Sento dir-ho: Catalunya no és el melic del món. Catalunya –en terminologia comunitària– és una de les 300 regions reconegudes que hi ha a la Unió Europea (UE) i representem menys del 2% de la població. Som un país únic, bonic i pròsper, sí, però som el que som.
En democràcia, tan important com la confrontació i el debat de les idees polítiques és la capacitat i la intel·ligència per teixir els pactes necessaris per fer funcionar les institucions. Fins i tot en un dossier tan enverinat com la imprescindible renovació del Consell General del Poder Judicial (CGPJ), el Govern de Pedro Sánchez i el PP han arribat a un acord.
Vam celebrar les eleccions al Parlament de Catalunya el 12 de maig passat i, avui, la investidura del pròxim president de la Generalitat és encara una incògnita. Sobre la política catalana plana l’amenaça d’una repetició dels comicis, animada per l’expresident Carles Puigdemont i alguns sectors d’Esquerra Republicana.
I això que els resultats de les urnes van ser clars, amb la victòria del líder socialista, Salvador Illa, que va obtenir el suport del 28% de l’electorat, amb un avantatge de 200.000 vots sobre el candidat de Junts per Catalunya (21,6%). Esquerra, que va perdre 13 escons en aquests comicis, va rebre el 13,7% dels vots.
A Catalunya els problemes s’acumulen, i necessitem, amb urgència, la conformació d’un nou govern que agafi les regnes i es posi a treballar. Tots els països, totes les regions, tots els ajuntaments de la UE tenen els seus presidents i els seus alcaldes, elegits democràticament.
Tots? No. Com en els còmics d’Astèrix, hi ha un racó en el mapa on ens “resistim” al fet que hi hagi govern si el president no és un independentista. Per això, els perdedors volen provocar una nova convocatòria electoral i esperar que la flauta soni perquè Carles Puigdemont –que ja ha perdut tres eleccions– guanyi la pròxima vegada i sigui designat president de la Generalitat.
Patètic, inconcebible i inacceptable. A Catalunya només hi ha democràcia quan guanyen els independentistes? Això és d’un infantilisme polític que esparvera, i cal apel·lar al bon seny de la immensa majoria de la societat catalana per acabar amb aquesta excentricitat i tenir el govern que hem votat i que mereixem.
Pedro Sánchez ha complert la paraula donada i ha fet aprovar la llei d’amnistia, tal com la volien JxCat i ERC. El perspicaç Gonzalo Boye ha supervisat personalment el text, els punts i les comes d’aquesta llei per tal que el seu client de capçalera, Carles Puigdemont, en sortís beneficiat, tant sí com no.
Una altra cosa és que els magistrats del Tribunal Suprem Pablo Llarena i Manuel Marchena hagin trobat les escletxes jurídiques per denegar l’aplicació de la llei d’amnistia a Carles Puigdemont i als principals líders del procés. Però, insisteixo, el PSOE -inclús forçant molt les costures internes- i el PSC han estat responsables i lleials amb els independentistes.
Sabem que Carles Puigdemont, si no vol anar a parar a la presó, encara passarà molt de temps a l’estranger i espero, pel seu bé, que es traslladi aviat a Suïssa. Per tant, la seva hipotètica investidura és, directament, impossible. En aquestes circumstàncies, forçar una nova convocatòria d’eleccions pel 13 d’octubre és una (nova) pèrdua de temps, una frivolitat i una greu irresponsabilitat que ens enfonsa encara més.
Catalunya ha de posar-se davant del mirall i actuar en conseqüència. Investim Salvador Illa president i, si pot ser, amb un contundent nombre de vots: PSC + JxCat + ERC + Comuns. Tal com va passar l’any 1979, en les primeres eleccions municipals després de la dictadura, quan a Catalunya es van constituir els Pactes de Progrés, des de CDC fins al PSUC.
Avui, al món occidental, assistim a un combat ideològic i polític cabdal, entre els partidaris d’una societat més justa, solidària i igualitària i aquells que propugnen el supremacisme, l’etnicisme i la xenofòbia. Itàlia s’ha deixat captivar per aquesta febrada populista ultradretana i França també és a punt de sucumbir.
Catalunya, com demostren els resultats de les eleccions celebrades aquí els últims anys, s’ha convertit en el bastió dels valors progressistes europeus i hem d’assumir aquest compromís amb orgull i coherència. PSC, ERC i Comuns són els partícips d’aquest “mainstream”, però també una gran part dels votants de JxCat -si prescindim del vector independentista- abomina dels discursos de l’odi i d’allò que representen Marine Le Pen, Santiago Abascal o Sílvia Orriols.
Tenim grans consensos de país en els quals avançar, amb un suport majoritari de les forces parlamentàries: l’acompliment de l’Estatut del 2006, la millora del finançament, la creació del Consorci de Rodalies, el desplegament decidit de les energies renovables, noves infraestructures per afrontar futurs episodis de sequera, la rehabilitació dels barris degradats, la coordinació de la seguretat ciutadana, l’agilització de la justícia, l’ordenació del turisme, la salvaguarda del litoral davant el canvi climàtic, la gestió dels residus, el reequilibri demogràfic entre mar i muntanya, etc., etc.
La Generalitat ha de restablir relacions de bon veïnatge amb les comunitats limítrofes i ha de col·laborar estretament amb les diputacions i els ajuntaments per oferir uns millors serveis públics a la ciutadania, evitant duplicitats i optimitzant els recursos. Tot això i moltes altres coses són urgents i no admeten demores per tacticismes i egoismes polítics de curta volada.
Només som vuit milions, com qui diu, la meitat d’Istanbul. Per què aquí no tenim dret a tenir un president i un govern que aprovi lleis, pressupostos, negociï, administri, decideixi i executi?
