% d’atur, 21% de la població en situació de pobresa, 14% dels habitants necessiten ajudes assistencials, 27% de la població és més gran de 65 anys. Això fa que l’opció de bona part del jovent que vol prosperar professionalment sigui l’emigració. Se’n van els joves i, en canvi, la Catalunya Nord s’omple, cada cop més, de jubilats forans.
El vot massiu a l’extrema dreta és un reflex d’aquesta situació tan feble i desestabilitzada. Però el fet és que l’hegemonia de l’RN no ha servit per millorar les coses. Això sí, hi ha més repressió securitària i un procés deliberat de descatalanització, impulsat pel batlle Louis Aliot. Caldrà tornar a picar molta pedra per capgirar aquesta maltempsada, i, des del sud, ens toca ser-ne conscients i donar-hi un cop de mà.
En aquestes contrades pirinenques va néixer, al segle IX, la Catalunya històrica de la qual som tributaris. Que en aquest territori dels nostres ancestres hi “regni” avui Marine Le Pen -l’aliada de Vox al Parlament Europeu- és una aberració que cal combatre des del compromís democràtic i progressista.
