L’equip de govern municipal de la Seu d’Urgell encapçalat pel batlle Batalla (PDECat) ha decidit tirar pel dret i acabar amb els actes vandàlics i incívics al municipi amb la instal·lació de 33 càmeres de videovigilància en pràcticament tots els espais i algunes vies públiques, sense haver explorat altres alternatives reclamades pels veïns com ara, l’increment de la vigilància policial.

D’aquesta manera, els neoconvergents persegueixen garantir la seguretat dels béns i de les persones sense obrir cap mena de debat sobre el tema, entre favorables i escèptics, imposant la seva majoria. Sobretot crida l’atenció si la instal·lació de càmeres d’aquest tipus a la localitat vulnerarien la intimitat de les persones i es justificaria el seu elevat nombre.

La seguretat personal i pública és una de les principals preocupacions dels ciutadans, però això no justifica que s’hagi d’anteposar al dret a la intimitat. La proporcionalitat és més necessària i, cal anar amb molta cura amb la proliferació de les càmeres i l’ús que es faci de les imatges que poden convertir la capital alturgellenca en un “Gran Germà”.

Totes les imatges, amb independència del seu format, tenen la consideració de dades personals. En aquest sentit, el Tribunal Constitucional, en diverses sentències determina que qualsevol mesura restrictiva de drets fonamentals, entre elles les que suposin una ingerència en els drets de la integritat física i la intimitat, ve determinada per l’estricta observança del principi de proporcionalitat.

Aquest principi, en un sentit ampli, implica que únicament serà constitucionalitat admissible aquella limitació o intervenció en els drets i llibertats fonamentals que sigui adequada i necessària per obtenir la finalitat perseguida pel legislador. Cal tenir molt present que, amb les càmeres de videovigilància, entren en col·lisió una sèrie de drets fonamentals i llibertats públiques amb el dret a la seguretat pública, si bé, aquest no té la consideració de dret fonamental. I, en moltes ocasions, els primers queden subordinats al segon.

El mateix Tribunal Constitucional ha remarcat en diverses resolucions judicials que la videovigilància és un mitjà particularment invasiu i que, per això, resulta necessària tant la concurrència de condicions que legitimin els tractaments, com la definició dels principis i garanties que han d’aplicar-se.

Llei de Protecció de Dades

La llei de Protecció de Dades de l’any 1999 en un dels apartats inclou aquesta mena de vigilància. La legislació especifica, per exemple, que són les autoritats policials i judicials les que donen el vistiplau a aquells indrets on s’hi han de col·locar i que sobretot tinguin una finalitat quan a seguretat per entendre tot això.

La pregunta és, si veient aquest panorama, es vulnera la intimitat de les persones?, la llei de protecció de dades, diu que no, que són per seguretat, per tranquil·litzar la ciutadania allà on n’hi hagi alguna d’instal·lada, el ciutadà ha d’estar informat mitjançant cartells que expliquin els motius.

L’altre pregunta que qualsevol es pot fer, és, fins a quant de temps es poden guardar i que se’n fan després.

La llei diu que, les imatges o arxius guardats, només poden estar un mes comptant des del mateix dia que s’estan enregistrant les imatges, però hi ha una sola excepció que és que en cas d’un succés que les càmeres hagin captat i per tant serien considerades com a prova, només els cossos policials i els judicials el poden tenir fins que calgui.

Un cop que hagi passat el mes, el propietari de la càmera de videovigilància té dret a destruir les imatges, a condició que no hi hagués cap imatge constitutiva com a prova que les autoritats policials o judicials ho hagin demanat.

Per tant, hi ha un ampli ventall a la llei, l’únic que fa és preservar la intimitat de les persones, no pas controlar-les i si l’alcalde de la Seu vol instal·lar aquestes màquines, haurà d’explicar molt bé i punt per punt a la ciutadania, i de la manera menys impositiva possible d’acord a un estat de dret, qualsevol suspicàcia sobre una suposada vulneració del dret a la intimitat de les persones.