La trama és senzilla: els alcaldes recolzaven en públic el projecte Camina Pirineus. Un projecte que percebria, en teoria, fons europeus a través del Consell Comarcal de l’Alt Urgell.
En canvi, en els municipis, regidors de diferents partits utilitzaven els camins per als seus interessos privats (finques, vedats, granges, accessos, negocis turístics, desviament de servituds, regularitzacions cadastrals).
En essència, tots els involucrats obtenien un benefici personal o de grup, a costa de l’interès públic. Tots sortien guanyant excepte l’interès públic. Qui pretengués actuar contra aquest sistema es trobava sense el suport de la institució que, en teoria, havia de protegir l’interès públic: l’Ajuntament.
Aquest fet, en si mateix, genera rebuig en Fiscalia o en el jutjat, que van desestimar esmenar la plana als Ajuntaments, especialment en moments de tensió territorial, quan molts d’aquests consistoris expressaven desitjos de secessió i es blindaven en la retòrica de l’interès local.
Els dubtes sobre el destí dels diners
Durant anys, els camins públics van ser considerats un tema menor, fins que les quanties compromeses van superar els 4 milions d’euros de fons FEDER en els programes Camina Pirineus i Camins tradicionals dels Pirineus.
Llavors es va evidenciar que els qui havien de protegir el patrimoni públic no el feien, deixant al ciutadà en indefensió davant procediments administratius i judicials plagats d’irregularitats.
Ara per ara, continuen els tràmits judicials per conèixer el destí final dels 4 milions d’euros dels programes.
